La Font de Cavallers. Història d’una venjança

Al carrer de les Delícies, anant cap a la carretera de Riba-roja, hi ha una escultura que assenyala una font que anomenem la Font de Cavallers. Aquesta font porta el nom d’una altra font d’un poble que no citaré i que amaga la llegenda d’una venjança. Una història que em va contar el iaio Ricard, un dia assolellat quan passejàvem pels seus voltants.

I així em contà la història:

A la Font de Cavallers del meu poble s’arriba per un caminet de terra envoltat de pins. L’aigua hi brollava sense parar. Un cabal viu que no necessitava aixeta per a sorgir del broc. Totes les vesprades d’estiu passàvem allà hores i hores jugant, xarrant, discutint… i també buscant parella, que l’estiu era propens a enamorar-se.

Una d’aquestes vesprades, la meua amiga Lluna s’acostà al canó per omplir un gotet amb aigua quan, de sobte, aquell líquid abans transparent va començar a sortir térbol i, cada vegada, més rogenc. Lluna es va apartar amb un crit i tots ens acostàrem a veure què passava. “És sang!” , cridà un. “No!, és fang!, que les pluges dels últims dies han remenat la terra de més a dalt”, digué un altre.

La cosa no haguera tingut més importància si no fora perquè en arribar a casa, mon pare ens va contar que, en enderrocar la paret d’una vella quadra, s’acabava de trobar una caixeta d’argent soterrada sota el mur i, dins la caixa, un pergamí groguenc i enrotllat, al qual mon pare va llegir:

Pel meu honor i per venjar una traïció, causí la mort del meu amic Ferran a qui estimava com un germà. Amb aquell duel de cavallers, el meu nom quedà net, però la meua consciència restà pertorbada per sempre més.

Una traïció? Una venjança? Una mort injusta?

L’endemà, la colla tornà a la font i aquella vesprada una forta i sobtada tempesta ens va pillar a tots sense avís. Corrent, volguérem tornar a casa, però l’aigua i el vent ens espentava amb tanta força que alguns caiguérem a terra. Agafats tots de la mà, fent una llarga cua, poguérem desfer el camí. Una completa foscor ens envoltava i només els llamps il·luminaven el terra. Sorprenentment, en arribar a la primera casa del poble, la pluja cessà i tornà a aparèixer el sol.

Al cap de pocs dies, mon pare em va informar que havia escodrinyat l’origen d’aquell pergamí misteriós que delatava la mort d’un innocent acusat injustament d’una traïció, comesa cinc segles abans, sobre una família de gran rellevància i que havia acabat amb un duel entre els dos amics, justament a la font.

La coincidència de la troballa i els esdeveniments viscuts a la font, em feren pensar que podria haver-n’hi algun nexe. Quina imaginació!

No havíem tornat a la font des del dia de la tempesta, perquè tot havia estat enfangat. Passats uns dies, hi tornàrem amb ganes de retrobar-nos tots de nou.

I allà estàvem, asseguts sobre les pedres quan, de sobte una gran massa de vespes baixà del pi més alt, sobrevolant els nostres caps. I tot i que no ens picaren, la por que ens va envair ens va deixar rígids com estàtues. En tornar al poble, preguntàrem pertot arreu si havien vist passar aquella columna d’insectes; però ningú no havia vist res.

A casa meua, mon pare conservava el pergamí estés damunt la taula del seu despatx; més bé, un traster on guardava llibres, fotografies i cartes. Sense permís, vaig agafar aquell document que encenia la meua imaginació i, en tocar-lo, vaig sentir alguna cosa estranya. Una calor que no era del meu cos sinó que provenia del paper. Vaig soltar-lo ràpidament, prou sorprés i sortí de l’habitació.

A la nit no podia dormir; amb les finestres obertes de bat a bat per alleujar un poc la xafogor. Donava voltes i més voltes en el llit. M’alcí a beure aigua i els meus peus em portaren al despatxet. Jo no volia, perquè no tenia el seu permís, però era com si una força superior m’hi espentara cap a ell. En tindre’l davant els ulls, estés sobre la taula, vaig comprovar amb horror que una taca vermella havia aparegut al peu del text.

Mon pare també s’havia alçat en sentir sorolls per la casa. Va pillar-me in fraganti. Em va mirar i va comprendre que aquella taca roja no l’havia feta jo. D’alguna manera havia impregnat el paper.

Sorprenentment, la taca es va anar convertint-se en lletres, estirant-se com si es tractara d’una goma elàstica i, de sobte, aparegué una paraula:

-Innocent

Amb aquella paraula acabà el iaio Ricard el seu relat. Semblava que el final de la història era un missatge del més enllà. Una reivindicació d’innocència d’aquell cavaller que havia mort en un duel a mans del seu amic, de forma injusta, justament a la Font de Cavallers. Potser, la troballa del pergamí va desnugar forces ocultes.

Jo no crec en aquestes històries, però de veres és que cada vegada que passe per la Font de Cavallers de l’Eliana, recorde aquesta tragèdia i la mire, esperant trobar-hi alguna meravella.

Text: Vicen Córcoles
Il·lustració: Joana Galdón