José Antonio Vidal Castaño, per a qui fórem alumnes seus, sempre serà Don José.
Va ser el mestre amb qui canviàrem la manera d’aprendre. Arribà en un moment on encara l’ensenyament estava en mans de mestres molt autoritaris i es caracteritzava per la seua rigidesa. I ell ens va canviar, canviant la seua forma d’ensenyar-nos. Amb ell estudiàrem seté i vuité d’Ensenyament General Bàsic (EGB) Experimental.
Les classes passaren a ser mixtes, gran novetat per a nosaltres, acostumats a anar separats: els xics amb els xics i les xiques amb les xiques. Tota una revolució en aquell moment. Com també ho va ser la seua manera de treballar: es formaven grups o equips de treball. La cooperació començava a escampar-se per l’escola, gràcies a Don José.
El van nomenar director del Grupo Escolar Virgen del Carmen i va ser una gran notícia que va ser molt ben acollida per l’alumnat pel que representava per a nosaltres: una manera diferent de fer escola i una persona molt humana que ens atenia molt bé i amb qui ens sentíem reconeguts.
En el meu cas, vaig establir una amistat molt especial i particular amb Don José i Pilar (la seua dona), en aquell moment ja tenien un fill, Carlos, molt xicotet. A mi, m’agradava molt el modelatge de fang i recorde que Pilar em va regalar les seues eines i ferramentes per a esculpir o modelar el fang.
Va fer moltes amistats a l’Eliana, però jo recorde especialment a Victorino Catalá i Fina Miguel, dels que va ser gran amic.
Recorde un dia que el vaig acompanyar a València. Al Carrer Guillem de Castro, enfront de la Beneficència, hi havia una escola on s’arreplegaven els exàmens que posteriorment es passaven a l’alumnat a l’escola i que, com no podia ser d’altra manera, estaven precintats. Els agafàrem, els carregàrem al cotxe, però un paquet se’ns va quedar damunt el capó del cotxe i va eixir volant. Tots els exàmens per terra! Ens va tocar arreplegar-los i tornar al centre perquè ens en donaren uns de nous. Xe, quin rebombori es va armar! No va ser molt ben rebut pels funcionaris de torn.
Un curs ens va dur a fer la classe a València, em sembla recordar que era en Falles, segurament amb la intenció de què comprenguérem un poc millor la importància d’una tradició valenciana tan important. Sempre acompanyat per Pilar.
A l’alumnat mai ens va mostrar les seues tendències polítiques ni els seus ideals, però ens va marcar. Va deixar una empremta rellevant per la seua forma d’ensenyar-nos els principis que ens ajudarien a pensar i a afrontar la vida.
Quan jo ja havia acabat els estudis, em van arribar notícies de què el buscaven per ser membre d’un partit polític, en aquella època prohibit. Va haver d’exiliar-se a França. El 1976 es va establir, amb la seua família, a Barcelona i allí el detingueren i el torturaren. Va ingressar en presó. Quan va eixir, gràcies a la llei d’Amnistia, va tornar a València on es va assabentar que havia estat separat del cos de mestres. En eixe moment, donat el seu caràcter inquiet i amb ganes de continuar aprenent, es va matricular a la Facultat on va cursar els estudis i aconseguí la llicenciatura d’Història i Filosofia.
El seu alumnat no l’ha oblidat mai i, per la dècada del 2000, li férem un homenatge on assistírem la majoria a un sopar al restaurant El Parque, on va acudir sempre molt feliç acompanyat, com sempre per la seua dona, Pilar.
Pilar treballava a les oficines de la FEVE però jo sempre la recorde acompanyant el seu home en tots els seus projectes.
Posteriorment, s’uniren al CEL (Centre d’Estudis Locals) de l’Eliana, on ha estat sempre molt reconegut i ha tingut l’ocasió de presentar tots els seus llibres. Així com sempre ha estat assidu de molts dels actes i projectes que el CEL realitza al llarg de l’any i de la nostra història.
El recordaré sempre pel seu caràcter, la seua abraçada i el seu somriure afable, això sí amb la seua esposa i companya Pilar al seu costat.
Vicent Rubio
