No vaig conèixer, no vaig poder conèixer, José Antonio Vidal Castaño quan ell era jove, quan ell era un home d’acció… a Benimàmet, a l’Eliana, a València, a Barcelona. Durant anys, la diferència d’edat i diferents circumstàncies vitals no van fer possible aquesta trobada, un esdeveniment que va esdevenir dècades després. Almenys per a mi va ser això: un esdeveniment. Tant de bo hagués pogut saber ben aviat d’ell, conèixer el Jove José Antonio Vidal, haver-hi conversat. Quina fortuna la dels que van poder tractar llavors aquesta persona enèrgica, sabedora dels seus objectius i de les seues fites, disposada a aprendre.
Des de data primerenca ja havia mostrat i seguiria demostrant després dos de les seues variades virtuts cíviques. A què em referisc? A un entestament racional per conèixer i una voluntat ferma de fer, de transformar el món.
Ja ho dic: no vaig poder tractar aquesta persona fins molts anys després, fins 2013. Llavors, José Antonio era un home madur i savi, doctor en història, autor d’uns quants llibres de molta substància. Exiliats republicans a Septfonds (2013); El sergent Fabra. Història i mite d’un militar republicà (1904-1970) (2012); o La memòria reprimida. Històries orals del maquis, (2004).
El 2013, ja dic, ens vam fer amics, immediatament, càlidament amics. Va ser creuar unes paraules entre nosaltres i sorgir una relació afectuosa. Comencem llegint-nos mútuament, que és una manera de conèixer-se, però més que les seues obres, que vaig anar gaudint, allò que més em va impressionar de José Antonio Vidal van ser la seua humanitat i el seu humanisme. Persona obstinada i afectiva, de múltiples apetències inteŀlectuals, José Antonio va ser home sensible, d’una cavallerositat deliciosament antiga.
Va ser mestre i mai no va deixar de ser-ho. Va aconseguir els màxims reconeixements acadèmics, però José Antonio es va presentar davant el món com el que era íntima i públicament: un ciutadà conscient i reflexiu, de valors republicans. Historiador, poeta, assagista, narrador i, per sobre de tot, educador laic d’ànimes. Les seues paraules i les seues lletres impreses eren i són pedagògiques, eloqüents, un compendi de sabers, una autèntica iŀlustració moral. Quan ell era present es feien paleses les millors tradicions del republicanisme, del civisme. I això passava tant quan parlava com quan escrivia, tant quan dialogava com quan dictava una conferència.
Home de refinada conversa, José Antonio sabia callar, escoltar, atendre: també en això era mestre, mestre de la interlocució respectuosa i polèmica. Nascut a Benimàmet i durant anys veí de l’Eliana, José Antonio va ser un home de món i un valencià cosmopolita. Va ser marit i pare, estimat i reconegut. Va ser, finalment, un veí iŀlustre i reverenciat que va voler saber i que es va fer voler, que va voler exhumar el que el passat (la Guerra Civil, la postguerra franquista) o el present real velen o encara amaguen.
No estranyarà, doncs, que una persona d’aquelles peces fos l’autor d’un llibre com L’Espanya del maquis (1936-1965) (Madrid, 2015). Es tracta d’un volum d’història, literatura, cinematografia, realitat, vida. Es tracta d’una gran síntesi que compendia nombrosos sabers, compromisos i habilitats.
Es tracta, en fi, d’una obra on conflueixen inquietuds diverses i molt arrelades al mateix José Antonio. És un tractat i és un fresc sobre el passat, de la memòria, del coratge humà, de l’obstinació, de la llibertat, de l’error. Podem sospesar el compromís que jo mateix vaig sentir quan José Antonio
Vidal Castaño em va demanar un pròleg per a aquesta obra. La seua confiança només es podia deure a la amistat. Però qui era jo per subratllar o destacar els mereixements d’un llibre i de una persona que reunia capacitats, voluntats, experiències a les quals qui ara escriu mai no arribarà?
Però José Antonio era així. Molt conscient dels seus recursos, sabia repartir-los a mans plenes, sense gens de garreperia, mostrant en cadascun dels seus actes generositat i despreniment.
En una nota necrològica pot resultar de mal to que el redactor de la mateixa s’entremeta al relat. Al capdavall, estem parlant d’una persona que ja no hi és, d’una persona que ha deixat empremta abundant de les seues qualitats i de les seues obres al marge de qui les pregone.
Tot i això, és impossible parlar de José Antonio Vidal Castaño sense sentir-s’hi afectivament implicat, involucrat, en els gestos i en una trajectòria sobrada de humanitat, de compromís civil, de magisteri moral.
Justo Serna
