La rata i el gat
Mesos enrere vaig escoltar uns moviments estranys al sostre de la casa. De nit, tots els sorolls es magnifiquen i, tot i que em van donar una miqueta de por, torní a adormir-me com un angelet.
Però els sorolls s’anaren repetint durant nits i nits. Sempre a la mateixa hora, de matinada, i deixaven d’escoltar-se al cap de pocs minuts.
Un matí vaig trobar unes cagarrutes de rata al jardí i vaig comprendre el que era evident: teníem una rata vivint dins de casa.
Presa de la por, aní a comprar tota classe de trampes, verins i enganyifes vàries per poder capturar-la. Més que por, em feia fàstic això d’haver de compartir la meua casa amb un ésser tan ingrat. Recordava jo el Hamelín de la meua infantesa i no era qüestió de repetir-lo.
La cosa anava agreujant-se quan vaig comprovar -oh desgràcia!- que la maleïda rata s’havia menjat tot un pernil que tenia penjat en el quartet de la depuradora, esperant l’arribada del Nadal per encetar-lo. L’havia devorat d’una manera tan subtil que a l’exterior el pernil conservava la seua perfecta forma, però a l’interior estava completament buit, quedant com una corfa fofa. En apropar-se les festes vaig anar a buscar el pata negra i tot ell va quedar aixafat entre les meues mans!
Un dia, passejant pel carrer del Roser, vaig observar que s’havia construït una gatera, (eixos habitacles que fan que els gats del carrer tinguen refugi i menjar) i en ella vaig veure uns quants gats descansant tranquil·lament al sol. Un d’ells, el taronja de ratlles blanques, en veure’m, va tirar darrere de mi. No sé amb quina pretensió, perquè menjar jo no en portava i moixaines tampoc li’n feia. La veritat és que no em fan molta gràcia els gats, ni m’agrada que refreguen la seua cua per les meues cames.
Anava jo a espantar l’animalet amb el Miau sape! que em va ensenyar la meua iaia d’Albacete, quan una idea acudí al meu cap:
-Si el gat em seguix cap a casa, potser pille la rata i la cace!
Així que, xino-xano, torní a la meua casa amb el gat uns pocs passos darrere, miolant i miolant.
No el vaig deixar entrar al jardí, no fora que m’acusaren de segrest internacional, però tinguí la confiança que la flaire de la rata arribara al seu nas i n’esperara l’eixida. Ja arribava la nit i era qüestió de confiar.
De matinada, torní a escoltar els passets de la rata ressonant entre el fals sostre d’escaiola i la teulada, desapareixent al cap de pocs minuts, com ja era usual.
Aquella nit vaig somniar tota classe de barbaritats: que si les rates enavïen la casa, que si els gats es convertien en dracs, que si els pernils volaven pertot arreu… Una mescla de les històries que recentment havia viscut.
Des d’aquest dia, el gat taronja es passejava pels carrers de Montesol menejant la seua llarga cua amb desvergonyiment. Carrer amunt, carrer avall… pareixia un soldat fent guàrdia en la garita d’una caserna.
Serà el que serà, i no puc saber-ho cert, però des d’aquella nit miraculosa, deixí d’escoltar els passets caminant pel sostre de casa i la presència del felí va ser una constant pels carrers del meu barri.
I a la porta de ma casa el vaig trobar, una nit estrelada quan treia el fem, tot estirat majestuós. I ningú em creurà, però el gat em va mirar fixament i em va fer l’ullet!
Text: Vicen Córcoles
Il·lustració: Joana Galdón
