La noia del país del Nord
(The Girl from the North Country)
En 1967 tots érem joves. M’explicaré: la vida, convulsa i contradictòria, com sempre, esclatava als carrers amb el batec d’una joventut que es manifestava contra la intervenció militar nord-americana a Vietnam –fes l’amor i no la guerra–, experimentava amb les drogues, buscava estètiques alternatives i provocadores, intentava una sexualitat més oberta i formes de vida en comuna i produïa una nova música amb arrels en la cançó popular tradicional, elements del blues i del rock, i lletres amb continguts significatius, ben escrits, on l’amor, eixe universal de la cançó, deixava lloc també a la protesta i la crònica de la vida quotidiana. Apareixen conceptes com contracultura, un incipient moviment estudiantil rebel contra l’autoritarisme acadèmic i un aguditzat conflicte intergeneracional amb fugides primerenques de la casa familiar. En 1967, per cert, mataren el Che Guevara i mesos després explotava el maig francés.
Ve tot açò a tomb perquè amb aquests vímets sentimentals alguns joves a la ciutat de València agafarem el costum d’acudir al vespre a la casa de l’amic privilegiat amb el millor aparell de reproducció musical (bafles Vieta, per exemple) i séiem a escoltar una cançó darrere de l’altra metre pensàvem què fer al món, citàvem Whitman o Brecht i compartíem fums i licors (no recorde que apareguera mai per allí ni un miserable tros de formatge). Doncs d’aquella època és la cançó que Bob Dylan compongué uns anys abans (1963): The Girl from the North Country, segurament des del nostàlgic record de la exnóvia:
Well, if you’re travelin’ in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there
She once was a true love of mine
Dels estandards del rock s’han fet versions en català molt potents, però aquesta que ara comente serà de les que més tardaré a oblidar: La noia del país del Nord. La primera versió que conec és l’adaptació al català que fa Pau Riba i grava per a EDIGSA el Grup de Folk amb la veu d’Albert Batiste.
Si viatges pel bell nord glaçat
On el vent bat el cel fronterer
Dona’n records a una noia d’allà
Ja fa temps l’havia estimat.
Més tard la versionarà Gerard Quintana, i més tard la fan junts Gerard i Jordi Batiste en una de les versions més conegudes.
Hi ha un altra versió dels nostres Mireia Vives i Borja Penalba amb nova traducció de Borja, que la finalitza així:
Tant de bo ella també pense en mi.
Deu mil cops sovint ho he pregat,
per la nit, en la foscor,
o amb la llum del matí en soledat.
Doncs si un dia, amb sort, arribes al Nord,
on el vent bufa fort i la boira dol,
dona-li un bes de la meua part,
ella és el meu gran amor.
https://www.youtube.com/watch?v=c9fo6CgX4w4
Jaume Martínez Bonafé
