Anem al cinema
A l’encalç del cinema (1). La persistència retinal
Quan nasqué el cinema, a les acaballes del segle XIX, la fotografia ja feia temps que caminava pel món. Encara faltava el moviment, però ja es coneixia el fonament que el faria possible: la persistència retinal. Segons aquesta teoria, les imatges que veiem romanen a la nostra retina (i al nostre cervell) una dècima de segon abans de desaparèixer. Per això, encara que veiem les imatges de forma independent, en presentar-se de manera successiva ens atorgaran una sensació de continuïtat quan se supera la xifra de 10/12 imatges per segon, perquè aquest és el màxim que l’ull humà pot assimilar com a imatges separades en aquest temps. Si se supera aquest nombre d’imatges, es percebran com a moviment.
El cinema aprofitarà, doncs, l’efecte de la persistència retinal per crear una sensació fictícia de moviment on realment hi ha una successió d’imatges estàtiques (artefactes tan antics com el zoòtrop iŀlustren aquesta teoria). No obstant això, a aquesta velocitat l’ull humà observa el moviment, però ho fa amb un parpelleig que desapareix a partir de les 46 imatges per segon (fps).
Això no va poder evitar-se en els primers cinematògrafs, perquè funcionaven mitjançant una maneta accionada a mà i tenien una freqüència aproximada de 16 fps, tot i que mai era exacta i variava d’un operador a un altre. Això se soluciona a partir del 1920, primer amb la incorporació de motors a les càmeres i els projectors, que estabilitzen la velocitat en 24 fps. I, segon, amb l’aparició de projectors de dos obturadors, que projectaven dues vegades cada fotograma, de manera que la velocitat final de projecció era de 48 imatges per segon i s’eliminava el parpelleig. Més tard, els projectors arribarien a usar tres obturadors per donar 72 imatges per segon.
Les peŀlícules realitzades en els primers temps del cinema a 16 fps es veuen accelerades en ser projectades amb un motor de 24 fps ja que el que, en la filmació, succeïa en un segon, en la projecció s’esdevé en tres quarts de segon.
Pedro Uris
