El cinema arriba a València
El cinema va arribar a València ben tard, ja que la primera projecció va tenir lloc el 1905 (les primeres peŀlícules dels Lumière són de 1900) a la sala Sorolla de l’Ateneu de València; i el primer cineasta valencià va ser Antonio Cuesta –propietari d’una drogueria a la plaça del Mercat– que aquell mateix any va realitzar, per a la seua pròpia marca, Films Cuesta, El tribunal de les aguas, un breu documental, entre tres i quatre minuts, amb una reunió d´aquest conegut tribunal valencià a les portes de la Catedral.
Antonio Cuesta no va desenvolupar, però, una carrera com a realitzador i per a dirigir les seues produccions va contractar el català Joan Maria Codina, un cineasta especialitzat en filmacions taurines (a les quals tornaria després de fer algunes peŀlícules per a la marca d’Antonio Cuesta). Joan Maria Codina va treballar a cavall entre València, Barcelona i Madrid i va ser un dels creadors d’un cert «realisme popular» al cinema espanyol, a través del model del serial que havia arribat importat de França: El signo de la tribu (1914), una història de bandolers i gitanos, amb unes tres hores distribuïdes en 10 episodis; Barcelona y sus misterios (1916), de vuit episodis; i fins a 62 episodis més per a sis serials diferents realitzats fins a l’any 1920.
Joan Maria Codina és recordat també per dirigir, el 1915, Pacto de lágrimes i Pasionaria, dos sumptuosos melodrames dels quals només es conserven fragments que constitueixen les dues úniques peŀlícules protagonitzades per [Carmen] Tórtola Valencia (1882–1955) , una ballarina, qualificada com la Isadora Duncan espanyola, i una mena de musa de nombrosos literats i artistes espanyols del moment, que practicava una fusió de danses orientals i africanes amb conceptes nacionals i clàssics, amb uns moviments i coreografies que recordaven les serps.
Tot i això, el cineasta valencià més important és, sens dubte, Maximilià Thous (Astúries 1875–València 1947) que, tot i no haver nascut en aquestes terres, es va traslladar des de ben jove a la ciutat de València i aviat es va integrar a les files del valencianisme cultural i polític des de les múltiples facetes de la seua activitat: periodista, cineasta, director teatral, poeta i fins i tot polític, ja que va ser candidat a les eleccions municipals pel partit Unió Valencianista Regional (UVR). Tan valencià va arribar a ser que és l’autor de la lletra del nostre himne regional.
L’obra cinematogràfica de Maximilià Thous se situa íntegrament dins el cinema mut i per a la seua pròpia marca, la PACE (Producció Artística Cinematogràfica Espanyola): La bruja (1923), La Dolores (1924), La alegría del batallón (1924), Nit d’albaes (1926), el seu major èxit de públic, i finalment Moros y cristianos (1926), sobre un text teatral propi, amb una jove, descendent d’una família aristocràtica que havia anat a menys, que es debat entre dos homes, els dos capitans de signe oposat a les festes de moros i cristians.
Les dificultats de finançament d’aquesta última peŀlícula, que mai no es va arribar a estrenar a València, van provocar la fi de la seua aventura cinematogràfica, mitjà que ja només va fer servir en algun documental realitzat per a les institucions públiques i amb alguns projectes dins del nou cinema sonor que mai no van arribar a concretar-se. Paradoxalment, aquesta peŀlícula, que va marcar el final de la seua carrera, seria, temps a venir, la que més reconeixement li proporcionà, ja que va romandre desapareguda fins que la va recuperar la Filmoteca Valenciana el 1992 i posteriorment fou restaurada al laboratori italià L’Immagine Ritrovata, a partir del negatiu i d’un copió en positiu, en suport de nitroceŀlulosa, seguint les indicacions contingudes al guió i en altres documents del llegat del cineasta que es conserva a l’esmentada Filmoteca Valenciana.
Pedro Uris
