SUMARI 10338-V:
La nostra memòria històrica
La memòria històrica al nostre municipi està caracteritzada per unes particularitats que altres pobles, per desgràcia, no poden contar. Unes particularitats que, si férem una visió sociològica, probablement fou una característica clau al progrés i evolució social del nostre municipi en moltes qüestions i vessants. En una època que podem classificar de les més lamentables a la nostra història del segle XX, on la barbàrie passejava obertament pels carrers, hi hagué persones l’humanisme de les quals estigué per damunt de qualsevol concepte ideològic de l’època. Eixe humanisme, diguem-ho de la manera més conceptual, es va viure i va existir al nostre poble.
Les fonts orals, sempre seran fonts orals, amb les seues particularitats i visió del que va ocórrer en el seu moment vist per una persona i transmesa, de manera més fidel o menys, a altres. Gràcies a eixes fonts orals poguérem reconstruir el que va succeir durant la victòria del Front d’Esquerres i la contesa civil al nostre poble. Els nostres majors sempre ens han transmés «a l’Eliana no hi hagué sang» «a l’Eliana s’ajudaren els uns als altres» «a l’Eliana no mataren ningú» «a l’Eliana no hi hagué represalies polítiques» i bé, eixes fonts orals podem dir ara i documentalment que son verídiques.
Encara que s’ha recompilat molta documentació i informació al respecte durant vora quinze anys (segregació municipal, Ajuntament en la República, decretazo de nuŀlitat municipal… entre altres) sempre ens quedava per resoldre certes dades i, en aquest cas amb l’assessorament de l’arxiver municipal Juan Vicente Pià, hem fet la troballa a l’Arxivo General e Histórico de Defensa, on es troben tots els expedients judicials del Tribunal Militar Territorial Primero, on estan els judicis que es realitzaren a Llíria i concretament, el Sumario 10338-V on està tot el que respecta als juís de veïns de l’Eliana.
Un sumari molt ampli i extens (vora 500 pàgines), amb testificacions i situacions dignes d’un guió berlanguià. Vint-i-dos acusats, del quals dos eren veïns de València, un altre era veí de Llíria i la resta eren de l’Eliana.
La situació comença amb una denúncia realitzada a finals d’abril de 1939 per l’aristòcrata Engracia López de Ayala referent a unes confiscacions de propietats seues que es realitzaren al municipi de l’Eliana al 1936; a partir d’ací comença una connotació de fets, testificacions, i més denúncies, i fins a novembre del mateix any no hi ha sentència al respecte.
Les acusacions eren les següents: requises; confiscacions; detencions; incendi i destrucció d’objectes sagrats, com també l’auxili i adhesió a la rebeŀlió. A l’informe judicial, on es postulen i el signen veïns representats de la dreta elianera comuniquen que:
L’església a finals de juliol va ser saquejada i es va produir la destrucció i crema de imatgeria religiosa, per un grup d’anarquistes comandats per un tal Camoño, vinguts de Riba-Roja de Túria. A les testificacions podem trobar que cap persona de l’Eliana va participar en aquest acte. El fet va produir un gran temor al veïnat, per estar indefens en una situació així. Al vindre notícies referents a la situació que estava passant a la Pobla de Vallbona, decideixen constituir un Comitè de Defensa independent, a principis d’agost, que duraria dues setmanes i que se’n tornarà a constituir totalment un segon a meitat d’agost. És molt curiosa la testificació que comenta que el segon comitè es va realitzar de manera oficial, amb l’obligatorietat de que devien formar-ne part tots els partits que formaven el Front d’Esquerres. Donat que la força política i sindical a l’Eliana era del sindicat UGT junt al partit polític de Republicans d’Esquerres (Izquierda Republicana), acorden fer un traspàs dels seus militants cap al Partit Comunista i la CNT per a poder controlar aquestes organitzacions polítiques i sindicals al municipi i que no vinguera a dirigir-los des de cap cúpula radical u/uns foraster/s.
Pel que respecta a les detencions, es testifica que és correcte, que hi ha onze detencions, però que les realitzaren agents de València ciutat, i que estigueren detingudes durant 24 hores i foren tornades a les seues cases per mediació de persones que componen el Comitè de Defensa. Recalquen de nou que no hi ha cap assassinat ni es comete cap mena de persecució, i, paraules textuals de l’informe «[…] en este pueblo se ha disfrutado de plena tranquilidad, no sufriendo persecusión ni atropello alguna por parte de dichos Comités, al contrario se oponian estos Comités a otros de los pueblos vecinos que deseaban cometer toda clase de persecusiones y asesinatos contrarestandoles de esta manera, toda acción violenta que intentaban realizar […]»
Finalment, el juí es realitza a la plaça major de Llíria el 31 d’octubre de 1939 (al que és hui la Casa de la Vila) dictant l’absolució de tots els acusats, a excepció del tio Mestrillo, Lluís Escribà (el primer alcalde democràtic) que fou sentenciat a tres anys de presó menor per auxili a la rebeŀlió, donat que se li fa un altre juí exclusiu per haver format part com a capità al bàndol republicà a la Guerra Civil. Encara així, durant tot eixe temps s’envia correspondència des de la direcció local de la Falange per la qual es permute la sentència i se’l deixe en llibertat.
Aquest document és clau per a la reconstrucció de la nostra memòria i història municipal, per a futures investigacions i publicacions, però sobre tot, per a posar com exemple els nostres avantpassats que, les adversitats, les varen guanyar amb l’humanisme.
J. Enrique Martínez Escrivà
