Sorolla en clau de dona
L’univers de Sorolla és molt pròxim a l’essència valenciana, la seua obra és molt recognoscible visualment i l’associem immediatament quan veiem les seues pintures.
La clau d’un bon pintor és la capacitat de transmetre, que nosaltres com a espectadors, en veure-la, l’associem a la seua estètica personal, i això és el que passa quan analitzem obres de Sorolla.
Les seues temàtiques seran recurrents, parlem de mar, de pescadores, de barques, de xiquets en el bany, de retrats i d’encàrrecs sublims, però avui ens referirem al seu univers en clau de dona com a exaltació i respecte.
Sorolla treballà en diverses obres en clau de crítica social, a mode de denúncia ens retrata dones de finals del segle XIX on es reconeixen problemes coneguts en una societat de canvi cultural però no tant social.
Ens posa en primera línia problemes que envoltaven la societat valenciana de finals de segle, però que també succeïen a la resta d’Espanya.
Una societat on la falta de recursos mínims abocava moltes dones a establir o decidir solucions que condicionaven la seua vida i la seua existència.
Dins d’aquesta etapa en la qual Sorolla ens fa una pintura crítica, ens trobarem dues obres importants.
Una altra Margarida, 1892
Una obra de denúncia, de drama, on es retrata una jove presa amb la mirada caiguda, abatuda. El nom del quadre al·ludeix a la Margarida de Faust (Goethe) que ofega el seu fill per desesperació extrema en ser mare soltera.
Sorolla denuncia un tema d’asfíxia social, de falta de recursos, de desigualtat.
Accentua molt la situació com ens presenta l’escena, en un vagó de tren, en diagonal, a mode de presó, solament un halo de llum entra en aquest espai de penombra, soledat i tancament, quasi sense cap eixida ni esperança.
Dos anys després, reitera de nou el realisme social amb una altra obra:
Tràfic de blanques, 1894
En aquest cas aborda el tema de la prostitució, un grup de joves dones dormisquegen una altra vegada en un vagó de tren, tristes i desolades, esclavitzades en plena joventut supervisades per la seua alcavota, de negre amb la mirada perduda però controlant la situació, una situació d’altra banda comuna per la falta de recursos, on famílies es veien obligades a cedir les seues filles per a possibles treballs enganyosos a canvi de miserables recursos econòmics.
Després de l’etapa de realisme social vindrà en l’obra del nostre autor la llum de les dones que treballen, dones de mar i de veritat.
Les dones treballadores de la mar, de la seua platja, del Cabanyal i la Malva-rosa. Dones que convivien amb Sorolla i encarnaven la força dels qui vivien de la mar.
El pintor plasma dones pescadores, però també pinta esforç, companyonia, ennoblint la quotidianitat, el treball i l’esforç diari.
Hi ha veritat en els seus gestos, en les seues tasques, és una llum humana, no sols pictòrica, les seues obres són vides reals convertides en art, exemple d’això serà:
Pescadores valencianes, 1915
Quan Sorolla realitza aquesta obra es troba treballant en el seu major encàrrec, el de la Hispanic Society, i durant els seus descansos estivals continua mantenint el diàleg amb els seus temes de sempre, mar, llum, platja i pesca.
En aquesta obra unifica tots aquests conceptes afegint el treball d’aquestes dones, abillades amb immaculats vestits blancs i grocs com les pescadores de l’època, amb xiquets i cistells de treball que quedaren plens de peix per a portar a vendre, miren a la mar esperant les barques, la mirada fixa en ella.
Les tres, fortament ancorades a la sorra, resistint el vent que agita les seues robes, elles, estan alienes a la bullícia que té lloc en el centre de la composició, els xiquets, sempre presents en les obres, jugant i xipollejant, aquests xiquets que són part d’aquestes dones de Sorolla, mares, filles i germanes de pescadors, dones en constant treball tant en l’àmbit privat com en l’econòmic.
La intensa llum de l’ocàs, del final del dia, potencia la composició, el tret de monumentalitat és un recurs constant en l’obra de Sorolla.
El pintor ret homenatge a les pescadores, grans treballadores i protagonistes dels seus quadres.
L’aparent quotidianitat de l’escena adapta en realitat les maneres i el hieratisme de les figures clàssiques. Sorolla en aquesta obra en fa vertaderes heroïnes, dones fortes com a pilars de la societat del moment.
Moltes altres dones continuaran sent protagonistes de la seua obra, el paper de la dona al començament del segle XX serà un pilar fonamental per a aconseguir posicionar-se com a part efectiva en el tombant de segle, abocades en una societat classista de finals del segle XIX hauran d’esperar als inicis del XX perquè aquest difícil camí de consecució cap a la igualtat comence a ser posat en valor, molt quedava i queda avui, en ple segle XXI per a aconseguir-ho, però si des d’obres que considerem més acadèmiques veiem autors que es plantejaven aquestes denúncies i reconeixements anem pel bon camí. Però ha de ser sense descans i constant.
Millor ens quedem amb la imatge de Dones de la Mediterrània, com a metàfora cultural, històrica i social.
Reyes Belvis
