«El Mal» Art i Memòria
Inaugurem el 2026, amb una exposició magnifica que s’exposa en l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.
La mostra es titula «El Mal», i com a subtítol, «Auschwitz 1945 – Gaza 2025».
L’exposició és del gran artista Artur Heras (Xàtiva, la Costera, 1945) però també està argumentada amb textos de Anacleto Ferrer, catedràtic d’estètica i teoria de les Arts de la Universitat de València, qui, alhora, és comissari de la mostra.
L’exposició té un alt contingut filosòfic i gràfic, i allò més potent d’aquesta mostra és que veient el treball d’Heras i Ferrer sembla que no hem avançat gens en el temps de la història.
El títol «El Mal» ens fa reflexionar, aquest és el verdader paper de l’Art però, com diu el seu autor, ens transmet la constant presència de les injustícies humanes i aquesta dificultat que cada vegada s’accentua mes per a poder superar o resoldre els estats lamentables i dolorosos derivats d’aquestes injustícies que el Mal fa que aquest contínuament present, el Mal no és estàtic, continua modificant-se i transformant-se al llarg del temps, és com l’Hidra de Lerna: pots tallar-li o amputar-li una part, però sempre es regenera fins i tot amb més força.
L’exposició va tenir el seu punt d’arrancada a partir d’una imatge fotogràfica vista en 2020 sobre el camp de concentració d’Auschwitz, l’arribada d’un tren al camp i en el moment on es fa la separació segons sexe, edat o servei, el retrat és demolidor, una dona (entenem que de mitjana edat, no se li veu el rostre) amb uns xiquets que marxen a la seua final més pròxima, són guiats per un fil de filferro que aguditza l’acció i alhora tanca l’escena.
A partir d’ací l’exposició ens fa un recorregut de 43 versions sobre una mateixa imatge, una a una treballades, manipulades, amb un mateix context però versionades segons la interpretació de l’autor.
En la mateixa mostra s’hi establiran dos ponts, i ens podem preguntar, en referència al primer, com és possible que alguna cosa que va succeir en 1945 puga continuar vigent en diferent temps però amb la mateixa forma en 2025, 80 anys després?
El Mal és una imatge fixa, una situació que ens supera.
Per això parlar de memòria és tan important, perquè es continua repetint al llarg del temps.
Aquesta part de l’exposició està argumentada per un gran panell de textos, imatges i grafismes que es documenten amb paraules originals dels seus protagonistes, pensaments a mode de retrats de víctimes i victimaris fent que el fil conductor estiga carregat de realitat i verisme, aguditzant la seua temàtica.
El segon pont de l’exposició ens trasllada a la part artísticament més realista, més explícita, més acadèmica del seu autor.
Hauríem de recordar que Artur Heras (pintor, escultor, grafista…) estudià Belles Arts en un temps en què l’Academicisme estava implícit i era obligatori si volies obtenir el títol oficial. Després ja apostaria per les noves fórmules en la seua arrancada amb el seu primer grup artístic format per Manuel Boix i Rafael Armengol, en aquest temps de joventuts estudiantils.
Gràcies a això, és de ressaltar aquest segon pont en el qual la presència de Ribera, el gran pintor del Barroc, també de Xàtiva, escenifica la segona sala de la mostra. És ací on ens parla també d’horror, de càstigs dels Déus, condemnats per revelar-se, pel seu desafiament.
És ací on, a partir d’obres mitològiques, Heras trau el millor del Barroc, personifica l’horror en escorços inversemblants, i càstigs permanents, malalts però sense mort, sense fi. En la mitologia interpretada per l’Art veiem Tici, Tàntal, Sísif o Ixion en el seu martiri constant.
Uns quadres plens de realisme amb una plasticitat imponent.
Com a punt d’unió entre els dos espais, destacar la imatge gràfica que ens rep i ens condueix per la mostra de Walter Benjamin, víctima del nazisme, que estableix un relació intel·lectual, coherent i gràfica que dona sentit a tota la mostra, ens parla del seu present i del seu futur que és el nostre.
Veiem com després de 80 anys des d’una escena a una altra amb la qual es tanca l’exposició, la imatge d’unes interpretacions diferents de l’horror de Gaza se segueix sense memòria.
La mirada de Walter Benjamin ens trasllada a un mur de lamentacions, però en aquest cas Artur Heras i Anacleto Ferrer treballen les veus a través de textos originals d’artistes, historiadors, poetes, victimes i victimaris.
L’Art, veure una exposició, veure aquesta exposició ens dona moltes respostes, l’Art és història, és la nostra història, la nostra memòria que s’escapa, que es regenera, que s’activa, en el nostre poder està guiar-la i interpretar-la perquè no es convertisca en la nova Hidra de Lerna del segle XXI.
Reyes Belvis
