Museu Obert

Temps de Falles, un producte cultural
Art i Crítica

Emprar l’Art com a estratègia propagandística, reivindicar i recuperar el sentit crític, popular i transgressor de les falles
Josep Renau, 1937

Quan parlem de falles sabem que forma part del que podríem definir com un fenomen cultural amb un gran component que estaria enquadrat en el que denominaríem Art efímer.

Però dins de tot aquest procés existeixen diferents visions, no és solament una faceta artística, també és un vehicle d’expressió de la cultura popular.

Un element referencial és la seua declaració per part del Consell de Bé d’Interés Cultural, 2012, així com de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, 2016.

En totes dues declaracions es fa referència a l’Educació, Ciència i Cultura, en un àmbit relacionat amb les tradicions i les expressions plàstiques on es defensen les tradicions i la modernitat, els costums culturals heretats i difoses com a factor importantíssim del manteniment de la diversitat cultural enfront del procés de globalització.

L’origen de les falles és una miqueta imprecís, se’n parla ja al segle XIX, però sens dubte el foc està associat des de les primeres civilitzacions, rituals i cultes on ha estat un component principal i un espectacle en si mateix.

Foc purificador, oferent i fertilitzant, en les festes ígnies es tenia el costum d’encendre fogueres i, en la versió valenciana, anuncia la primavera tractant, de propiciar fertilitat per als cicles agraris amb els cerimonials d’espantar sequeres, agrair millors collites, beneir camps i animals, cremant la malignitat i anunciant prosperitat.

En parlar de falles també tenim un fort component de sociabilitat i esfera pública, és una tendència espontània a l’ésser humà, però en aquest procés està més incrementada i afavorida, en ser un treball conjunt al grup humà.

La falla actual, per tant, és un mitjà comunicatiu on existeix un emissor, un missatge i un receptor, tres factors imprescindibles: l’artista, la falla amb el seu missatge crític/satíric i el públic que el rep.

Hem vist les falles com a producte cultural, però les falles són molt més, podem parlar d’artistes llegendaris i innovadors d’ahir i d’avui que amb el seu treball van poder fer realitat aquest fenomen artístic.

Per cronologia, esment especial per als mítics:

Els dos primers que unirien la tradició amb la modernitat, Carlos Cortina Beltrán (Tavernes Blanques, 1878-1949), i Regino Mas Marí (Benifaió, 1899 -1968) formats en la tradició de tallers familiars, però amb mirades ampliades en els seus estudis de l’Escola Superior de Belles arts de Sant Carles i a l’Escola d’Arts i Oficis.

Artistes mítics i avantguardistes que van fer el pas des de la falla escenari a l’avantguarda com a les falles piramidals un concepte molt innovador i que avui persisteix.

Regino Mas seria l’artista que va crear el grup d’Acció d’Art d’artistes fallers del Cercle de Belles Arts, el Gremi Artesà, promotor de la construcció de la Ciutat de l’Artista Faller a Benicalap, així com la creació de l’Exposició del Ninot i el Museu Faller.

Les falles són també cartelleria i literatura crítica.

Des del segle XIX les falles van guanyant popularitat com a atracció turística i això fa que es promocionen els concursos de cartells, sorgint en 1929 el primer cartell de falles.

Realitzat pel millor il·lustrador del seu temps, José Segrelles Albert amb reconeixement internacional realitza un cartell avantguardista i innovador on es conjumina la tradició i la modernitat.

Un cartell és un crit que es llança, és indiscutible la importància i el protagonisme que van tenir els cartellistes valencians, des de finals del s. XIX amb els seus primers cartells modernistes, els avantguardistes de finals dels anys vint, però sens dubte seran els cartells duts a terme en temps de la II República i la Guerra Civil els que tindran un protagonisme indiscutible, els crits a la paret serà el més destacat del discurs estètic d’aquells anys.

La singularitat del cartellisme valencià radica en la mateixa tradició, ja que apareix com un fenomen autòcton que ja tenia els seus orígens quan es van crear les primeres litografies a València. Les Arts Gràfiques, unides al disseny sempre han estat disciplines molt ben desenvolupades a València, aquest fenomen unit al nom de grans artistes com Josep Renau, Rafael Raga, Arturo i Vicente Ballester, Luis Dubón o Manuel Monleón entre molts altres, va fer que l’activitat de cartells fos exceŀlent.

Després de l’esclat militar, artistes consagrats i estudiants van comprendre la importància i la transcendència històrica i van passar a incorporar-se als tallers d’Arts Gràfiques de l’Aliança d’Inteŀlectuals, els cartells serien la resposta a l’amenaça bèŀlica, per primera vegada al País Valencià els creadors plàstics assumien el compromís de defensa de la II República amenaçada.

A València no se celebrarien falles des de 1937 a 1939, però hi ha constància de projectes fallers amb finalitats propagandístiques, tant al bàndol feixista com al republicà.

En 1937, l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, organització valenciana l’objectiu de la qual era realitzar propaganda antifeixista, aconsegueix subvenció per a quatre falles de crítica a la revolta feixista, els lemes: Coses d’Ara, La Catedral, El Betlem d`Enguany i La Balança del Món.

L’explicació d’aquestes falles es publicaria en un llibret, un altre element fonamental en el fenomen faller. Els llibrets de falles eren una oportunitat cultural, d’expressió lliure i participativa, de reflexions escrites, iŀlustracions i fotografies.

L’explicació de les falles del 37 es publicaria en un llibret que en realitat era un número extraordinari de la revista Nova Cultura, òrgan oficial de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura.

Hauríem d’anar-nos-en a molts anys després per a veure de nou un llibret faller ple de crítica i sàtira, als temps de la Transició, de la moguda valenciana, on un grup de joves vinculats a la Universitat de València, intel·lectuals i progressistes pensarien en un projecte alternatiu, en 1978 sorgeix aquest projecte que solament duraria tres exercicis, ja que escapava del control oficial.

El seu plantejament, sortir del centralisme, criticar el mercantilisme, reivindicar un sentit faller més popular, tornar a la indumentària tradicional valenciana, als grups de música popular valenciana, a la iŀlustració i al disseny més avantguardista, després de quaranta anys tornava el sentiment de nacionalisme valencià.

La falla King-Kong va ser un desafiament que trencaria amb aquest temps passat i que donaria pas als nous projectes avantguardistes on s’alternaria l’art contemporani, urbà i el disseny amb la tradició del món faller.

En els temps d’avantguarda que avui vivim, ressenyem dos tàndems, triats per la seua modernitat, atreviment i valentia.

2019 PICHIAVO (artistes valencians que han trencat la barrera entre art clàssic i art urbà), juntament amb José Latorre i Gabriel Sanz reconeguts artistes fallers.

2022 DULK, artista d’Art urbà juntament amb Alejandro Santaeulalia, artista faller.

Projectes innovadors que formen part de la societat actual guardant la tradició com a herència irrenunciable, però aprenent a visionar noves fórmules, noves imatges, cal obrir conceptes, no quedar-se només amb una visió de tradició, potenciar la modernitat.

En aquests temps on València té reconegut el rang de Capital del Disseny 2022, veiem que l’avantguarda valenciana ja venia heretada des d’aquests anys 20 i 30 on València ja tenia no sols aquest sentit de Capitalitat, també de Modernitat, de Contemporaneïtat i de compromís amb la Cultura.

Reyes Belvis

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.