Julio González
Quan l’espai es fon amb el ferro
Julio Gonzalez l’escultor del ferro, el creador d’espais i temps. Hui parlem d’un dels principals escultors del segle XX.
Nascut a Barcelona a l’any 1876 on encetaria la seua trajectòria artística, però serà la seua estança a París que el consolidarà com el gran escultor del ferro, en un temps aquell de cruïlles, de grans tensions i de canvis que reflectirien en l’art la seua repercussió i traducció.
Des de Barcelona es traslladaria a estudiar a aquell París d’efervescències on s’hi trobarien grans artistes significatius del segle XX, contemporanis del seu temps com ara, Joan Miró, Pablo Gargallo, Alexander Calder… tots coincidiran a París.
Allà arribarà Julio Gonzalez amb el seu germà Joan, amb el propòsit d’ampliar els estudis de pintura, però el temps de l’art l’esperava amb un altre destí, l’Escultura.
Ell ja venia amb formació des de Barcelona,en el taller de forja del seu pare, però l’acostament a aquest París de començaments de segle ple de modernitat i d’artistes d’avantguarda enriquiria les seues ganes d’innovació i d’obertura.
La convergència amb els autors de la modernitat que es van establir a la capital francesa serà fonamental en la seua trajectòria, les obres de Pevsner, Torres García, Kandinski, Le Corbusier… respondrien a conceptes no només de modernitat, també de transformació social i de puresa de formes, de tècniques innovadores, de noves geometries, i això és el que li succeirà a Julio González.
Sempre es parla d’influències entre autors però en el cas de Julio González no serà una influència l’arribada a una interrelació amb Pablo Picasso, més aviat es tracta de donar un impuls a la seua creació intrínseca, d’aportar-li la confiança que necessitava.
Molt s’ha parlat de la relació entre tots dos a París, ja es coneixien dels seus temps a Barcelona. Picasso sabia que González era a París i també que dominava els treballs en ferro a la perfecció; tots dos treballarien junts. Picasso aprendria de la feina de González, de la seua foneria, del seu domini de la tècnica del ferro. Per a Julio González, Picasso serà qui l’impulse cap a la seua revolució interior ell el consolidarà en les sensibilitats amb el ferro, ajudant-lo a retallar l’espai, desenvolupant l’expressivitat i la narrativa.
Serà en els anys trenta quan Julio González realitzarà la seua obra més excel·lent, la culminació de la seua trajectòria artística, les obres que l’han portat a la cimera de l’Art Escultòric d’Avantguarda del segle XX, una sèrie d’obres que revolucionaran l’escultura.
D’aquest període ressaltem dues obres excepcionals, ambdues de 1937.
La Montserrat, una obra exposada al Pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Internacional de París de 1937.
Obra que es convertiria en un símbol de representació universal, on ens parla de dignitat, d’orgull d’un poble, on el símbol traspassa la individualitat per fer-nos partícips de la seua grandesa, ens parla de gestos, d’emoció, de lluita.
Allà estaria acompanyada del Guernica de Pablo Picasso i El segador de Miró.
La importància de La Montserrat a la Història de l’Art no és només artística, és ideològica, també simbolitza la resistència d’un poble, el crit de la República a favor de les idees democràtiques, el símbol com a dona que custodia aquests valors com a model i referent.
En aquest moment Julio González ja treballa amb l’escultura abstracta però va voler utilitzar un llenguatge més figuratiu per emfasitzar el missatge.
Dona amb mirall, la qual seria una síntesi de les noves avantguardes, on es reflecteixen el cubisme, el surrealisme i l’expressionisme, serà la segona obra del mateix any.
En aquesta obra veiem com l’artista dibuixa en l’espai, podem veure diverses dones en una, dones assegudes, de peu, pentinant-se, en moviment, com s’han visualitzat al llarg de la història de l’art, però aquí l’autor denota un complet domini de l’avantguarda, del llenguatge del ferro, de la feina amb planxes, amb buits i perfils, on l’abstracció pren protagonisme.
Obres icòniques, de denúncia i d’avantguarda en un temps convuls de canvis i reivindicacions.
L’obra de Julio González (Barcelona 1876 – París 1942) està distribuïda entre els majors museus d’art modern, destaquen les col·leccions del Musée National d’Art Moderne, del Centre Georges Pompidou (París), del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia (Madrid), i del Museum of Modern Art de Nova York.
La col·lecció més important de Julio González és la de l’IVAM, Institut Valencià d’Art Modern, gaudim-ne.
Reyes Belvis
