Rosa “La catalana”
Una dona que transmet pau i cuina per als àngels
Rosa Salón Ciutat va nàixer a Barcelona, d’ací li ve el seu malnom, el novembre de 1946 i als 12 anys ja era ciutadana de l’Eliana.
Em resulta estrany que una família catalana amb un cap de família que treballava a una empresa en un càrrec de responsabilitat es traslladés a viure a l’Eliana a les acaballes dels anys cinquanta. Aclarim ràpidament el motiu: son pare era valencià, de Benaixeve, i sa mare catalana. I eixa força invisible, però intensa que arrela en la terreta i la família fa que, desprès de la jubilació del pare, es traslladen a viure al poble. Compraren una casa a la plaça de l’església i allí s’instal·laren.
No era el primer contacte que Rosa tenia amb la comarca. Als estius, encara que ella i la seua germana no volien vindre, el pare les enviava a casa de la seua germana que vivia a Sant Antoni de Benaixeve, el nou poble on es traslladà part de la població de Benaixeve en construir-se l’embassament, i allí passaven l’estiu. Com que era tan diferent de l’estiu barceloní, les xiquetes no volien vindre, s’avorrien tremendament. Però, així i tot, a l’estiu cap a Sant Antoni.
D’aquella època Rosa recorda un poble acollidor, que es va oferir a ajudar-los en tot el que fora necessari. Les nits d’estiu al carrer, on cadascú treia alguna cosa per menjar i es compartia, les cases amb la clau al pany, poder entrar en qualsevol casa i ser ben rebuda, molta pau, molta tranquil·litat i molt grata rebuda. De seguida va fer-se amiguetes: Carmen la Perola, La Borina, Fina la de Genoveva, Conxin La Cambra, Rosita i Esperanza, les de Poveda, que junt amb Rosa i Carmen, la seua germana, feren un grupet d’amigues que va durar alguns anys.
I ací va conèixer Gabriel, el seu home. Ella tenia quinze anys, ell dèsset. Així que porten un bon grapat d’anys junts. Te dues filles, M. José i Elena i dos nets, una xiqueta i un xiquet.
Prompte va començar a aprendre a cosir, que és la seua altra passió, i va començar a treballar per al Little Kiss, creant una xicoteta empresa en la qual van arribar a treballar 32 dones, totes amb contracte i, excepte dues, totes del poble de l’Eliana. La gran empresa els facilitava els materials i elles elaboraven els productes que posteriorment tornava a Little Kiss. D’aquesta etapa de la seua vida, que durà vint-i-un anys, fins que es va jubilar, n’està molt orgullosa. Ho recorda amb un somriure i em conta que, encara, quan veu una màquina de cosir a la tele, se li’n van els ulls darrere i li entren ganes d’aprendre més coses de costura.
Però, a Rosa, el que li hem d’agrair és la seua puntual i suculenta col·laboració en el sopar de la Nit de Sant Elies, al llarg de molts anys. Era la seua manera de fer-se present entre nosaltres. Ella reconeixia el CEL perquè Gabriel sempre estava parlant de l’associació i li va proposar col·laborar. En una conversa amb Salva Torrent, va sorgir la idea de fer un sopar a l’estil valencià. El primer intent va ser un desastre, perquè les faves es floriren i és quan Rosa va pensar i decidir fer tomaca amb pimentó i tonyina (la titaina que s’ha dit sempre als poblats mariners).
Molts de nosaltres recordem eixos sopars com un moment extraordinari i molt nostre, molt valencià. Característica que s’ha anat perdent amb el pas del temps i amb la presència dels càterings. I té raó. Li agrada molt fer eixe menjar que elaborava amb coneixement al llarg d’una setmana, a poc a poc, com es fan els bons menjars i amb molt d’amor, que és quan s’acaben d’arrodonir. Per això el vam gaudir tant. El recorda amb tanta estima que estaria disposada a fer de directora d’orquestra si algunes persones del CEL estiguérem disposades a fer de pinches. La veritat és que la idea mola molt. Podria ser una nova Comissió de Treball dins el CEL. Ens animem?
M’ha explicat com ho feia, amb una paella de 20 racions i de vegades de 50, amb bona cosa d’oli d’oliva verge i bones tomates. I molta paciència i moltes ganes de fer gaudir el paladar de la gent. Té clar tot el procés i les quantitats necessàries… així que és una possibilitat que s’obri per retrobar-nos al voltant de la cuina valenciana.
Un nou repte.
Gràcies, Rosa per fer-nos passar tan bons moments al voltant del teu pimentó amb tomaca i tonyina!!!
Conxa Delgado Amo
