Museu Obert

L’ombra de Maria Blanchard
la gran dama del cubisme

Parlar de María Blanchard és parlar de silencis, de melancolies, de condicionament físic, de qüestió de gènere, però també és parlar de cubisme, de geometries, de color, de fortalesa i d’avantguarda.

María Blanchard «l’ombra», la gran pionera d’una generació de dones avantguardistes. La seua obra establiria les bases i buidaria el camí per a altres dones artistes que vindrien després d’ella.

Naixia el 1881, el mateix any que molts dels seus companys, Picasso, Gargallo, Vázquez Díaz, també treballaria amb grans artistes de l’avantguarda europea, Juan Gris, Lipchitz, Diego Rivera… tots l’acceptarien al seu cercle artístic, tots donarien suport a la seua gran faena, París serà la primera ciutat que li organitzarà una exposició individual dins els circuits artístics més innovadors, però el seu reconeixement mai no va ser com el d’ells, i a Espanya haurien de passar noranta-cinc anys perquè se n’organitzara una exposició monogràfica. Qui coneixia l’obra de María Blanchard? Aquesta gran artista d’avantguarda que aconseguiria integrar-se en el grup cubista parisenc, una cosa impensable en altres dones artistes. María Blanchard va ser pionera de tota una generació de dones artistes rupturistes.

Podem parlar de qüestió de gènere en la història de l’art, d’interessos comercials, de tradició enfront d’avantguarda, de plans d’igualtat impensables a l’Espanya de principis de segle, si busquem en alguns diccionaris artístics espanyols i aconseguim trobar el nom de la nostra protagonista, podem llegir: «María Blanchard, pintora espanyola, contrafeta de naixement, es va distingir com a pintora de xiquets… », aquesta definició ens parla, primer, del seu cos i, després, del seu treball.

No obstant això, la redefinició del cubisme té nom de dona, i és María Blanchard.

Nascuda a Santander en una família liberal i culta on se li va permetre estudiar i formar-se en pintura, tant a Santander com a Madrid rebria classes dels millors mestres del moment aconseguint esments per a aconseguir ajudes institucionals i completar els seus estudis a París, realitzaria allí diversos viatges fins a establir-se definitivament en aqueixa ciutat on María podia respirar aire de llibertat, de frescor, on va sentir la necessitat de poder trencar amb els convencionalismes provincians.

El seu primer viatge seria en 1909, ja havia estudiat amb Benedito i Anglada Camarasa, a partir de ací entraria en contacte amb el cubisme en 1911 i un any després coneixeria Juan Gris, el seu company de treball, de taller i de somnis. De la condició física de María (patia cifoescoliosis), se’n sol dir que explica la seua obra, que projecta les seues frustracions, però res més lluny de la seua realitat: va ser una creadora que va superar aquestes circumstàncies, que va arribar a París com al cubisme d’una forma independent, que coneix Juan Gris i Diego Rivera, amb qui comparteix estudi i on el cubisme es converteix en el seu mitjà de comunicació.
El cubisme de María no és tan esmolat com el de la primera generació cubista de Picasso i Braque, el de Blanchard i el de Gris són hereus de les influències de Cézanne.

Les seues pintures són extremes, expressives, amb gran contrast de formes i colors en composicions organitzades, una vertadera poesia visual.

Dins del cubisme, és un estil molt personal, el de María, cerca l’essencial, el pur objecte identificable fins a fer-lo propi, tindrà un primer cubisme trencant les regles per a després acostar-se a un retorn a l’ordre, a una figuració pròpia, renovada, aquest canvi influït també per una certa reclusió interna, per dubtes i rebel·lies, són diverses fases d’un cubisme sintètic.

María, com el cubisme, tindrà la necessitat de canvis en la seua vida i en la seua obra, de trencar amb la tradició existent com una necessitat de renovació constant, d’evolució i de sentir-se reconeguda com una igual, i això ho aconseguiria dels seus companys i amics en aqueix París de principis de segle XX que la va traure del seu anonimat.

María Blanchard, la més gran i enigmàtica pintora d’Espanya. Ramón Gómez de la Serna.

María era la plàstica mateixa… Diego Rivera.

Senyores i Senyors: Jo no vinc ací, ni com a crític ni com a coneixedor de l’obra de María Blanchard, sinó com a amic d’una ombra. Federico García Lorca.(«Triava María Blanchard», 1932. Conferència impartida a l’Ateneu de Madrid després de la mort de María Blanchard).

A pesar que un dels signes de modernitat va ser «la participació lliure i activa en la cultura de les dones, durant moltes dècades posteriors, marcades per la reculada igualitària, es va ocultar la presència, la participació, l’obra i la memòria d’aquells artistes que eren dones.

Reyes Belvis