La gàrgola del palau del marquès
L’any 1998, durant la construcció del primer edifici amb l’alineació correcta, que en el carrer del Palau núm. 17/19 de L’Eliana, vaig projectar i dirigir com a Arquitecte, vaig adonar-me que en l’edifici confrontant, la mitgera de l’antiga construcció del Palau finalitzava en un barandat, que protegia el que havia sigut el terrat del susdit edifici, i en la part baixa apareixien unes petites gàrgoles de ceràmica, formades per una “Carassa” i un “Tub” per tal, segons manera, d’evacuar les aigües de pluja.
Vaig dir als obrers que en arribar a aquella alçada, les desmuntaren amb molta cura per recuperar-les, però en arribar a una de les visites d’obra, vaig comprovar que ja no hi eren i ningú no sabia on podien estar, ni tan sols si les havien tractat amb finesa.
Em vaig molestar tant, que vaig eixir protestant per la manca d’interès per un dels poquíssimes testimonis de la Historia de L’Eliana, així que sols em vaig detindre en la muntanya d’enderrocs que hi havia a l’entrada, trobant-me la sorpresa de veure que una d’aquelles gàrgoles hi era, tot i que sense el tub, per haver-lo trencat.
La vaig agafar i me la vaig endur a ma casa.
Amb una llima de ferro, vaig anar, poc a poc, igualant les vores, i després, vaig comprar una fulla de suro de certa grossària, dibuixant en ella el perfil extern de la peça, calant-la a continuació, podent així estacar-la dins el buit.
Amb uns fils d’aram, la vaig subjectar per darrera a una làmina de tauler de xapa, de forma que envoltant-la d’un marc adient, vaig conformar un petit quadre, quedant aparentment bastant bé, donades les circumstàncies.
Vaig parlar amb algunes “Autoritats”, així com amb alguns amics locals, adonant-me, malauradament, que a ningú se’ls hi varen accelerar els polsos, ni feren cap ganyota d’interès, de forma que la vaig guardar al meu Estudi d’Arquitectura, fent-los saber que, tal vegada fóra l’últim detall del Palau del Marquès, però que en veure la seua total manca d’interès, i essent jo qui l’havia salvada, a mi em semblava molt adient conservar-la, i hui forma part de la decoració de ma casa.
L’Eliana, com he dit en algunes ocasiones, no té malauradament un gran Patrimoni Cultural recollit i posat a disposició de la cultura, local si més no, però al menys aquesta peça la vaig poder salvar, i en tant puga, serà una resta molt específica del Palau del Marquès, referent històric local.
Víctor Iñúrria
