EL CLAN DELS YA’ AX CHE
Allà pels anys 80 del segle passat, arribà al nostre poble una família oriünda d’un país molt llunyà. Més que una família, potser fora una tribu sencera i d’una… espècie diferent.
Vivien tranquils en el seu territori tropical, però com que anaven multiplicant-se i volien conéixer món, algú els va comentar que podrien viatjar i establir-se en altres llocs. Així va ser com arribaren ací i començaren a formar part del nostre entorn.
Portaven amb ells les llegendes del seu país d’origen, històries dels seus ancestres, cançons de primavera i contes de temps passats. Samohu, els deien alguns; toborochis, uns altres; ya’ax ché, quasi tots.
N’hi havia de grans i de menuts, de grossos i de prims. Tots ells amb formes arredonides que imitaven ampolles de vidre. Però tots eren alts, molt alts, per poder arribar al cel, tal com contaven els seus llibres sagrats i amb els peus ben arrelats, per tocar el centre de la terra. Els seus braços s’adornaven amb fulles i en primavera amb flors, que, en aplegar l’estiu, es convertien en blancs capolls de blanca llana; una llana que esclatava com a boles de cotó.
En arribar al nostre poble, trobaren que tot era molt diferent d’allò que havien conegut. Es van sentir una mica recelosos i volgueren protegir-se dels nous veïns, pensant que algú els hauria de malcorar.Per això envoltaren els seus cossos de llargues i punxegudes agulles que els havien de defensar de qualsevol atac. La por no té raons.
Els trenta membres de la tribu formaven alguns clans que agrupaven diferents famílies amb pares, mares, avis, fills i nets. Tots ells anaven fent-se ferms en el solar i, amb el pas del temps, formaren part d’un paisatge singular.
A poc a poc, arrelaren al jardí i algú jardiner previngut va decidir tallar-los les punxes, que ací no calia defensar-se de ningú, no fora que amb la intenció de protegir-se provocaren algun incident innecessari.
–Però què m’estàs contant? De quina tribu m’estàs parlant?
Et parle d’aquells arbres que han clavat ben be les seues arrels a terra i ja són part del nostre parc. I si vols saber de què estic parlant, busca’ls a prop del llac. Veuràs com de diferents i com d’iguals que són. Ben plantats, alts i fent colla.
Saluda’ls al passar. Ells t’entendran.
Text: Vicen Córcoles
Il·lustració: Joana Galdón
