El poder femení a l’Art
Reflexions
La imatge de la dona en la història de l’art sempre ha estat supeditada a imatges preconcebudes, totes presents a l’imaginari col·lectiu, on se li ha donat un paper establert.
Des de temps immemorial la dona ha estat, actualment menys però continua sent, un estereotip de formes i imatges.
Des de les primeres petjades plasmades en formes arqueològiques on ningú es va preguntar si aquestes formes pertanyien a home o dona, es donava per fet que eren masculines, i avui dia és quan es comença a valorar si són formes de mans femenines en ser la dona la que se suposa que estaria més temps a la cova i podria desenvolupar aquestes formes plasmades en parets de roca a manera d’art mural.
Passant pels textos miniats o còdexs antics associats a monjos i monestirs, mai a religioses, i que van ser-ne les autores, arribant a èpoques on l’art gòtic regnava en la seua esplendor i joves artistes treballaven en tallers familiars sense signatura d’autoria, sempre associades aquestes firmes a germans, marits o pares tot i que molts d’aquells tallers comptavem amb el treball manual d’elles.
Al Renaixement assistim al descobriment d’artistes consagrades. En despertar, en renàixer de l’art i de l’humanisme, dones artistes començarien a ser reconegudes com alguna cosa més que muses, models o inspiració per als grans artistes.
Fer visible el treball de dones artistes del Barroc, el Neoclassicisme i l’Impressionisme és una tasca d’obligatorietat. Contemplar l’existència d’altres històries de l’Art, altres significats diferents dels establerts o des d’una altra perspectiva crítica ens permet comprendre que assistim a una transformació permanent.
En establir un diàleg amb les obres artístiques que ens parlen en femení, establim canvis en el pensament present.
Durant segles ens hem plantejat reflexions sobre la figura de la dona a l’Art, però potser ara és en ple segle XXI quan s’ha augmentat la consciència crítica de com el poder de l’art en femení va ser segrestat i silenciat per estructures socials establertes.
Tot i això, ens podem preguntar com és possible que la imatge de la dona a través de l’art pot haver-se vist representat de formes tan diferents, podent ser deesses, heroïnes, santes, però també harpies, dimonis o bruixes. Totes poden tenir ambivalències i valors excepcionals, poden personificar tant el desig o la passió com el caos i l’harmonia, valorada i temuda en temps i formes.
Totes aquestes reflexions ens connecten amb una exposició vista recentment, en la qual les obres exposades ens parlaven del poder femení a l’Art, on a través d’aquestes imatges eren valorades i temudes.
Imatges com la de la deessa Ishtar, o la de Sheela na gig, entre allò diví i les forces protectores de tradicions espirituals associades a la terra i al seu poder de protecció, explorant creences que envolten la creació de la vida i del medi natural.
La deessa mesopotámica Ishtar, Reina de la Nit
(c. 1750 aC)
Figura de Sheela na gig de la Irlanda medieval
La imatge de la Verge sanadora i confortadora.
O connectar aquestes representacions femenines amb autoritat associada a perills o amenaça, on bruixes i dimonis aguaitaven i qüestionaven creences i complexitats.
En definitiva, és analitzar com aquests personatges, aquestes imatges, corresponien i corresponen a dones independents, fortes i en molts casos apartades de la societat pels seus poders innats.
Recordem que moltes tradicions religioses i morals relacionen el poder femení amb la força tant física com moral, ens parlen de justícia i protecció, però també de guerra i anihilació.
La deessa lleona Sekhmet
Verge Odighitria, que significa
«la que mostra el camí»
Icona del segle XVI
Veure, analitzar i relacionar obres com l’escultura de la deessa lleona Sekhmet, deessa de la guerra però també protectora, la gran Deessa mare d’Egipte, la figura de Sedna, figura mitològica i senyora del mar amb poder sobre la vida i la mort i poder connectar-les amb la imatge de Maria, relacionada amb diferents tradicions abrahàmiques, cristianes ortodox oriental com és La Verge Odighitria, que significa la que ens mostra el camí, ens hauria de fer plantejar-nos que les imatges en diferents creences o tradicions no difereixen tant pel que fa al seu missatge, ens haurien de servir per entendre aquest missatge com a sanador i conciliador, protector i empoderat… potser ens haurien de servir o fer servir aquests missatges a qui corresponga traduir aquest llenguatge amagat durant segles i que sempre han estat allà, per assolir un diàleg en ple segle XXI, ple de dubtes, elles ens mostren el camí…
El catàleg està servit, la consciència crítica també… reflexionem sobre tot això, pensem que és possible descobrir l‘altra història de l’Art, aquella que no ens han explicat.
Reyes Belvis
