A l’encalç del cinema (IV)
El gran Méliès
Al marge del que comentava en l’anterior lliurament sobre Alice Guy com la primera cineasta que, amb el seu curt La fée aux choux, va introduir la fantasia en la ficció cinematogràfica, la veritat és que la història li ha adjudicat, entenc que amb justícia, aquest paper a Georges Méliès, perquè ell fou el primer que la va integrar de forma generalitzada i amb continuïtat en un art nounat que, fins aquell moment, s’acontentava a reproduir la realitat (encara que la pròpia filmació ja suposava una manipulació) i no aspirava a crear una nova realitat (la ficció).
Cal ser conscients de la importància que té aquesta incorporació, atès que la ficció en general -i el cinema en particular- és l’art de l’impossible, del que no podem observar a la vida quotidiana: No podem veure els personatges del western perquè són d’un temps passat, ni els tripulants de 2001 perquè pertanyen a un futur que encara no ha arribat, ni els protagonistes d’aventures situades a la tundra siberiana, les praderies africanes o les jungles asiàtiques, ni per descomptat un vampir o King Kong, ni tampoc les sorprenents proeses de l’agent Ethan Hunt que interpreta Tom Cruise… Aquesta dimensió de l’impossible és l’alè mateix de la ficció i va ser Georges Méliès que la va introduir al cinema.
De la mateixa manera que sabem que Alice Guy va assistir, acompanyant el seu cap Leon Gaumont, a la projecció privada que els Lumière van fer el 22 de març de 1895 a la Société d’Encouragement à l’Industrie Nationale, també diuen que Georges Méliès, tot i que això és més difícil de comprovar, va ser un dels escassos espectadors a la primera projecció pública dels germans Lumière a París el 28 de desembre de 1895.
En qualsevol cas, Méliès, que tenia experiència com a iŀlusionista, va quedar enlluernat pel nou invent i va tractar que els Lumière li vengueren un cinematògraf, però ells s’hi van negar i va acabar adquirint-ne un a Londres. La seua carrera va començar filmant les habituals «escenes naturals» d’aquests primers moments del cinema, però ben aviat va introduir-hi la ficció i el trucatge. I tot, segons sembla, per un fet casual: el 1896 estava rodant a la plaça de l’Òpera quan la càmera es va encallar i es va aturar la filmació. Méliès va solucionar el problema i va seguir filmant. La seua sorpresa arribà quan, en projectar la peŀlícula, va veure que on hi havia homes de cop i volta es transformaven en dones i on hi havia un autobús apareixia sobtadament una carrossa fúnebre. Aquest truc, conegut com «imatge per imatge» o «pas de maneta», obri el pas a la fantasia a la pantalla.
La peŀlícula que ho inicià tot és Le voyage dans la Lune (1902), llunyanament inspirada en l’obra de Jules Verne, una peŀlícula d’uns 15 minuts de durada, en la qual uns científics arriben a la lluna a bord d’un projectil disparat per un canó que ha estat armat per una cort de belles senyoretes. Un cop trepitgen el sòl lunar, un espai en què respiren com si res, s’enfronten a uns nadius saltimbanquis als que eliminen a colps de paraigua (literalment) i, finalment, aconsegueixen tornar a la Terra pel «senzill» mètode de deixar caure el coet, ja que com la Terra està sota de la Lluna, doncs… pur deliri, pur cinema.
Méliès va continuar realitzant peŀlícules fins al 1913, unes 500, gairebé totes desaparegudes ja que moltes les venia a exhibidors ambulants i en perdia el control. El 1910, al II Congrés de Fabricants de Peŀlícules, es va substituir el sistema de venda de les peŀlícules pel de lloguer, la qual cosa va repercutir negativament en l’activitat dels artesans independents amb escassa infraestructura comercial, entre els quals Méliès, i va acabar caient en mans del seu rival principal, Charles Pathé. La I Guerra Mundial va interrompre definitivament la seua carrera i Méliès va desaparèixer, com si mai no hagués existit, fins que un periodista el va trobar el 1928, regentant una botiga de joguines i llepolies a la Gare de Montparnasse i el va recuperar per a la història del cinema. Una anècdota emotiva que ha estat recollida en l’exceŀlent peŀlícula de Martin Scorsese «La invenció d’Hugo Cabret» (2011).
Pedro Uris
