Unes falles passades per aigua

Arribava el mes de març d’un any que estava sent prou plujós. L’hivern s’acomiadava i la primavera tocava a les portes. Tocava a les portes amb pluges tan fortes que la festa josefina va estar passada per aigua.

Corria l’any 89 del segle passat i als carrers s’anunciaven les falles amb pólvora, música i banderoles. Per fi, la gran plantà. Un monument que es coronava amb un canelobre gegant.

La pluja intensa va arruïnar molts dels actes programats i les falleres no pogueren lluir ben bé els seus vestits brodats. I el monument, cartó, fusta i suro, patia les empentes del vent i de l’aigua.

Pocs dies abans s’havien penjat pels carrers del poble cartellets amb la fotografia de Xusca, la gossa de pèl negre que s’havia perdut. Perduda o fugida, ves-te’n tu a saber, de casa del tio Vicent,la qual va pegar a córrer espantada quan van començar a disparar les primeres traques.

La gossa estava embarassada i a punt de tindre els cadells i el tio Vicentla buscava desesperat perquè estimava molt aquella gossa, la seua companya de passejades i confidències des que havia enviudat. Quan l’amo li parlava, la gossa escoltava amb paciència, mirant-lo amb els seus ulls negres i les orelles caigudes, atenent els seus relats.

Des del dia que va desaparéixer, el tio Vicentpreguntava a tothom si l’havien vista i escorcollava pels solars per tal de trobar-la.

-Potser se n’anà per la carretera i l’ha xafat un cotxe- li va dir algun veí desagradable que va deixar abatut el pobre Vicent.

La falla, mentrestant, volia adornar el carrer on era plantada, però amb aquell oratge tan fatal ningú la visitava. Tan sols algun faller atrevit, com aquell que, protegit pel paraigua que subjectava el seu fill, s’havia detingut davant la falla per fer algunes fotografies. I així, mentre el pare enfocava la càmera cap a la figura del fons, el xiquet va descobrir cert moviment davall de l’estructura. Primer va ser una cua, després una cama i, per fi, uns sorolls molt fluixets que delataren la presència de quatre gossets i una gossa que els alletava.

-Mira pare! Allà baix hi ha uns gossos!- cridà el xiquet.

-Quina ocurrència- rigué el pare. -Amagar-se de la pluja sota la falla!

I sense donar-li major importància, mamprengueren el camí a casa.

Arribada la nit de la cremà, ja estava tot preparat per a disparar la traca final que encendria el foc que hauria de consumir el monument. Els veïns miraven el pirotècnic preparant la metxa, satisfets perquè els núvols havien donat un descans a la pluja. Quan, de sobte, el xiquet que havia acompanyat son pare per fer fotografies va cridar:

-Espereu, espereu! Que ací davall hi ha uns gossos!

L’esclat de la traca i del foc es va aturar.

El tio Vicent,barrejat entre el públic, va sentir el crit, adonant-se que era la seua gossa la que havia estat amagada davall la falla tots aquells dies. Ràpidament, va botar la tanca de protecció per tal de rescatar-la. Quan va eixir, sostenia els quatre cadellets mentre la gossa xuclava les cames de l’amo. De l’amic.

El foc iniciava el seu camí cap al cel mentre la gent aplaudia, i el tio Vicent acaronava els seus animals amb llàgrimes als ulls.

Per ben poc, la cerca havia acabat amb èxit. Per pocs minuts la gossa i els seus gossets s’havien salvat!, no voldria ell que li passara com a la seua amiga Sara.

Text: Vicen Córcoles
Il·lustració: Joana Galdón