L’expressionisme alemany
L’expressionisme alemany és un moviment breu en el temps, però d’enorme transcendència en la història del cinema. Naix poc després de finalitzar la I Guerra Mundial amb la derrota d’Alemanya, en 1919, es desenvolupa al llarg de tot el període de la República de Weimar i desapareix amb l’arribada al poder del partit nazi en 1933. Un període caracteritzat per una gran inestabilitat política i social, en el qual es van produir colps d’estat dretans, intents revolucionaris per part de l’esquerra i fortes crisis econòmiques.
Fins a la I Guerra Mundial, el cinema alemany havia sigut, pràcticament, una sucursal del cinema danès. A més, el conflicte fa que la producció cinematogràfica de l’enemic (anglesa, francesa i nord-americana) desaparega de les sales alemanyes, de manera que el 1917, per a solucionar aqueix «desproveïment» es crea la UFA, una poderosa productora impulsada pel poder político-militar (Hindenburg i el seu segon, el general Ludendorff), la banca (el Deutsche Bank) i l’economia alemanya (la família Krupp i la indústria pesant alemanya), per a proveir al país amb pel·lícules pròpies.
En finalitzar la guerra, la UFA emprèn un cinema d’ambiciosa producció i gran espectacle tractant de proporcionar un impuls definitiu al cinema alemany i, encara que les primeres mostres de l’expressionisme, inicialment produccions més xicotetes, es realitzen fora d’aquesta marca, totes dues línies acabaran influint/confluint durant la República de Weimar.
A la fidelitat del món real captat pels sentits, l’expressionisme oposa la interpretació afectiva i subjectiva d’aquesta realitat. Enfront de la llum de l’impressionisme en pintura, oposa les ombres. Enfront del realisme del naturalisme en literatura, aposta per la superació de la realitat en una fantasia que manca de fronteres (un somnàmbul assassí, un ninot de fang que cobra vida, un vampir). Aquella mirada, en correspondència amb l’esperit de l’època, és estripada i crea un univers d’ombres, dolor i horror que, en definitiva, està parlant de la realitat, però sense reproduir-la, sense que l’espectador puga reconèixer-la i li arribe a través d’una emoció o un sentiment. Expressant el sentiment que provoca aquesta realitat a través d’històries i escenaris que superen aquella realitat. L’expressionisme no s’allunya de la realitat, sinó que la interpreta des de les emocions i la prova és que el nazisme, conscient d’aqueixa circumstància i aqueix perill, va acabar amb tot aquest cinema.
L’inici de l’expressionisme se situa en El gabinet del Dr. Caligari (Robert Wiene, 1919), que compta els crims d’un somnàmbul sota les ordres hipnòtiques d’un doctor i que, en el seu moment, evocava la destinació dels soldats alemanys llançats als camps de batalla per un boig. Les principals pel·lícules del moviment són: El Golem (Paul Wegener, 1920), Nosferatu (F. W. Murnau, 1922), El doctor Mabuse (Fritz Lang, 1922), Ombres (Arthur Robison, 1923), L’últim (F. W. Murnau, 1924), Varieté (E. A. Dupont, 1925), Metròpolis (Fritz Lang, 1927) i M, el vampir de Dusseldorf (Fritz Lang, 1931), aquesta última ja dins del sonor.
L’expressionisme aporta la utilització de la il·luminació, l’escenografia i la càmera com a elements expressius, de manera que el cinema ja no conta les seues històries només amb l’argument o la interpretació dels actors, sinó també amb aquestes noves eines expressives.
Aquesta innovació, com a tantes altres d’aquests primers temps del cinema, s’incorpora definitivament al llenguatge cinematogràfic i ja roman fins als nostres dies com a herència/aportació de l’expressionisme alemany: el cinema de Orson Welles, l’escena final de El tercer home, o la mateixa Blade Runner són exemples més que concloents de l’etern deute del llenguatge cinematogràfic amb l’expressionisme alemany.
Pedro Uris
