Divulgar per a conservar
Espoli o autoespoli
Poder accedir a l’art és un dret, poder gaudir-ne, conéixer-lo i valorar-lo, però, no és solament tindre’n accés, també cal entendre el que van voler dir les artistes i els artistes que el van realitzar.
Necessitem que la història de l’art arribe a tot arreu per a poder comprendre les manifestacions artístiques, i d’aqueixa manera l’entendrem i el valorarem molt millor, perquè això és realment l’important, quan valorem les coses és quan aprenem a protegir-les.
I, què passaria si per a poder divulgar i protegir haguérem de recórrer a una intervenció fortament criticada?
Darrere de cada obra d’art que visionem existeix o s’hi amaga una altra història de l’art.
1907. Parlem de la més gran i primera missió arqueològica testimonial de la història de Catalunya, una campanya sense precedents mitjançant la qual l’Institut d’Estudis Catalans redescobria l’art pirinenc.
L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, l’historiador Guillem Maria de Brocà, el mossén Josep Gudiol i el fotògraf Adolf Mas, van documentar i van posar en valor l’art romànic pirinenc; l’impacte que va tindre aquesta expedició va ser tan important que a partir de llavors va canviar aqueixa part de la història de l’art català. L’art romànic tornava a tindre forma, es redescobria, tenia visibilitat.
La campanya va tindre un èxit tremend, i aquest art es va posicionar com l’exemple perfecte de recuperació de la identitat catalana, s’iniciava una etapa en la qual la lluita per la preservació de la memòria recuperava el seu significat.
Es va documentar totes les obres d’art i com a exemple sense precedents els frescos romànics de les esglésies de la vall pirinenca de Boí van ser fotografiats, juntament amb escultures d’Erill la Vall.
Aquesta missió va posar en valor el patrimoni romànic català en un territori pràcticament abandonat, però al seu torn també va atraure els ulls de marxants i antiquaris espanyols i americans en un moment en el qual eren molt apreciats aquests tresors artístics.
En 1919, arribava a la vall el millor equip de restauradors i experts italians en l’extracció de frescos mitjançant la tècnica de l’strappo (Franco Steffanoni, Arturo Dalmatti i Arturo Cividini), un mètode pel qual es podia traspassar la peŀlícula pictòrica dels frescos que recobria els murs per a ser coŀlocada en un altre suport i per mitjà de rotllos poder transportar-la per a coŀlocar-la en una altra ubicació.
L’arribada i l’extracció d’aquests experts italians va fer saltar les alarmes, arrancant les pintures de la seua ubicació, la Junta de Museus i experts catalans van intentar detindre l’espoli. No va poder ser, ja que es va fer dins d’una completa legalitat; van ser venudes, ja que no existia cap regulació sobre aquest tema.
Les primeres que van eixir de territori espanyol van ser les de Santa Maria de Mur, i encara hui romanen al Museu de Belles Arts de Boston.
Aquesta situació d’extrema gravetat va fer prendre una de les decisions amb major transcendència de l’art i patrimoni català, es va decidir que si tot era legal i el millor equip d’extracció d’aquesta tècnica era a la vall serien contractats per la Junta de Museus i la Mancomunitat per a, durant tres anys, costejar aquesta operació de robatori necessari per a protegir el patrimoni, gràcies a això, hui l’MNAC compta amb la millor coŀlecció d’art romànic i medieval d’Europa.
I ens preguntem: Espoli o autoespoli?
Un pla ambiciós, que en determinades circumstàncies va fer reaccionar d’una forma sense precedents fins llavors. Positiu, ja que va garantir la pervivència de les pintures. Negatiu, perquè descontextualitza l’obra. Traumàtic, per la integritat dels murs i les seues esglésies, per no parlar de la població de la vall que quedava minvada sense els seus frescos i sense poder-hi dir res.
Actualment, el romànic de l’Alta Ribagorça en ple segle XXI, és Patrimoni de la Humanitat per la Unesco des de l’any 2000.
L’any 2020 es va complir el centenari de l’extracció de la pintura mural de Sant Climent de Taüll, que va dur a terme l’equip italià de Steffanoni, per encàrrec de la Junta de Museus, per a evitar amb el trasllat a Barcelona la seua venda.
El Crist de Sant Climent de Taüll, és l’emblema del romànic a Catalunya, ocupa un rol important en la construcció de l’imaginari coŀlectiu i del sentit d’identitat, donant una lectura molt important en un moment en què s’assistia a la Renaixença i es trobava en la seua major plenitud el Noucentisme.
La visió de la Catalunya rural, a la vall pirinenca de Boí es va convertir en l’essència de recuperació dels valors per a fonamentar l’art modern.
Convertint aqueixa missió d’autoespoli carregada d’excepcionalitat en una justificació de defensa del patrimoni artístic, un dret coŀlectiu, del poble i per al poble.
Reyes Belvis
