Helena Lumbreras i el cinema militant de la Transició
Entre 1968 i 1978, els últims anys del franquisme i els primers de la Transició, apareix a Espanya un cinema militant que pretén documentar les realitats que els mitjans de comunicació oficials ocultaven i que, en les seues versions més avançades, crida a un alçament contra el règim. Aquest cinema té dos focus fonamentals:
Madrid: Col·lectiu de Cinema de Madrid. Vinculat al PCE. Les seues primeres filmacions daten de 1973, amb l’objectiu d’obtenir imatges de manifestacions, assemblees, conflictes obrers i esdeveniments que no tenien cobertura als mitjans oficials. Adopta el nom de Colectivo de Cine de Madrid, després de la mort de Franco, i els seus tres membres més estables (es tracta de col·lectius en els quals els integrants entren i ixen) són tres afiliats al PCE: Andrés Linares, Tino Calabuig i Andrés Garijo.
Les pel·lícules del Col·lectiu són: La ciudad es nuestra (1975), sobre el moviment veïnal a Madrid; Amnistia y libertad (1976), amb l’eixida de la presó dels dirigents de CCOO Juan Muñoz Zapico, Nicolás Sartorius i Marcelino Camacho, que denuncia que aquest primer indult no cobreix els objectius de l’amnistia; Vitoria, marzo 1976 (1976), amb l’enterrament dels cinc obrers morts a les mans de la policia a Vitòria; Hasta siempre en la libertad (1977), amb l’assassinat dels advocats laboralistes d’Atocha i el seu impacte social i polític.
El Colectivo de Cine va deixar de funcionar quan es van legalitzar els partits i es va començar a informar sobre les seues activitats en ràdio i televisió. Els seus materials cinematogràfics són ara propietat de TVE i aquestes imatges són conegudes per tots els espanyols, tot i que ben pocs imaginen que aquestes imatges van ser rodades per voluntariosos militants antifranquistes.
Barcelona: Col·lectiu de Cinema de Classe. La seua fundadora i cap visible és Helena Lumbreras (1935–1995), al costat del seu company i marit Mariano Lisa. És la (el) primera cineasta que, en plena dictadura, va filmar a opositors al franquisme en territori espanyol i no en l’exili. Les seues pel·lícules incorporen una estructura més treballada que les del Colectivo de Madrid, superant la simple successió de materials documentals.
Malgrat això, durant molts anys ha sigut una completa desconeguda. A València es van projectar els seus migmetratges al març de 1977, al València Cinema. La seua obra completa es va projectar per primera vegada a la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona en 2015 i, més tard, s’ha projectat en altres escenaris, inclòs el MOMA de Nova York.
Comença a estudiar cinema en 1958, en la IIEC (posteriorment serà l’EOC), on realitzarà els seus tres primers curtmetratges com a pràctiques del curs: A los toros (1960), El telegrama (1961) i El primer día (1962). Aconsegueix una beca d’afers exteriors per a completar els seus estudis en el Centro Sperimentale di Cinematografia de Roma i allí estudia dos cursos i es gradua en direcció amb España, un curt de cinc minuts que constitueix el seu primer treball sonor. A Roma treballarà com a documentalista a la RAI, a més de participar, en diverses comeses, en rodatges de Pasolini, Francesco Rosi, Fellini o Gillo Pontecorvo.
En 1968, la productora Unitele Films, vinculada al PCI, li va proposar rodar un documental en sòl espanyol. El rodatge es va realitzar de manera clandestina entre Madrid i Barcelona i allí va comptar amb l’ajuda d’un altre jove documentalista, Llorenç Soler. Amb el material rodat va muntar a Itàlia el seu documental Spagna 68 (amb el subtítol de El hoy es malo, pero el mañana es mío), en el qual documenta la lluita contra el règim franquista des de tres fronts: àmbit universitari (estudiants i professors), treballadors de les fàbriques (amb menció a les clandestines CCOO) i un sector de l’Església que feia costat a la causa obrera.
Retorn a Espanya. S’instal·la a Barcelona, on roda, de manera clandestina, de nou amb la col·laboració de Llorenç Soler, El cuarto poder (1970), en el qual advoca per la creació d’una premsa lliure, arribant a descriure el mètode d’utilització d’una vietnamita, quasi com si fora un tutorial del nostre temps.
Comença a treballar com a professora de dibuix en un institut de Martorell (Barcelona), on coneix Mariano Lisa, que impartia l’assignatura de Filosofia, amb el qual es casarà i crearà el Colectivo de Cine de Clase, un grup horitzontal, sense jerarquies, que pretenia introduir-se en la realitat per a canviar-la a través del cinema.
La seua primera producció és El campo para el hombre (1973), que es va rodar en períodes de vacances i entre lactàncies de les seues filles que van nàixer durant el llarg rodatge. Aquesta precarietat inclou una càmera de 16 mm, accionada manualment (no tenia bateria), que només permetia 28 segons de filmació, ja que calia tornar a donar-li corda. La pel·lícula arreplega testimoniatges d’agricultors i experts que documenten la situació real del camp espanyol, filmant en dues zones, Galícia i Andalusia. En la seua part final supera el tema estrictament agrari i ens parla de la consciència de classe i de la societat socialista com a única solució.
La participació de la parella en una vaga en 1971 fa que siguen detinguts per la policia i vetats per a qualsevol lloc docent estatal, deixant Helena en l’atur i Mariano treballant en una acadèmia privada amb un sou sensiblement inferior. La parella va aconseguir sostenir-se gràcies als contactes amb les televisions de la resta del món, que pagaven molt bé les imatges que ells treien dels carrers.
Realitzaran dues pel·lícules més: O todos o ninguno (1976), que documenta una vaga de 106 dies de duració a Laforsa, una empresa metal·lúrgica de Cornellà; l’equip de rodatge s’integra en aquestes mobilitzacions i les viu al costat dels obrers. I A la vuelta del grito (1978), una mirada a la situació econòmica i social en els primers dies de la Transició, amb els Pactes de la Moncloa com a gran traïció a la classe i a la causa obreres.
Helena Lumbreras morí en 1995, als 60 anys d’edat, a conseqüència d’un càncer.
Pedro Uris
