Introducció
El 20 de novembre de 2025 farà 50 anys que Franco va morir al llit. La mort del dictador, però, no va predeterminar l’inici de l’anomenada transició democràtica. Des d’uns anys abans ja hi havia moviments per a adaptar-se a la nova situació que s’esdevindria sense Franco: s’havia fet el Congrés Europeu a Múnic, el congrés del PSOE a Suresnes, les vagues reprimides a Astúries… i tot plegat sense que els aparells de la dictadura rebaixaren la repressió, com demostren els processos 1001, el de Burgos, o les execucions sumaríssimes de Salvador Puig Antich (1974) o dels membres d’ETA Txiki i Otaegi i del Frap Baena, Sánchez-Bravo i Garcia Sanz (setembre 1975). Mort el dictador, el procés de canvi social i polític es va accelerar, tot i que no va ser un camí de roses. Les mobilitzacions al carrer van comportar moltes víctimes.
Mig segle després, paga la pena fer un exercici de memòria i analitzar per què es manté una dubtosa qualitat democràtica a l’estat espanyol. Començant per les contradiccions que amaga la mateixa Constitució (aconfessionalitat de l’estat, desequilibris territorials…) i continuant per les forces immobilistes que, per reacció, comoditat o conveniència, s’oposen a qualsevol evolució en benefici d’una millor qualitat democràtica.
Tot i la democràcia formal assolida al llarg dels cinc darrers decennis, també és cert que el relat oficial del procés, artificiosament triomfalista, no passa la prova del cotó-en-pèl quan s’analitzen diversos àmbits de l’estructura política i administrativa construïda o adaptada a la nova circumstància, com ara la justícia, el sistema electoral, les duplicitats d’administracions públiques, l’ecosistema mediàtic, l’educació, el finançament autonòmic, els efectes de la partitocràcia en què ha derivat l’acció de les organitzacions polítiques, les pressions uniformadores, homogeneïtzadores i neocentralistes, les amenaces a llengües i trets culturals no castellans, la pervivència d’una monarquia extractiva, cada dia més incompatible amb una societat que aspira -o hauria d’aspirar- a una modernitat sense limitacions decimonòniques…, així com els enormes desequilibris que hi ha quant a infraestructures, execució pressupostària, fiscalitat, igualtat de gènere, accés al treball i a l’habitatge, emancipació dels joves…
Tot plegat, l’anomenada transició i el recorregut dels anys posteriors, està lluny de presentar un balanç satisfactori per a una ciutadania que, d’altra banda, tampoc no té a l’abast els canals de participació idonis per a fer valer la seua veu i proclamar els seus criteris davant els reptes que planteja una globalització generadora de grans desigualtats i amenaces.
Objectius
Hem organitzat aquest cicle com una sèrie de debats que confiem que ens permetran fer una reflexió coŀlectiva i compartida a prop de determinats aspectes de la transició. Des del context històric en què es desenvolupa fins a les limitacions qüestionables que representen un entrebanc per al desenvolupament de l’estat i la plena satisfacció de la ciutadania amb el sistema democràtic. Factors amenaçats per la pervivència de normatives difícilment enquadrables en un estat ajustat a les exigències del segle XXI.
Una sèrie de capítols, probablement insuficient i perfectible, que ens permetran fer una lectura crítica d’aquella transició, de les seues conseqüències i de com tot això ha conformat l’actual ecosistema polític espanyol i valencià.
