El desembarcament accidentat del sonor a Espanya
La primera peŀlícula sonora de la història del cinema, The Jazz Singer/El cantor de jazz (Alan Crosland, 1927), va arribar a Espanya dos anys més tard, el 1929, però va haver de projectar-se en versió muda, ja que encara no es disposava de sales amb equips de so. La primera peŀlícula sonora que es va projectar al nostre país va ser The love parade/El desfile del amor (Ernst Lubitsch, 1929), amb Maurice Chevalier, en un cinema de Barcelona, tot i que només es van sonoritzar les cançons.
La feblesa de la indústria cinematogràfica espanyola va endarrerir l’arribada del sonor, ja que calia transformar els estudis i les sales d’exhibició i el cinema espanyol disposava d’escassa capacitat tècnica i financera. L’home que va portar el sonor a Espanya va ser Francisco Elías (1890/1977), que va treballar un temps a Hollywood i allà va conèixer Lee De Forest, que havia patentat un sistema per gravar el so a la pròpia peŀlícula (en els primers moments, el so es reproduïa en un altre suport, amb el risc de perdre la sincronia).
Quan va tornar a Espanya, es va posar en contacte amb l’empresari Feliciano Vitores, que hi havia comprat aquesta patent per a la seua explotació a Espanya, i li va proposar de finançar la primera peŀlícula parlada del cinema espanyol, El misterio de la Puerta del Sol (1929), una comèdia de intriga amb unes parts sonoritzades i altres mudes. Una vegada conclosa la peŀlícula, però, es van trobar que no hi havia sales preparades per exhibir-la. Per fi, van aconseguir condicionar mitjanament un cinema de Burgos. L’estrena, però, va resultar un desastre complet, amb problemes de sincronia i unes veus massa aflautades, de manera que la peŀlícula es va retirar de la circulació i ja no va tornar a exhibir-se. Així que la primera peŀlícula sonora del cinema espanyol, pràcticament, «no existeix».
La següent peŀlícula sonora espanyola va ser, La canción del día (1930), amb actors espanyols i guió de Pedro Muñoz Seca, però es va fer a uns estudis de Londres i va ser dirigida per G. B. Samuelson (un dels pioners del cinema britànic), encara que amb alguns exteriors rodats a Espanya. En aquesta ocasió, la peŀlícula es va estrenar a diverses ciutats espanyoles l’abril de 1930. La segona peŀlícula sonora del cinema espanyol seria, doncs, una peŀlícula en espanyol, però feta fora d’Espanya i per un cineasta britànic.
Francisco Elías va aconseguir que una productora francesa li financés una nova peŀlícula parlada, la tercera peŀlícula sonora espanyola, Pax (1931), que tindria una versió francesa i una altra espanyola, encara que totes dues serien rodades a Espanya. El president de la Generalitat, Francesc Macià, li va cedir l’anomenat Palau de la Química, que formava part dels edificis de l’Exposició Internacional celebrada a Barcelona el 1929, i Francisco Elías hi va crear els estudis Orphea, equipats amb tots els mitjans tècnics necessaris per a rodar peŀlícules parlades. Els estudis es van inaugurar amb el rodatge de la versió francesa de la peŀlícula, però el pressupost es va esgotar i no es va poder rodar la versió espanyola. D’aquesta manera, la tercera peŀlícula sonora va ser una peŀlícula realitzada a Espanya, però parlada en francès.
A la quarta seria la vençuda. Els estudis Orphea van continuar realitzant peŀlícules sonores i la primera a estrenar-se, l’any 1932, va ser Carceleras (José Buchs), una versió de la sarsuela del mateix títol de Vicent Peydró, que es pot considerar com la primera peŀlícula sonora de la història del nostre cinema. Aquest mateix any ja es van produir sis peŀlícules sonores, totes a Barcelona.
Pedro Uris
