A l’encalç del cinema. Tardor 2023

Max Linder
l’humor de situació

La primera projecció pública dels germans Lumière –el 20 de desembre de 1895 a una sala de París– ja incloïa un curt d’humor entre els deu que componien el seu programa: L’arroseur arrosé (El regador regat), amb un xicot entremaliat que interromp amb el peu el flux d’aigua a la mànega del jardiner protagonista, que mira estranyat el filtre intentant esbrinar què està passant fins que el raig li esclata a la cara quan el rapinyaire alça el peu.

Aquest primer humor del cinema, que tindrà un gran recorregut en el mut nord-americà, es basa en experiències purament físiques: colps, trompades, persecucions… Un model de gag (una unitat d’acudit visual sense paraules) fonamentat al slapstick o successió de accions de violència física que no tenen conseqüències de dolor o lesions i que es fan servir com a element còmic. Diuen que la comèdia és difícil, i tenen raó, però també té uns mecanismes molt senzills per provocar les rialles entre el públic, un dels quals, ja anunciat en aquell primitiu curt, és la burla de l’autoritat. Si un policia o una dama empolainada de l’alta societat rellisca amb una pell de plàtan i acaba amb el cul al fang, l’espectador riurà ben de gust. No obstant, si això li passa a una mare treballadora que arrossega amb dificultat la compra i els seus menuts, molt probablement ningú no riurà a la sala.

Aquest humor dels primers dies del cinema se segueix utilitzant, i funciona, als nostres dies, però tots sabem que hi ha un humor més elaborat que no es basa, ni exclusivament ni fonamentalment, en aquests colps, trompades i persecucions. El cineasta que introduí l’humor modern és el francès Max Linder. La seua gran novetat fou el que es coneix com a humor de situació, que consisteix a posar el personatge en posicions compromeses que resulten divertides per com són de ridícules: a Max pedicure (1914), el protagonista es troba agenollat declarant el seu amor a una dama quan irromp el pare la xica. Aleshores Max fa veure que és un pedicur que està arreglant els peus de la dama, però en aquell moment el pare decideix fer-se la pedicura ell també.

Max Linder va ser el gran actor del cinema còmic mundial anterior a la Primera Guerra Mundial. El seu veritable nom era Gabriel Leuvielle i va començar amb escassa fortuna als escenaris teatrals. A partir de 1905 va orientar la seua carrera cap al cinema. A Les debuts d’un patineur (1906), de cinc minuts de durada, va aparèixer per primera vegada el personatge que interpretarà la resta de la seua carrera: un dandi vividor desproveït de malícia que es posa en tota mena de situacions apurades. La pel·lícula explicava el primer dia d’un patinador aficionat, amb la previsible successió de caigudes i situacions. L’humor primitiu no ha deixat mai d’existir, però ara el personatge es calçava els patins vestit amb frac i barret de copa, una situació que ja creava un to humorístic abans que començaren les trompades i que afegia un plus a la comicitat quan aquestes arribaven.

El seu període d’esplendor va correspondre als anys 1911/1914, en què es va convertir en l’actor més popular del cinema europeu. La Primera Guerra Mundial li va truncar la carrera, ja que hi va participar i patí algunes seqüeles físiques (gasos asfixiants utilitzats en la contesa). La notícia falsa de la seua mort al front va generar episodis d’histèria col·lectiva, especialment entre les dones.

El 1916 va marxar a Hollywood contractat per l’Essanay, que acabava de perdre la seua gran figura, Charles Chaplin, on va protagonitzar diverses pel·lícules notables, però la competència del puixant cinema còmic nord-americà va resultar massa forta. Víctima de freqüents estats depressius, va acabar caient en el consum de drogues. El 31 d’octubre del 1925, Max Linder va fer un pacte suïcida amb la seua jove esposa i li va obrir les venes abans de fer-se-ho ell mateix.

Max Linder, a qui Chaplin citava expressament com el seu mestre, va ser condemnat a l’oblit per les generacions posteriors, fins que, el 1963, el documental En compagnie de Max Linder, realitzat per la seua filla, Maud Linder, i narrat pel famós director francès René Clair, va recuperar-ne la figura i va posar Max Linder entre els grans noms del cinema mut.

Pedro Uris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *