Ahir, per fi, vaig poder veure 1917 la pel·lícula de Sam Mendes que ha estat en boca de tots els cinèfils d’ahir i d’avui les últimes setmanes.
(…)
1917, és una suma de virtuts cinematogràfiques, les citades i d’altres que ens commouen, ens fixen a la butaca de l’espectador i ens mantenen amb l’ànima –si és que en tenim– o el que siga, en suspens; la gola sec i l’angoixa de no poder ajudar aquests dos nois a travessar la terra de ningú, plena de morts, rates immenses, túnels amb trampes explosives, avions que s’estavellen contra nosaltres… i bales assassines…
(…)
Però 1917 no és només una pel·lícula de guerra, és abans que res una història ben explicada, la de dos nois perduts a l’HORROR (recordeu Joseph Conrad) d’un viatge al·lucinant, d’una missió gairebé impossible; d´una continua i surreal visita als nostres somnis i fantasmes interiors. Fixeu-vos-hi, amb compte, en els avatars dels nostres herois als túnels, la tendra però impossible seqüència de Willy amb la noia francesa amagada i el seu nadó; la seua fugida i caiguda en un riu més perillós que una batalla o, l’impactant i sentit final…
Extracte de l’article publicat al blog de José Antonio Vidal Castaño (http://historiaimemoria.blogspot.com/) el 24 de gener de 2020
