Quo vadis, à punt?
Són les 10 del matí del dilluns 11 de desembre del 2017. Molt bon dia. Ací à punt, la ràdio pública de les valencianes i dels valencians. Des d’ara mateix, esperem trobar un lloc en les seues cases i en els seus cors.
Amb aquestes paraules (https://www.facebook.com/watch/?v=1961366227437954), emocionades i emocionants, de Jèssica Crespo se’ns retornava, als valencians, la nostra veu a les ones. Encara faltaven alguns mesos, perquè, a més d’audibles, tornàrem a ser visibles, però, aquell dia, el nostre poble recuperava una dignitat que se li havia furtat indignament.
Perquè la nostra llengua és el tret més evident de la nostra personalitat. I perquè, a l’era de les comunicacions, tots els pobles tenen dret a una informació veraç, democràtica i plural, però també auto-centrada.
Ara, amb tres anys de ràdio i dos i mig de televisió, el nostre mitjà públic ja s’ha consolidat –normalitzat. I hi reconeixem moltes virtuts, però també ens sembla que el producte és manifestament millorable.
L’altre dia –en un altre article d’aquest número, ens en parla Pura– les tres televisions públiques de la nostra àrea lingüística van emetre simultàniament La mort de Guillem. La televisió d’à punt hi va aconseguir més de 200000 espectadors, tot un rècord d’audiència. A l’antic Canal 9 una emissió com aquesta, seguida d’un debat obertament antifeixista, hauria estat impensable.
Aquest no és l’únic punt positiu, de la nostra ràdio i televisió. La nova televisió i la nova ràdio han ofert programes tan estimables i originals com Plaerdemavida, Una habitació pròpia, Al ras, Bambant per casa, Terra viva, Territori sonor, La qüestió… i han emès, sense complexos, alguna sèrie (Merlí, Les de l’hoquei) i alguna peŀlícula en el valencià que parlen una mica més al nord i una mica més a l’est. A la informació esportiva es para l’atenció que mereix al nostre esport nacional, la pilota, i es dona visibilitat a l’esport femení, singularment en el cas del futbol, que fins ara s’havia ignorat. I, gràcies a la tele, un grapat d’actrius, actors, directors i guionistes del nostre país, d’una qualitat artística extraordinària, han recuperat la visibilitat.
Però també hi ha aspectes que ens preocupen: no als informatius, però si en el magazin de les vesprades, observem una certa obsessió per temes de tribunals, delictes sexuals, homicidis… que ens recorden un altre tipus de televisió; alguns dels programes més estimables, com ara Una habitació pròpia, han desaparegut, si més no de la televisió; a la ràdio, Amàlia Garrigós ha estat substituïda al capdavant de Territori sonor, després d’haver-nos regalat un fantàstic programa on es veia reflectit el bo i millor del nostre panorama musical. Amb l’excusa de la pandèmia es començà a emetre una missa; però, després del confinament, s’hi continua emetent. Els locutors parlen en general un valencià bastant digne, i és impossible no errar en un directe, però algunes errades massa repetides, alguns castellanismes sintàctics i algunes mancances fonètiques haurien de corregir-se. I, parlant de llengua, una certa obsessió per l’audiència fa que dia rere dia algú llance el globus sonda de la possible emissió de programes en castellà.
Per acabar, volem deixar clar que no som partidaris d’una televisió elitista; la nostra ha de ser una televisió pública i de qualitat, però també generalista i divertida: no tenim res en contra –ans al contrari– dels programes d’entreteniment i d’humor, especialment si fan que ens riem de nosaltres mateixos. És la nostra tele i la nostra ràdio, així que volem que siga la millor, perquè, com va dir el mestre Fuster, «també tinc dret a ser una mica sentimental… i fins i tot localista, punyeta!»
Consell de Redacció del CEL Obert
