Amparo Durbán Aparisi
Bateria, música i feminisme
Amparo fa de la relació entre la música i les dones un lloc en el món. I des de la passió per eixa confluència desenvolupa una tasca de creació i difusió que mereix el millor reconeixement.
No sols toca en grups musicals i té un projecte propi de creació musical sinó que, a més a més, fa un programa radiofònic, en l’actualitat a Ràdio Manises, però al llarg de molts anys també a Ràdio Túria, a l’Eliana. El programa té com a capçalera el significatiu títol No soy la novia del batería. Tota una declaració d’intencions sobre les dificultats que les dones tenen al món musical quan es llencen a fer-se visibles. És, com ella diu, un crit de guerra. És un programa en què parla i ens fa escoltar música feta per dones:
https://www.ivoox.com/no-soy-novia-del-bateria-laura-audios-mp3_rf_169666588_1.html
Ara també posa el seu granet d’arena a la Cadena Ser amb una col·laboració de deu minuts titulada Muchas Músicas. Pensen vostès a què fa referència aquest títol. Ací la poden escoltar en un de tants programes: https://www.ivoox.com/muchas-musicas-amparo-durban-05-02-2026-audios-mp3_rf_167895685_1.html El dijous últim de mes, cap a les 13:45, la podem escoltar.
També ha col·laborat amb ràdio Púrpura a Paterna.
Va arribar a la ràdio per la seua gran curiositat per tot allò que passa al seu voltant i, conversant amb Janto, li va entrar el cuquet de començar a fer un programa ací al poble, un programa de música i dones. I ja va per la sisena edició, que es diu prompte, però que requereix un esforç i dedicació ben gran.
L’entrevista ha circulat per moments molt interessants i sense nomenar la paraula feminista, m’he adonat que ella ho és profundament. És curiós, interessant i encoratjador veure i escoltar com les pràctiques quotidianes van marcant i fent camí. Com una dona practica feminisme des d’allà on està amb una normalitat impressionant.
Amparo va nàixer a Quart de Poblet, ha viscut a València i a Madrid i des de fa 12 anys a l’Eliana. Se sent de cor elianer perquè des de ben xicoteta venia a casa de la seua iaia que va construir un xalet als anys 60 a l’Almassereta i on ella va passar molts moments de la seua vida. Tan és així que recorda com jugava de xicoteta amb Ximo i Salva Torrent, Policarpo, Estanislao… a fer cabanyes a casa de la seua iaia i eixes coses que fem de menudes. I ací va nàixer el llaç sentimental tan fort que la uneix a l’Eliana.
I la seua vida va anar evolucionant sempre tenint com a nord la música. És per a ella una necessitat vital. Ja des de xicoteta va demanar als pares que l’apuntaren a l’extraescolar de Música i va començar a tocar la bandúrria. En alguns moments que ho va deixar no li va quedar més remei que reprendre el camí perquè era una necessitat vital i així ha arribat a formar part de variats grups musicals. Al primer va llençar-se a tocar la bateria perquè no trobaven una dona que la tocarà. A aquell grup de xiques li deien Primer Aviso. A partir d’eixe moment ja continua tocant guitarra i canta. I jo diria que qualsevol instrument que li tiren.
A la seua esquena té un dics gravat el 2023 titulat Atmosfèrica: https://open.spotify.com/album/0U5YLVhRvSnQywXaeefkAt
I ara continua tenint el seu grup personal i un altre que s’anomena Mans de destral i els oratges canviants, amb el qual ja tenen dues cançons circulant i el presentaran al juny a la sala Blake Note Club.
I us preguntareu, com és possible tanta dedicació a la música, tanta passió. D’on li ve? I ella creu que en part és una qüestió familiar. Sa mare tocava el piano i sa tia la guitarra i les dues cantaven allà pels anys 40 i ella pensa que d’alguna manera això l’ha influenciada molt.
Acabem amb una reflexió molt important. Dels anys vuitanta a ara han canviat molt les coses, però encara falta molt en el món de les dones instrumentistes, sabent que en el món musical les coses són difícils, per a les dones eixa dificultat es multiplica: els comentaris, les actituds, les exigències…
Dones com Amparo fan del món de la música un espai de coneixement i, per tant, de reivindicació, de discussió i diàleg.
Gràcies, Amparo!
Una vesprada ben interessant.
Conxa Delgado Amo
