El llenguatge cinematogràfic
Encara que utilitzen llenguatges molt diferents, el cinema i la literatura expliquen històries i, per tant, també comparteixen moltes coses. Perquè hi haja una història cal que ocórrega almenys una cosa, és a dir, que alguna cosa canvie, que passe d’un estat a un altre. La frase «el rei va morir» compleix amb aquest requisit i, per tant, constituiria una xicoteta història. Per contra, la frase «la casa té les parets blaves» no és una història, ja que no es produeix en ella cap esdeveniment. Lògicament, a les històries no hi ha un únic esdeveniment: són una successió de fets.
En tota història hi ha dos nivells, la successió d’esdeveniments que la componen (l’argument) i la relació causal que hi ha entre aquests esdeveniments (la trama). La trama ha de romandre oculta, a penes han d’aflorar algunes pistes, perquè l’espectador la puga anar deduint al llarg de la pel·lícula, fins a aconseguir armar tota la història quan, en els moments finals, la trama se li revele en la seua integritat. La trama és el que fa gran la història.
El desenvolupament de l’acció, l’argument, només necessita de curiositat per a saber què succeirà a continuació. Per contra, seguir la trama, voler saber per què passen les coses, requereix d’intel·ligència i memòria. «El rei va morir i després va morir la reina» seria un argument; mentre que «El rei va morir i després la reina va morir de pena» seria una trama.
En principi, l’escriptura cinematogràfica té més condicionants (desavantatges) que no l’escriptura literària, encara que el cinema sempre compta amb l’avantatge de la imatge… i no és que una imatge valga més que mil paraules, sinó que no necessita d’aquestes mil paraules i, per tant, obté un efecte immediat en l’espectador. Les imatges posseeixen una qualitat d’espectacle difícil de traslladar a la literatura: el final de King Kong, amb el goril·la gegant a la part alta de l’Empire State llevant-se de damunt els avions que li ataquen com si foren mosques, és impossible de traslladar-lo al paper amb les mateixes garanties de sacsejar les emocions de l’espectador / lector.
Algunes diferències entre aquests dos llenguatges són:
- El format: la duració i el mode de consum. Al cinema cal comptar el mateix amb menys, el que ens obliga a ser més selectius i menys ambiciosos, però sempre amb l’amenaça de caure en la simplificació. D’altra banda, les pel·lícules són obres que estan pensades per a consumir-les de principi a fi. L’espectador, a diferència del lector, no pot tornar arrere per a comprovar alguna cosa que no ha comprès. Això ens obliga a ser més clars i precisos.
- L’interior dels personatges. És la diferència més important entre tots dos llenguatges. El llenguatge cinematogràfic presenta una limitació per a narrar l’interior dels seus personatges i, al marge de la interpretació dels actors, ha de dir-nos el que aquests senten mitjançant accions. El guionista es veu obligat a idear accions per a expressar els sentiments dels personatges mentre que un novel·lista no les necessita perquè pot descriure’ls amb paraules.
- Un exemple: Una persona rep una informació que la contrària profundament, però no expressa els seus sentiments davant el seu interlocutor perquè no li convé. En literatura ho expliquem i ja està, en cinema hem de recórrer a una acció, per exemple trenca el llapis que porta ocult a la mà i que el seu interlocutor no veu. Si la situació l’incomoda molt, continua estrenyent el llapis trencat fins que li sagna la mà.
- El narrador. En la literatura podem utilitzar diversos tipus de narrador: primera persona, tercera persona omniscient, tercera persona en narrador amb… L’escriptura cinematogràfica pot ser assimilable, més o menys, a un «narrador amb» si el protagonista apareix en totes les escenes i a un omniscient si no apareix en totes. En qualsevol cas, la principal eina del narrador de l’audiovisual és la relació entre el que sap el personatge i el que sap l’espectador. Si saben el mateix estem davant un mecanisme d’intriga i si l’espectador sap més que el personatge davant un mecanisme de suspens.
Pedro Uris
