Sense pretendre-ho, els premis Goya d’enguany ens han deixat un cara a cara entre dos models de cinema: el gran espectacle que sap tocar totes les fibres conegudes —i catalogades— de l’espectador, amb La societat de la neu, de Juan Antonio Bayona, tot un especialista en aquests afers; i el cinema d’autor que ignora qualsevol catàleg d’emocions de la indústria i busca amb sinceritat la sensibilitat i la intel·ligència de l’espectador, Cerrar los ojos, de Víctor Erice. La primera arribava amb dotze candidatures i la segona amb onze, totes dues molt per sobre de la resta de participants.
El resultat, ja el coneixen, dotze Goyes per a la primera i només un per a la segona, el recollit per José Coronado, en reconeixement a la seua memorable composició d’un personatge impossible: un actor que decideix viure l’aventura del seu personatge i se’n va a la recerca de la dona que aquest ha de trobar a la ficció. Totes dues són bones pel·lícules, sens dubte.
El problema és que la primera es queda en això i la segona és una obra mestra.
Víctor Erice pertany a una generació tardana (o segona generació) d’aquest nou cinema espanyol que van iniciar cineastes com Saura, Picazo o Patino. El seu debut va ser el 1969 amb un treball col·lectiu, Los desafíos, i la seua trajectòria ha estat assenyalada per l’adversitat, ja que (fins ara) només ha aconseguit concloure quatre llargmetratges: el primer, una llegenda del cinema espanyol, El espíritu de la colmena (1973) i, l’últim, la pel·lícula que ara la nostra Acadèmia s’ha deixat pel camí. Entre tots dos, un film amb molts problemes en la seua producció i en el muntatge final, El sur (1983), i un altre de caràcter documental, El sol del membrillo (1992), amb el pintor Antonio López, un altre artista de tempo semblant al nostre cineasta. Pel camí, alguns projectes frustrats que mai no van arribar a ser.
Cerrar los ojos, film d’alè testamentari, ens proposa una simbiosi entre la vida i el cinema, entre la realitat i la ficció, que desplega un abast emotiu que poques vegades s’ha vist a la pantalla. El cinema, el bon cinema, el millor cinema es teixeix amb emocions, suggeriments, evocacions, reflexions… I aquesta pel·lícula extraordinària en va ben sobrada, de tot això, amb molts fragments —escenes o seqüències— que constitueixen per elles soles una història, una emoció, una evocació, una reflexió… Sense anar més lluny, la trobada del protagonista amb l’antiga companya i amant que interpreta de manera sublim Soledad Villamil, tota una pel·lícula en una escena.
El mestre Erice ens convida a compartir, pensar, el cinema i la vida. El seu, però sobretot el nostre, perquè, com passa a les grans obres, les lectures, les reflexions i les emocions acaben sent de cadascú. L’autor s’ha limitat a conduir-nos a l’entrada del nostre propi laberint. Un laberint en què tots els cinèfils de cor trobarem una parada obligada, el moment en què el personatge interpretat per Ana Torrent es retroba amb el personatge a càrrec de José Coronado i exclama: «Soy Ana». En aquell moment vaig sentir la màgia del cinema i el pas del temps com poques vegades a la meua vida. Víctor Erice, el més gran.
Estic convençut que d’aquí uns quants anys aquesta pel·lícula formarà part de la història del cinema espanyol, igual que El espíritu de la colmena, i, en canvi, La societat de la neu serà poc més que un èxit de taquilla —més ben dit, un plataformasso— amb una impecable factura industrial i escasses, per no dir nul·les, sorpreses en el seu metratge. I també, de tots aquests anys, el que romandrà és la miopia d’aquells acadèmics que van apostar per imitar el cinema del germà gran nord-americà (abonant, de passada, el cossiol de l’Oscar) i van trepitjar l’oportunitat d’inscriure en la seua història una de les grans pel·lícules del cinema espanyol de tots els temps. Com ha escrit un afortunat company en xarxes socials, l’Erice no necessita per a res els Goya, però els Goya sí que necessitaven l’Erice.
Pedro Uris
