Griffith, el naixement d’un llenguatge
En els primers moments, el cinema, amb els germans Lumière, es limita a captar la realitat sense transformar-la, amb això n’hi havia prou per sorprendre l’espectador. La primera gran transformació arriba de la mà de Georges Méliès en incorporar la ficció a la pantalla. Ja no hi havia prou amb la realitat en moviment per atraure l’atenció del públic, calia fer un pas més: crear una nova realitat allunyada de l’entorn quotidià de l’espectador. El seu famós Voyage dans la Lune (1902) és la màxima expressió d’aquest pas decisiu del cinema.
Malgrat això, però, el cinema seguia vinculat al teatre, a la representació teatral, de manera que les peŀlícules reproduïen, en un pla general frontal, diverses escenes, com si fos una funció teatral, simplement s’havien substituït els actors de carn i os per les iŀlusions òptiques. El salt definitiu que obre les portes al cinema modern, al cinema que perdura avui dia, arriba de la mà del nord-americà David W. Griffith, que descobreix que el referent a la ficció del cinema no és el teatre sinó la noveŀla.
La conseqüència directa d’aquesta innovació transcendental és el desplaçament del punt de vista de la càmera dins la mateixa escena. El pla ja no és exclusivament frontal, sinó que l’acció es desdobla en una gran varietat de plans, segons les necessitats expressives de cada moment, i el film es divideix en seqüències i no en quadres teatrals com fins aleshores. Una vegada oberta la porta de les meravelles, una vegada desposseït el cinema de les seues cadenes teatrals, Griffith introdueix una sèrie de novetats que transformaran el llenguatge cinematogràfic per sempre: els salts en el temps; el muntatge paraŀlel d’escenes que tenen lloc simultàniament en escenaris diferents; la profunditat de camp, amb accions en segon pla i actors que s’acosten a la càmera «modificant» el pla; la utilització de la llum artificial com a recurs expressiu…
El que és paradoxal —i que cadascú llija les paradoxes com vulga— és que aquest avenç decisiu arriba de la mà d’una peŀlícula, El naixement d’una nació (1915), de profundes conviccions racistes, que narra amb to èpic la creació del Ku Klux Klan en finalitzar la Guerra de Secessió. Un film que adverteix en el seu rètol inicial: «Quan van portar els primers africans a Amèrica es va plantar la primera llavor de la desunió»; i que mostra un menyspreu absolut cap a la raça negra (molts d’ells estan interpretats per actors de raça blanca amb la cara pintada), ja que aquests personatges només tenen dues opcions a la peŀlícula: o són degenerats i dolents, o bé bobalicons i idiotes. Fins i tot s’arriba a esmentar la raça ària quan encara faltaven uns quants anys per a l’aparició del nazisme.
El film va encendre els ànims de la societat i, després d’algunes projeccions, es van produir fins i tot agressions i pallisses contra espectadors negres. La peŀlícula va causar disturbis a Boston que van haver de ser sufocats per la policia. Després es van reproduir a Nova York i Chicago. Però, tot i això, va ser un gran èxit comercial, una peŀlícula que tothom anava a veure per posicionar-se a favor o en contra.
I, sobretot, aquesta peŀlícula va constituir una revolució expressiva que va canviar el cinema per sempre. En paraules del gran Orson Welles: «Cap indústria, cap professió ni forma d’art no deuen tant a un sol home, David W. Griffith. Tot director que ha arribat darrere seu no ha fet més que seguir-lo. Va crear el primer pla i va moure la càmera per primera vegada. Va ser més que un pare fundacional i un pioner, ja que les seues obres perduren amb les innovacions».
Pedro Uris
