El cinema nòrdic descobreix el paisatge
La creació del llenguatge cinematogràfic es va produir com una allau. Un cineasta o una cinematografia aportaven una novetat que, ràpidament, l’assimilaven i desenvolupaven els altres i, així, passava a formar part del cabal comú. Així va anar creixent el cinema fins a assolir la majoria d’edat narrativa. A l’exemplar anterior vam veure com l’expressionisme alemany va introduir la utilització de la iŀluminació, l’escenografia i la càmera com a elements expressius, de manera que el cinema ja no «explicava» les històries només amb l’argument o amb la interpretació dels actors, sinó també amb aquestes noves eines. Aquesta vegada veurem una altra aportació decisiva: la incorporació del paisatge com a element narratiu a càrrec del primer cinema nòrdic
El primer cinema nòrdic, més concretament el cinema suec —inicialment, la locomotora fou la cinematografia danesa, que entrà en decadència amb la I Guerra Mundial, i després en va prendre el relleu la sueca, que es va convertir en una de les més importants d’Europa—, s’adjudica el mèrit d’introduir el paisatge al relat cinematogràfic. Això no vol dir que abans no s’haguessen rodat peŀlícules en escenaris naturals: Assalt i robatori d’un tren (Edwin S. Porter), el primer western de la història, està realitzat el 1903 i inclou algunes escenes en paisatges naturals. Però fins aquell moment el paisatge no tenia valor dramàtic i aquest primer cinema nòrdic el converteix en un element més del relat, influint amb la seua presència en la història i en l’evolució dels personatges.
El cinema suec trasllada els drames interiors d’alcova i de saló del primer cinema danès a l’aire lliure, a l’exterior, amb els grandiosos paisatges nòrdics interactuant amb els personatges, les passions i els conflictes. La peŀlícula que imposa aquest senyal d’identitat és Els proscrits (Viktors Sjöstrom, 1918), un drama amb el tema universal dels amants perseguits per la societat que està rodat a les muntanyes d’Islàndia. La seua projecció a París va causar sorpresa i el crític francès Louis Delluc la va qualificar com la peŀlícula més bella del món.
Un foraster arriba a treballar a la granja d’una dona vídua i tots dos s’enamoren, però tot s’enfonsa quan el tèrbol passat de l’home surt a la llum. Decidits, però, a seguir junts, ho deixen tot i es refugien a les muntanyes, encara que això signifique viure en condicions extremes. La interacció de la naturalesa amb els personatges és intensa i serveix per explicar els moviments psicològics del trio protagonista: la parella inicial i un visitant que apareix a la segona meitat del film.
La peŀlícula explica, com veiem, una complexa i tràgica història d’amour fou —un concepte que ja era conegut a la literatura, però que, en aquell moment, resultava molt avançat per a la pantalla— que condueix els seus protagonistes a la destrucció com a persones i com a parella, ja que moren odiant-se, amb algunes escenes absolutament terribles i alguns recursos de muntatge (els flashbacks) igualment avançats per al seu temps. El tràgic desenllaç en mig d’una tempesta de neu ha quedat com un dels grans moments de la història del cine.
Pedro Uris
