Cristina Corral Ortega
Una científica casolana
És una dona tranquiŀla, aparentment seriosa. La seua mirada reflecteix la constància del pensament, un cap reflexiu que mira el món i l’entén en la seua complexa diversitat. És una interessant científica dedicada a les matemàtiques. Quan arribe a sa casa hi ha molt de silenci i tranquiŀlitat. Està asseguda a l’ordinador preparant un examen. Impressiona veure un muntó de fórmules que em porten records del batxillerat.
Va nàixer a la Línea de la Concepción (Cadis) d’on va haver d’eixir perquè barraren la tanca de Gibraltar, que era on treballava son pare i hagueren de vindre a València. Ella tenia sis anys, eren els anys 70 i es varen instaŀlar a Paterna, fins que es va casar amb Robert i se’n va anar a viure a València, on van nàixer Neus i Laia. I com la casa es va quedar xicoteta i els preus a València estaven molt alts, decidiren buscar una casa nova que estiguera a un lloc tranquil, amb jardí, on les xiquetes pogueren integrar-se i fer amistats. I els va agradar l’Eliana on resideixen des de fa vint-i-un anys.
Va estudiar Matemàtiques a la Facultat de Matemàtiques de Burjassot i és professora d’Àlgebra Lineal a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de la Universitat Politècnica de València. Així doncs, es dedica a formar enginyers i enginyeres. Així que si ens trobem alguna persona que ha estudiat Enginyeria Industrial des de fa vint-i-cinc anys, segur que coneix Cristina. Tothom ha passat per les seues mans.
És responsable de les assignatures d’Àlgebra Lineal en la titulació d’Enginyeria industrial i en la d’Organització Industrial i també en la d’Enginyeria Biomèdica. Igualment, imparteix classe de Mètodes Numèrics i alguna vegada Càlcul.
També es dedica a la investigació. Però últimament la labor docent l’ocupa la major part del temps i, per tant, la investigació la té un poc abandonada. La seua investigació es basa a resoldre els grans sistemes que s’obtenen quan es discretitzen equacions en derivades parcials i el sistema és tan gran que no es pot resoldre amb mètodes directes i, aleshores s’utilitzen mètodes iteratius i necessites usar precondicionadors per tal de resoldre’l. Es tracta de buscar els precondicionadors.
Com que em resulta difícil entendre el que m’ha contat, li pregunte a què es dediquen les persones que ella forma. I el que fan els i les enginyeres industrials és dissenyar màquines; els biomèdics es dedicaran a estudiar pròtesis i tot allò que puga, medicament, millorar la vida de les persones. I en organització industrial es treballa més l’organització de l’empresa.
Però, a més a més d’aquesta important tasca social i educativa que és la seua professió, Cristina té altres passions. Quan era més jove va ballar molts anys en un grup de danses a Paterna, el grup Xafarnat, i, a València, en el grup que es deia de Restauració, que liderava Fermín Pardo, on procuraven restaurar balls tradicionals anant als pobles a veure la gent major ballar i, amb aquesta informació, intentaven muntar i rescatar de l’oblit les danses populars. La veritat és que va ser un treball molt interessant. Encara que ara ja està desconnectada d’aquesta activitat, li agrada molt ballar i aprofita qualsevol ocasió per a fer-ho. L’hem vista ballar en algunes ocasions ací al poble i a la Nit de Sant Elies.
També li agraden molt els treballs manuals: cosir, teixir, fer ganxet… i de fet té al cap un projecte per veure si animem a les persones grans de l’Eliana a què teixisquen amb nosaltres.
A més, aporta al poble de l’Eliana la seua relació humana amb el màxim de persones que pot; és membre del CEL, n’és la tresorera i participa en totes les nostres activitats; la família és membre de la Unió Musical i la seua filla Neus és membre de la banda; les dues filles estaven a la Coraleta i posteriorment a l’Escoleta i el Cor de l’Eliana; en fí, participa en tot allò que la seua compromesa vida professional li permet.
Però jo crec que Cristina, amb la seua professió, aporta un benefici a la societat, també a l’elianera, del que no som molt conscients, del qual, amb aquesta entrevista, hem tingut oportunitat d’anar coneixent-ne unes pinzellades. No podem deixar d’agrair-li la seua tasca i encoratjar-la a què continue i que, quan tinga una miqueta de temps, pose en marxa eixe projecte tan bonic de teixir juntes.
Conxa Delgado Amo
(Emés a Ràdio Túria el 30 de desembre de 2015)
