La veu del mur.
100 anys del moviment muralista mexicà
La veu del mur. Avui parlem de com les parets des dels primers temps de la humanitat, ens parlen i de com ens ha servit per comunicar la relació de l’art amb la paret com si fos un llenç creatiu.
Si féiem un recorregut artisticoetnogràfic, ens hauríem de remuntar a les primeres manifestacions, a aquestes representacions de l’evolució de les societats humanes en temps del Paleolític, la pintura mural en coves i abrics on es manifestava aquest desig d’identitat, d’instrument magicoritual, com a idioma de sentiments i emocions, en definitiva l’art i la necessitat de representació.
El mur sempre ens ha parlat des de les cultures ancestrals, remotes en el temps i poc conegudes, fins al panorama artístic més actual amb les representacions d’Art Urbà.
Però si acotem cap a un moviment artístic, cultural i de poder, haurem d’analitzar el fenomen del Muralisme Mexicà. Mai abans no s’havia donat un moviment, tant col·lectiu com individual, de tanta força, que reunira una sèrie de característiques que sintetitzaren una identificació que acabaria creuant fronteres i adquirint dimensions universals.
Diego Rivera. El Hombre Controlador Del Universo
Siqueiros. Del porfirismo a la Revolución
La pintura mural mexicana va sorgir a la dècada dels anys 20 del segle passat, després de la revolució mexicana, com a part d’un diàleg polític i educatiu.
Un art, compromès amb valors de l’Estat i per al poble, però també un art crític amb aquests mateixos valors, que va suposar alhora l’elevació de visibilitat de classes socials que sempre hi havien estat però que ara es reconeixien, com una nova iconografia, camperols i obrers es representen dins el compromís social dels muralistes. Aquests muralistes van ser intel·lectuals i persones molt formades que van saber reservar un espai per a la recerca estètica, alhora que servien per fer visible el programa educatiu i gràfic del govern postrevolucionari mexicà.
Un moviment muralista les obres del qual enriquien la cultura, imprimien l’orgull d’identitat i inculcaven valors i drets com l’educació, el progrés, la justícia i la pau.
A partir de la iniciativa del govern, i com a part d’aquest projecte cultural del rector de la Universitat i Secretari d’Educació Publica José Vasconcelos, es començarien a omplir els murs d’Universitats, Escoles i Centre públics, per arribar al poble com a reivindicació d’un passat indígena, un compromís social que il·luminava una nova estètica de representació artística, on es narraven, es visibilitzaven les injustícies, desigualtats i conflictes profunds i on aquests orígens indígenes, les tradicions i els ideals de la Revolució Mexicana s’unien en una gran riquesa plural.
Per entendre la importància del muralisme mexicà, hauríem d’esmentar algunes claus, atès que és un moviment atípic fins aleshores a l’Amèrica Llatina del segle XX, on trenquen amb tota l’estètica occidental/europeïtzant i legitimen la seua pròpia estètica, a la recerca de la seua pròpia autenticitat.
- Un moviment artístic compromès.
L’art esdevenia un instrument al servei dels ideals de la revolució i la reivindicació social en el marc de la lluita de classes. - Reivindicació de la funció pública de l’art.
Les tendències de la modernitat artística que es dictaven des d’Europa deixaven de ser importants. Ara el pes dels ideals polítics revolucionaris iniciava una revolta artística que marcaria l’art dels anys 20 i 30 com a modernitat col·lectiva. - Un estil propi a la recerca de la identitat nacional.
Es reprendria la reivindicació estètica i cultural indígena donant veu a una identitat llatinoamericana. - Patrimoni públic.
Com que són obres realitzades sobre mur i en edificacions públiques, es converteix en un patrimoni públic, lliure i amb accés directe al poble.
Sens dubte el muralisme mexicà va ser capaç de crear una escena pròpia i valuosa que es va convertir en un important punt de referència tant per a la pintura mexicana com a internacional.
Noms d’artistes referents que havien treballat amb les avantguardes de principis del segle XX, com ara Diego Rivera, José Clemente Orozco, David Alfaro Siqueiros, els anomenats Els tres grans, tornaven al seu país per a entrar a ser part del nou projecte. Però no només ells, aquest projecte va convertir molts altres pintors i pintores, mexicans i americans, d’altres latituds que acudirien a la seua crida: Jean Charlot, Roberto Montenegro o Marion Greenwood, que amb els seus murals enriquirien la història d’un poble i d’un gran moviment artístic.
En la mirada i el treball d’aquests artistes protagonistes es reflectia l’interès de reivindicar un art autènticament mexicà, que poguera arribar a les masses i que inspirara nous conceptes de valors i de compromís. D’aquesta manera es construïa una consciència d’identitat com a poble.
Per això, què millor que ser públic, per al poble i pel poble, plasmat en el millor suport, el mur, l’únic suport artísticament democràtic i realment públic?
Reyes Belvis
