Carmeta, una dona rural
Carmeta va nàixer a l’Eliana, al carrer del Carme, al començament de la postguerra, que no sabem si va ser pitjor que la guerra. De molt menuda ja va aprendre a munyir la vaca, arreplegar els ous de les gallines, netejar la conillera i donar a menjar als dos porcs que tenien al corral. De l’haca se n’encarregava son pare quan venia del camp. Anà a l’escola fins als dotze anys. Ja sabia llegir i les quatre regles. Son pare deia que amb això ja en tenia prou, que feia falta a casa per a cuidar dels germans menuts quan la mare havia d’anar a fer treballs a l’horta o a arreplegar prunes i bresquilles al camp per a fer confitura per a tot l’any.
La xiqueta agranava la casa i escurava mentre vigilava el perol posat al foc que la mare havia deixat preparat.
—Carmeta, a les 10 li pegues foc i cuida que no s’apague.
Quan tenia una mica de temps aprofitava per anar al camí de la Pobla per a omplir un sac de fulles de morera perquè menjaren els cucs de seda que criaven a l’andana. De vegades es retardava perquè es trobava amb algunes amigues i xarraven i xiuxiuejaven que Ramonet i Visantet potser anirien el diumenge al carrer Santa Teresa a jugar a pilota. A Carmeta li feia gràcia Visantet, que vivia a dos carrers i ja ajudava son pare portant el carro i fent cavallons.
Carmeta es va fer gran i guapa i als 19 anys es va casar amb el Visantet. Sense gran pompa, perquè l’endemà calia treballar els camps. Carmeta anà amb altres dones a collir el cebollí a l’horta dels pares del seu marit. Ja era dona casada i, en acabar, corria a casa per a preparar el dinar i tindre la casa a punt. A la vesprada, amb altres veïnes del carrer, apedaçava els pantalons de l’home o feia boixets i parlaven de la mula que s’havia mort, o de a qui li va eixir la panolla vermella l’any passat i que si la Pepica ja festejava o que ja s’apropaven les festes majors. Amb una canya i una brotxa nugada a la punta, Carmeta emblanquinava la seua façana amb calç perquè el poble estiguera bonic per a festes. I, als dies de calor, regava la pols del carrer, fent capritxosos dibuixos per a tindre frescor.
Carmeta va tindre tres fills i, com sa mare, cuidava d’ells, de la casa, anava a encaixar cebes, a rentar roba al llavador i, quan venia el seu home de l’horta, el sopar estava preparat i el llit fet.
Quan li preguntes a Carmeta si ha tingut una vida feliç, respon estranyada i somrient.
—Feliç? He tingut un bon home i he criat tres fills. Mai ha faltat un tros de pa a ma casa. Feliç? Això és cosa de señoritos i de les pel·lícules— I continua agranant el carrer. Ara pensativa i amb cara seriosa: Feliç?
Janto Gil / Vicent Rubio (Cronista oficial)
