Fem l’amor, no la guerra
Sembla que l’origen d’aquest conegut eslògan està en la feliç idea d’un estudiant de la Universitat d’Oregon que l’abril de 1965 va escriure sobre la seua samarreta abans d’eixir a manifestar-se contra la guerra del Vietnam: Make love not war. Unes activistes de la Llibreria Solidaritat, a Chicago, van imprimir i distribuir adhesius amb aquest lema, facilitant la seua popularitat. La frase camina a lloms dels moviments socials, en el moviment de la contracultura dels anys 60, en les mobilitzacions estudiantils a diferents indrets, al Maig del 68, en la fraseologia i estètica hippie i en múltiples manifestacions de la cultura popular. Recorde ara al cinema: Good morning Vietnam!.
«Feu l’amor, no la guerra» s’incorpora també en la música popular. John Lennon, ens ho cantava en «Mind Games»: I want you to make love, not war / I know you’ve heard it before. Bob Marley, també ens ho recordava en «No more trouble»: Make love and not war! ‘Cause we don’t need no trouble. / What we need is love (love) I Bob Dylan denunciava el negoci de les armes i la complicitat dels polítics en «Masters of war»: Come you masters of war / You that build the big guns / You that build the death planes…
En català, l’espectacular grup La Trinca ens insistia: Fem l’amor i no guerra, / no et volem a sota terra. / Vine aquí i tinguem la festa en pau, / deixa l’arma i ajunta’t al sarau./ Fes l’amor, fes l’amor i no la guerra.
Particularment, a dies d’ara, continue fent meua aquesta frase. Puc dir-ho més “intel·lectual”, si voleu: La guerra és la derrota de la raó. (La frase es de María Zambrano). O puc sentir-ho recordant Miguel Hernández: Tristes guerras /si no es amor la empresa. / Tristes, tristes. Tristes armas / si no son las palabras. / Tristes, tristes.
De qualsevol manera, amb cançó o a crits, la lamentable actualitat ens obliga a sumar-nos a totes les veus que condemnen la guerra.
(Amb aquesta gramola volem dedicar també un pensament a dos amics que ens han deixat en aquests darrers mesos. Estic segur que Remigi Palmero i Julio Galcerá sumarien les seues guitarres i veus al clamor antibel·licista).
Jaume Martínez Bonafé
