CEL

MARINERS DE TERRA ENDINS

L’Orde dels Carmelites té els seus orígens al Mont Carmel, a Palestina, on, com recorda el II Llibre dels Reis, el gran Profeta Elies va lluitar en defensa de la puresa de la fe en el Déu Israel, vencent en combat els sacerdots de Baal i on el mateix Profeta, orant en soledat, va veure aparéixer un nuvolet portador de benèfica pluja, després d’una gran sequera.

Des de sempre aquest mont ha estat considerat el jardí florent de Palestina i símbol de la fertilitat i la bellesa. De fet “Karmel” significa “Jardí”

Segons tradició carmelita, el dia de Pentecosta, certs Piadosos barons, que havien seguit la forma de vida dels Profetes Elies i Eliseu, van abraçar la fe cristiana, essent ells els primers que van alçar un temple a la Mare de Déu al cim del Mont Carmel, al lloc mateix des d’on Elies va veure el núvol, que representava la fecunditat de la Mare de Déu. Aquells religiosos és van anomenar Germans de Santa Maria del Mont Carmel.

Varen passar a Europa durant el segle XIII , amb els croats, aprovant la seua regla el Papa Innocenci IV en 1245.

L’any 1246 nomenaren a Sant Simó Estoc General de l’Orde Carmelita. Aquest comprengué que, sense una intervenció de la Verge, a l’Orde li quedava poc de temps, i recorregué a Maria, posant l’Orde sota la seua empara, ja que ells li pertanyien. En la seua oració li digué “La flor del Carmel” i l'”Estrela del Mar”, suplicant-li la protecció per a tota la comunitat.

En resposta a aquesta fervent oració, i segons la tradició, el 16 de juliol de 1251 la Mare de Déu se li va aparéixer, lliurant-li l’hàbit que havia d’ésser el seu signe distintiu, donant-li l’Escapulari per a l’Orde, establint-se que aquell dia fora dedicat a la Mare de Déu amb l’advocació del “Karmel”, paraula origen de l’actual Carme, i que com ja hem dit vol dir jardí.

El Papa Innocenci IV va beneir aquell hàbit, atorgant-li diversos privilegis, no sols per als religiosos de L’Orde, sinó també per a tots els Confrares que portaren l’Escapulari, com a reducció del que porten Els Carmelites.

Per la invasió dels sarraïns, els Carmelites es veren obligats a abandonar el Mont Carmel. Diu una antiga tradició que abans de partir se’ls aparegué la Verge i els prometé ésser per a ells la seua “Estrela del Mar”, nom pel que també la coneixien donat que el Mont Carmel s’alça com una estrela al costat del mar.

És ben sabut que els mariners, abans de l’edat de l’electrònica, depenien de les estreles per marcar el seu rumb en l’immens oceà. D’ací la seua assumpció com a patrona demanat-li que com a Mare de Déu i “Estrela del Mar”, els guiara per les aigües difícils de la mar i de la vida cap a port segur.

Sense entrar en tot el procés històric que aquesta Orde va patir, sí que caldria assenyalar com aparegueren reformes de l’Orde que donaren lloc als coneguts “Carmelites de l’Antiga Observança” o “Calçats”, i els “Carmelites Descalços” o “Teresians”, destacant-ne religiosos de gran qualitat humana, estètica i religiosa, com ara, Santa Teresa de Jesús, Sant Juan de la Cruz, el P. Jerónimo Gracián.

El 14 d’octubre de l’any 1594, el Sr. Jaume Cherta, va vendre unes terres de la seua propietat amb una superfície d’unes 1.800 fanecades (“300 capçades”), ubicades on avui es troba L’Eliana, al Pare Miquel de Carranza, prior de l’Orde de Frares Carmelites Calçats de l’Antiga Observança del convent de València i vicari general de l’Orde, per a tota la Península Ibèrica.

Sobre eixes terres edificaren els carmelites, com era el seu costum, una casa de cultiu i repòs per tal d’atendre els seus confrares i religiosos de l’Orde, que patiren alguna malaltia i els hi calguera romandre tranquils durant la seua convalescència.

És així com L’Eliana des de la seua fundació, sempre ha tingut com a patrona a la Mare de Déu del Carme i com a tal ha Honorat la seua diada amb activitats festeres de tipus religiós i lúdic.

Els clavaris d’aquest any em demanaren una col·laboració per a la revista d’enguany, i com a amic de tots ells i al temps Elianer d’adopció des de fa més de 25 anys, no puc més que aportar el meu granet de sorra per tal que la revista siga d’allò mes interessant.

Com el títol diu, els Elianers, al meu entendre, són “Mariners de Terra Endins”, donat que com hem dit, la seua patrona, la Mare de Déu del Carme, n’és la patrona dels mariners, i cal no perdre de vista el que a les pàgines dels diccionaris trobem com a definició del mot Navegar.

Navegar [s. XIV; del llatí navigare,].-

V 1 intr NÀUT 1 Anar, viatjar, amb una embarcació, especialment per la mar. Ara naveguen per la Mediterrània.

V 2 tr ant NÀUT 1 Recórrer un paratge amb una embarcació.

V 3 intr INFORM Moure’s dins dels diferents serveis, utilitats o conjunts d’informació d’una xarxa, un sistema informàtic o una aplicació.

També hi ha una accepció que els diccionaris “seriosos” no solen incloure, com és:

Navegar.- FIGURAT Anar passant per la vida lluitant per tal d’assolir allò que et proposes, contra vent i marees.

Doncs bé, si és cert que a L’Eliana no hi ha mar on poder navegar segons les accepcions marineres, no és menys cert que aquest poble a degut de Navegar per tal d’assolir la seua independència ciutadana i posteriorment la seua personalitat diferenciada, com a lloc de reunió de pobles i gents ben diverses, lluitant contra criteris i opinions molt enfrontades.

Aquesta capacitat de Navegar li ha fet que les seues gents sàpiguen ser Mariners de Terra Endins, fins al punt que avui, una vegada establert el seu reconeixement com a lloc residencial, obert a tots els pobles vinguen d’on vinguen, han continuat Navegant pel mar més modern i actual, anant a la carena de l’ona de la navegació per la Xarxa mundial d’Internet.

Són qui mes utilitzen aquesta xarxa a les terres valencianes, qui més Navega. I tot de Terra Endins estant.

Crec que és ben suggeridor que un poble “tan Navegant”, tinga com a patrona a la Mare de Déu del Carme, patrona dels Mariners.

Aquells que vulguen aprendre a navegar pel mar de la modernor, sense perdre les arrels i la personalitat, que vinguen a L’Eliana durant les festes d’enguany, i a ben segur que els Clavaris del 2001, els ensenyaran al temps que gaudiran de l’alegria i germanor d’aquest poble i aquestes festes.

Veïns i visitants, ” Bon Vent i Barca Nova”

Por Víctor Iñúrria Montero , Arquitecte 
Membre del Centre d’Estudis Locals (CEL) L’Eliana
Article publicat al llibre de festes de L’Eliana de 2001

 El 16 de setembre de 1816 rebia D. Fèlix Maria de Calleja, 60º Virrei de Nueva España, la comunicació del nomenament d’un nou Virrei, Juan Ruiz de Apodaca. Acabava tota una vida en les Amèriques (Fèlix Calleja, va arribar a terres americanes en 1789) i la familia Calleja es disposava a posar rumb a Espanya.

Durant els anys que el Virrei havia estat a Mèxic havia anant adquirint bens, terres i negocis tant en San Luis de Potosi ( on havia establert la seua residència) com en Espanya, entre elles, dos masies en Pobla de Vallbona que formaven el conjunt del que coneguem com la Torre del Virrei. En Mèxic també tenia la familia Calleja una Hisenda “Los Bledos”, que recorda a la Torre del Virrei on passaven moltes temporades.

Probablement poques figures han quedat en l’oblit com la del  Virrei Calleja, figura de la qual continuem estudiant i obtenint dades noves que ens duran a contar-vos coses noves, però això serà en altre article o estudi, en aquest volem donar-vos a conèixer a la dona que va lligar la seua vida sort a aquest militar i tot i que alguna altra de Virreis també va ser nascuda en Nueva España, els autors la condideren  la primera Virreina per ser “criolla neta con todas las caracteríticas de la mexicanidad y con los atributos representativos de la nueva raza mundo-novista”[1]. I és que “Pachita” com la nomenament familiarment, “valia un potosí”.

Filla d’una de les families més riques i importants de San Luis de Potosí, va contraure matrimoni als 20 anys amb Fèlix Maria de Calleja, Cap de la 10ª brigada del Dragons de San Luis, de 48 anys, el 26 de gener de 1807.

Pels sonets, silves i poemes que li dedicaven en cada ocasió especial, es pot deduir que Maria Francisca de la Gándara era una dona afable, recatada, modesta, amorosa, cristiana i devota, de pell clara i ulls brillants que no va dubtar en cap moment en seguir al seua marit en totes les accions que duia el Militar.

Com l’espai és limitat i la vida de la Virreina va ser llarga i fructifera tan sols destacaré algunes fites que mostren el seu caràcter i com diuen els autors les seues bondats.

En 1809 època convulsa tant en España com en els territoris d’ultramar , Maria Francisca de la Gandara y Cardona de Calleja va quedar segrestada pels insurgents perillant la seua vida, mentre el seu marit s’havia allunyat del llar familiar per controlar focs d’insurgència. Ni tan sols familiars propers vulgueren ajudar-la quan va demanar ajut econòmic per lliurar-se, familiars als qui anys després, sent ella Virreina els va acollir i ajudar. Després d’aquella experiència no es separaria del seu marit i el va acompanyar en totes les seues batalles.

Quan en 1816 deixaven Mèxic camí a Espanya, Maria Francisca tenia una filla (Maria de la Concepción) havia perdut a un fill i estava embarassada. La segona filla va nàixer en Cuba ( Maria Guadalupe). Dos fills més va tenir el matrimoni ja naixcuts en Madrid, un fill, Feix Maria i una filla Maria del Carmen. El Virrei va obtenir el titol de Conde de Calderón, titol que duu el nom d’una batlla molt important per la Corona espanyola que va guanyar el Virrei.

En 1828 molt afectat per les guerres, pels empressonaments i separacions patides i per una malaltia bilio-hepàtica que duia arrosegant durant molts anys moria el Virrei Calleja. No es sap ben bó exactament qui sap tal vegada podria ser a la Torre del Virrei. El que si és cert és que després de la mort del seu marit la Virreina mexicana va traslladar la seua residència a València, adquirint una casa en el carrer de Cavallers, casa familiar on es va gestar el matrimoni amb Maria del Carmen i Jose Mayans i Mayans, conde de Trigona.

Sempre dedicada a fer accions caritatives i ajudar als necessitats, va fer que en 1855, ja establida en València dirigira una Junta per ajudar als afectats del còlera que estava acabant amb la població fins el punt que ella mateixa i el seu fill Felix morien afectats per la maleïda malaltia. Va morir el 26 de juny de 1855 i va ser soterrada en la intimitat familiar al panteó de la familia en el cementeri municipal del València.

Com diu José de J. Núñez y Dominguez en la seua obra “La Virreina Mexicana” que ens ha servit de font bibliogràfica: “Fue gala y ornato de su sexo, como esposa fiel,amante y abnegada y madre ejemplar”.

El quadre de Vicente López Portaña, avui en el Museo del Prado, remarca la pietat i l’alta condició d’aquesta dona, lligada a la nostra historia local i de la qual moltes més coses us contarem més endavant!.

Pura Peris, Membre del CEL