A propòsit de «Invitadas»
Societat patriarcal i misogínia a la fi del segle XIX
Antonio Fillol Granell 1870–1930
En aquests dies, i després d’un parèntesi enfosquit, ens trobem de nou amb la reobertura d’una exposició el Museu del Prado, que es presenta com una de les més importants d’aquest any 2020.
L’exposició, que porta per títol «Invitadas. Fragmentos sobre mujeres, ideología y artes plásticas en España», ens fa un recorregut per la visualització de la dona en l’art espanyol a través d’algunes obres de la coŀlecció dels segles XIX i de principis del XX.
S’iŀlustra tant el suport oficial que rebien algunes imatges que es plegaven a l’ideal burgés del moment, legitimant-lo amb premis i adquisicions mentre que alhora altres obres eren rebutjades en oposar-se a aqueix imaginari.
L’exposició ens convida a reflexionar sobre com els poders establerts van defensar un model de dona, i el paper que, la dona, havia d’exercir en la societat espanyola del segle XIX.
En l’exposició s’amaguen signes claus que ens ajuden a visualitzar la situació social de la dona, el significat que tenia «eixir al món», i alhora deixa al descobert la doble moral admesa i viscuda per aqueixa mateixa societat del segle XIX.
La majoria dels quadres on es denuncia aquest paper de la dona van ser realitzats per acadèmics i premiats en les exposicions nacionals per la seua realització –i és per això es troben al Museu del Prado. Algunes obres denunciaran aquesta situació d’una forma vetlada, mentre unes altres ho faran explícitament, sense embuts, volent mostrar les desigualtats –no sols de gènere, també socials.
D’aquest últim cas ens ocuparem de la mà d’un gran pintor valencià que mostra algunes de les seues obres en aquesta exposició, es tracta d’Antonio Fillol Granell, pintor del barri del Carme, Catedràtic de la Facultat de Belles Arts de Sant Carles, contemporani de Sorolla i Blasco, lector de Zola i deixeble de Pinazo, que continuaria treballant a València fins al final dels seus dies… un dels artistes més progressistes del segle XIX, tant pel seu compromís social, la seua valentia, com per la seua tècnica plàstica.
És hora de fer memòria i retornar el que és just amb un merescut reconeixement a l’obra del gran mestre del realisme social valencià.
En la seua obra La bèstia humana, 1897, ens deixa patent i sense embuts, signes de la doble moralitat acceptada per la societat del XIX. Parlem d’una obra mestra del naturalisme espanyol, en aquest cas inspirada en la noveŀla homònima d’Émile Zola, La bèstia humana, publicada en 1890 i probablement llegida per Fillol. Aquesta obra pictòrica ens mostra la iniciació en la prostitució d’una jove.
Abordar el tema de la prostitució per a acudir a un certamen oficial era una cosa inconcebible en aquesta època, una opció atrevida sens dubte i arriscada, ja que formava part d’aspectes tabú del comportament humà. Sorolla, un altre valencià, també va abordar el tema de la prostitució en Tràfic de blanques 1895, però a diferència de Fillol ho fa de manera vetlada, i per tant més acceptable, per la qual cosa la seua obra no resultaria tan polèmica com la de Fillol.
La bèstia humana de Fillol va resultar premiada des del punt de vista tècnic en reconeixement als seus valors plàstics i al seu gran realisme, però resultaria sancionada en l’ordre moral, la premsa valenciana es va fer ressò de la polèmica, però comptaria amb el suport incondicional del seu gran amic Blasco.
Fillol situa la seua mostra en el moment previ, en un lloc concret, i l’accentua més pel fet de ser una jove que no pertany a un sector marginal, és una jove que podria recordar a l’espectador que el seu cercle tampoc està exempt d’aquesta possible situació; podria ser la seua filla o vídua, en un moment de necessitat, accentuada l’acció per la posició de l’alcavota i la passivitat del client, situar a l’espectador en el temps d’una manera fidel a la realitat serà el seu hàndicap, el resultat és una de les peces mestres del naturalisme pictòric espanyol del XIX.
Gràcies a l’obra de Fillol s’obria el camí en l’evolució de la crítica d’art, una obertura cap a plantejaments radicals de la realitat.
Altres obres de Fillol seran censurades de mostres i guardades durant més d’un segle, però això serà un altre tema.
Reyes Belvis
