El porquet perdut de Sant Antoni
L’any 1998, la meua dona i jo férem un viatge col·lectiu per terres de La Mancha, fent amistat amb una altra parella, ella amb una imatge de dona nòrdica, amb un ros intens, i ell, home de gran alçada i corpulència, amb un poblat bigot, també ros, però sorprenentment parlant en valencià.
Ens digueren que ell era de València i ella d’Alginet, dient-los nosaltres que érem de L’Eliana, poble que havíem adoptat com a nostre, considerant-nos “Elianers”.
Ell feu un grunyit, i amb ulls ben oberts i un marcat somriure en el rostre, ens digué que d’alguna manera també ell era Elianer, perquè des de ben menut havia passat moltes temporades, a casa d’un oncle de son pare, contant-nos una anècdota personal.
Segons manera, cap a l’any 1944/45 estava passant una temporada a casa dels seus familiars, i arribada l’hora de dinar, tan prompte va seure a taula, va entrar l’oncle completament fora de si, fent crits, soltant gripaus i colobres per la seua boca, i cridant:
“Quins pocavergonyes que són alguns, no vos podeu imaginar el que ha passat”
La tia li va preguntar, què era el que havia passat per a estar tan fóra de si, i ell no parava de cridar, inclús amb algunes “Paraulotes”, dient-nos:
“Com agafe jo al què ho ha fet li pegaré una pallissa que no tindrà ganes de tornar a fer res similar”
El porquet que teníem a la dula pels carrers, per a la nit de Sant Antoni, lliure i alimentat entre tots, no apareix i suposem que algun pocavergonya l’ha robat.
Mentrimentres ell destralejava, jo estava arraulit en una cantonada de la taula, amb el cap cot, fins que em vaig atrevir, a dir-li:
“Tio” no es preocupe per eixe porquet perquè realment, el té vostè en la seua porcatera.
Jo l’havia vist corrent pels carrers, sense que ningú s’ocupara d’ell i he pensat que s’hauria escapat d’alguna casa, així que he decidit portar-me’l ací, i el té vostè en la porcatera, però per favor no s’enfade.
Sorpresa, renyina, promesa de mai més fer una cosa semblant, i eixida corrent de l’oncle, dirigint-se a no sé qui, per tal de calmar els ànims de la gent del poble, i assumint la responsabilitat que li poguera cabre, per tindre a sa casa un nebot, que en la seua ignorància, havia comés una falta, que havia posat els pèls de punta als habitants del poble, tot i que així i tot, també aquell any es va condimentar una bona “Fesolà”, en la Nit de Sant Antoni.
Són les coses dels xiquets que, al igual que fan alguns polítics amb els seus actes, molt interessats, poden arribar a provocar sotsobres inesperades i impressibles.
Víctor Iñúrria (Desembre de 2023)
