Ja no em queden cançons
Ja no em queden paraules, ni tampoc em queden cançons. És desesperant saber-te davant la barbàrie i ple de consciència crítica mentre escoltes el silenci còmplice davant les bombes genocides que ens parlen amb el llenguatge terrorista del neofeixisme. Al meu costat Raimon continua recordant-me que nosaltres no som d’eixe món i el Blowin’ in the Wind de Bob Dylan m’acompanya en l’ètica antibel·licista. Em pregunte amb aquell Grup de Folk dels 70 Què s’ha Fet D’aquelles Flors, (el Where have all the flowers gone de Pete Seeger) i Victor Jara, abans de torturar-lo i crivellar-lo ens ho cantava claret: El Derecho de Vivir en Paz. També la Raiz ens fa memòria: Obuses que roban el sueño / en esas noches silbaron / la Tierra se parte en dos / y el mundo mira a otro lado.
Puc cridar, un milió de vegades més, Palestina lliure, però ara mateix si dic la paraula GAZA, un nus a la gola m’ofega entre la indignació i una enorme pena (que sone ben fort, aquí, ara mateix, aquell crit de Lluís Llach en Campanades a mort: assassins!).
Doncs també la cançó ens encoratja a resistir. No oblide la inscripció que va fer sobre la seua guitarra Woody Guthrie: This Machine Kills Fascists. Somie, com ho fa Patti Smith que el poble pot tenir el poder (was dreaming in my dreaming (…)/ And I awakened to the cry / the people have the power) I acabe de sentir les veus de les Dissonants interpretant magistralment La Canción sin Miedo: Cantamos sin miedo, pedimos justicia / Gritamos por cada desaparecida/ Que retumbe fuerte: ¡Nos queremos vivas! / ¡Que caiga con fuerza el feminicida.
Crits d’esperança en mig de la barbàrie.
Jaume Martínez Bonafé
