A la Setmana Republicana van comptar amb en Jaume Carbonell i Sebarroja, que va pronunciar una gran conferència a prop dels gran avanços que es van introduir en el camp de l’educació durant la República i sobre la manera en què el cinema s’ha preocupat de reflectir aquests canvis.
Jaume ha tingut l’amabilitat de facilitar-nos el text de la seua conferència i ens ha autoritzat a reproduir-la, cosa que fem tot seguit.
Tant si hi éreu presents com si no, us recomanem que el llegiu
El meu pare explica a les seves memòries que un dels moments més feliços de la seva vida va ser el 14 d’abril de 1931, el dia que es va afegir a una gran multitud de gent que baixava per la Rambla, pletòrica d’alegria, cap a la plaça de Sant Jaume. Allà, el meu pare va assistir a la proclamació de la República per part de Companys i Macià. Escriu textualment: «En un dia s’havia liquidat tot el que jo havia après a menysprear des de petit (es refereix a la Monarquia). Mai no m’he tornat a sentir, com en aquells dies, tan integrat a una multitud en la qual es realitzava el miracle d’una comunió en els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat». M’imagino que aquest esclat d’alegria es viuria també a la plaça del País Valencià, a la Puerta del Sol i a molts altres llocs.
Aquest esdeveniment es va convertir en una de les imatges més icòniques, difoses a través del Noticiari de la Generalitat republicana (que a partir del 1939 seria substituït pel NODO, el noticiari franquista que s’havia d’exhibir obligatòriament a totes les sales entre pel·lícula i pel·lícula) i reproduïdes posteriorment en nombrosos vídeos i documentals.
Cal destacar, també, que en la iconografia fotogràfica i cinèfila, els mestres i les mestres tenen un protagonisme especial. Ho hem vist en les dues seqüencies que acabem de passar, i ho anirem veient més endavant. I és que sovint es parla de «La república dels mestres». I algunes persones de l’auditori recordaran aquest lema, pronunciat per Marcel·lí Domingo, mestre tortosí i primer ministre d’Instrucció Pública: «El mestre és el primer ciutadà de la República».
En aquest recorregut per la filmografia educativa republicana em centraré en deu punts que estan estretament entrelligats. He de dir que parlaré una mica més de Catalunya que no del País Valencià: perquè la renovació pedagògica hi va anar més enllà, perquè hi ha més imatges i perquè conec més Catalunya.
- Drets i valors democràtics
- Escolarització pública
- Coeducació. Nens i nenes junts
- La natura com espai saludable i d’aprenentatge
- Renovació pedagògica
- Escola valenciana i catalana
- Lectura
- Mestres
- L’educació més enllà de l’escola
- La repressió sobre el magisteri i la liquidació de l’obra republicana
Tots aquests aspectes estan interrelacionats.
La II República té imatges amb una forta càrrega simbòlica com l’Himno de Riego, la bandera tricolor o la figura d’una dona jove alada –símbol de la victòria sobre la Monarquia, amb un barret frigi –la llibertat, vestida amb una túnica roja que deixa un pit al descobert, la qual cosa es relaciona amb el desig d’alimentar els fills i les filles del poble. La mà dreta es recolza en una làpida que diu Llei, i en l’altra sosté una balança, símbol de la Justícia.
En els guions, converses i testimonis de la filmografia republicana es posa l’accent en aquestes actituds i conceptes: entusiasme; educació com a eina per enriquir i enfortir la democràcia i per avançar vers la transformació social; Edat d’Or de la cultura i l’educació; modernització del sistema educatiu; educació moral i cívica per a la formació de ciutadans cultes i lliures. La República va despertar en la ciutadania el desig d’aprendre i en el professorat el desig d’ensenyar amb més passió que mai. I es parla molt d’utopia, però els anhels educatius republicans no es van quedar en el somni, sinó que es va traduir en una realitat ben palpable.
Voldria destacar, a més, tres valors cabdals que estan molt ben representats en el cine de ficció i documental sobre aquest període històric. El primer és la convivència. Els testimonis parlen de la bona convivència que hi havia entre persones de diverses conviccions religioses, polítiques i ideològiques. I això es veu molt ben reflectit a «La lengua de las mariposas». La mare del Moncho, el nen protagonista, és creient i de tarannà tradicional, mentre que el pare és progressista i ateu; i no passa res, màxim respecte. Ara bé, això ja són figues d’altre paner durant la Guerra Civil, quan tot es polaritza i radicalitza (això també m’ho explicaven els meus pares respecte a l’Escola Normal de la Generalitat).
El segon valor és el del laïcisme, que no és altra cosa que el reconeixement de la llibertat de consciència, lluny de dogmatismes, d’imposicions polítiques i morals, tan pròpies de l’època, en consonància amb els poders dels terratinents i la Monarquia. Hi ha una seqüència molt plàstica en «El mestre que va prometre el mar». Quan el mestre treu el crucifix i s’enfronta al capellà del poble que ve a inspeccionar l’escola i li engega: «A partir de ahora esta será mi escuela, no su escuela». Hi altres mostres evidents d’aquesta substitució del poder eclesiàstic pel poder laic.
I el tercer valor és la introducció de la coeducació, l’avenç cap a la igualtat i l’abolició dels estereotips de gènere. Avui, això ens pot semblar normal, però fa un segle era una autèntica revolució. En gairebé totes les fotografies es veuen grups de nens i nenes –la típica imatge del grup/classe que posava per al fotògraf que anava una vegada l’any a cada escola, jugant, banyant-se, dinant, en les diferents tasques domèstiques… Durant l’activitat escolar tots els infants van en davantal, les nenes gairebé sempre amb els cabells curts i algun llacet de tant en tant, i els nens amb el cabell curt –res de cabelleres llargues– i calça curta (pantalons curts). Les mestres vesteixen amb elegància sòbria, i els mestres amb jersei o amb americana i corbata, amb la gorra proletària o amb el barret, més de senyors.
De l’educació republicana només hi ha un parell de films de ficció, que han tingut una molt bona acollida i valoració per part de la crítica i el públic: «La lengua de las mariposas» (1999), de José Luis Cuerda, a partir de diversos contes del novel·lista gallec Manuel Rivas, protagonitzada per Fernando Fernan Gómez (Filmaffinity el valora amb un 7,5), i «El mestre que va prometre el mar»(2023), de Patricia Font, i protagonitzat per Enric Auquer ( Filmaffinity la valora amb un 7,2 i fa un mes, segons Sergi Bernal, el documentalista, l’havien vista unes 200.000 persones).
«La lengua de las mariposas» és una celebració republicana de l’educació amb llibertat a partir d’una doble mirada: la del nen/alumne Moncho i la del mestre Don Gregorio, entre els quals s’estableixen uns forts vincles, dins i fora l’escola. Perquè el mestre, en les seves passejades per la natura li fa descobrir la passió pels bichos, tal com diu el nen. Passió per la natura –amb una gran dosi d’observació i treball posterior, per la conversa –rica i propera– i per la literatura –amb recomanació de llibres. Està filmada amb ofici i sensibilitat i resulta molt empàtica i emotiva, fugint de la sensibleria. Possiblement és un dels films més vistos i comentats a les Escoles de Magisteri i Facultats d’Educació.
El film sobre «El mestre que va prometre el mar» es basa en el llibre homònim, que explica com es va recuperar la memòria del mestre de Mont-roig del Camp (Tarragona) a partir de la descoberta de les seves restes en una fosa comuna. Un mestre que a l’escola rural de Bañuelos de Bureba (Burgos) va aplicar la pedagogia Freinet, amb la participació cooperativa de l’alumnat i l’ús d’una impremta artesanal per confeccionar la revista escolar –encara se’n conserva algun exemplar– a partir dels textos lliures dels infants. En un d’aquests textos es parla del mar.
–Com us imagineu el mar? Penseu, escriviu, dibuixeu…
-Us agradaria veure el mar?
-Quan acabi el curs organitzarem un viatge per anar-hi.
L’aixecament feixista del 18 de juliol ho va impedir. El somni es va convertir en un malson. La promesa de l’Itaca somiada va ser escapçada pel terror d’un règim insensible a la cultura.
Sobre el mestre Benaiges hi ha un documental ficcionat anterior: «El retratista» (2013), dirigit per Alberto Bougleux i assessorat per Sergi Bernal, creatiu i força ben treballat i resolt, que se centra més monogràficament en la pedagogia Freinet i en la reivindicació de la seva figura a partir de mestres exiliats a Mèxic, com ara, Patricio Redondo.
No hi ha més ficció, però hi ha un bon grapat de documentals de format relativament llarg o reportatges i altres modalitats televisives més breus. N’he consultat i visualitzat una vintena, en proporcions similars, del País Valencià, Catalunya i Madrid. Són promoguts per l’administració pública –Generalitat, Diputacions i Ajuntaments; per associacions, sindicats, universitats i fundacions; o per particulars, amb algun ajut oficial.
Aquest tipus d’oferta –és discutible si tota entra dins del cànon cinematogràfic, però serem generosos i ho acceptarem– té un problema: la falta notòria d’imatges en moviment –moltes mudes– en tots els àmbits, la quantitat desigual de fotografies, l’excés de veus i testimonis– i la reproducció poc clara i acurada de textos diversos: cartellisme, correspondència, publicacions, articles de premsa, documentació oficial i personal… Per això alguns documentals es fan feixucs i reiteratius. D’altra banda, s’evidencia una falta d’imaginació en el guió, rodatge i llenguatge cinematogràfic. Ras i curt: falta professionalitat i renovació formal. Malgrat tot, cal reconèixer l’enorme tasca, inestimable, que suposa per a la recuperació de la memòria educativa republicana.
La dignificació de l’escola pública
La II República, en fer-se càrrec l’Estat de l’ensenyament, fa una aposta decidida i potent per l’escola pública de qualitat. L’ensenyament primari és obligatori i gratuït. Un fet que destaca més d’un documental és el pla de creació de 27.000 unitats escolars, i que a l’any 1931 ja se n’havien construït 7.000. En només vuit mesos la República va crear tantes escoles com les que va crear la Monarquia en catorze anys. A les zones urbanes i a les zones rurals. Aquest esforç per no deixar cap nen sense escola va ser ingent al llarg del període republicà i fins i tot durant la Guerra Civil, amb la creació a Catalunya del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada).
Una mostra prou representativa la trobem en el documental «L’Escola del Canto» (Castelló, 2016), sota el patrocini de la Universitat Jaume I i amb direcció i guió a càrrec de Hugo Doménech i Maria Andrés. Una entranyable història d’una escola rural creada els anys 30 i que va estar en funcionament fins els 70. Situada enmig d’una muntanya, hi acudien les nenes i els nens que vivien als masos dels voltants. Alguns trigaven fins a tres hores en arribar-hi. No és cap exemple de renovació pedagògica però sí de la necessitat per combatre l’absentisme escolar.
Pel que fa a les ciutats cal destacar la política que es va fer a l’Ajuntament de Barcelona en la construcció de Grups Escolars força grans a tots els barris de la ciutat. En motiu del 75è aniversari dels grups Escolars del Patronat Escolar de l’Ajuntament (1931-20056), s’edita el vídeo«Infants i ciutadans», a càrrec de l’Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Recull imatges dels espais i l’activitat d’aquests centres. També hi ha fotografies i breus flaixos informatius difosos a través del Noticiari de la Generalitat i de fotografies, encarregades per la Comissió de Cultura municipal i publicades a diaris catalans i estrangers. Cal dir que aquests centres es van convertir en un referent per altres països europeus i sovint rebien visites de periodistes, mestres i teòrics de l’educació.
És interessant comparar imatges de les escoles construïdes per la Monarquia i per la República. A les primeres es veuen edificis rònecs, inhòspits i despersonalitzats, amb aules fosques, parets despuntades, amb una llarga filera de pupitres, sense flors, llibres ni cap motiu ornamental. Sense vida. Pel contrari, els edificis dels Grups Escolars es van aixecar seguint els estils arquitectònics de l’època, primer el modernisme –amb motius florals i esgrafiats a les façanes de colors diversos, i a les darreries, el racionalisme. Al seu interior, patis boscosos o enjardinats on mai faltava una font, aules espaioses amb una bona entrada de llum, taules quadrades o rodones per afavorir el treball en grup i la proximitat amb el mestre o la mestra, amb parets decorades amb els elements naturals que s’anaven recollint i amb les produccions infantils del dia a dia. Aules belles i plenes de vida. Espais, també, per consultar i emportar-se llibres d’una biblioteca molt ben assortida o per cantar i dansar acompanyats del piano. Petits palaus pels infants. Si us fixeu en les fotografies que capten (reprodueixen) alguns dels documentals veureu que no exagero. Fins i tot hi descobrireu altres detalls.
La renovació pedagògica
L’escola pública de qualitat vol dir renovació pedagògica. Les imatges mostren la relació de l’escola amb l’entorn: els infants surten fora de l’aula per observar i comprendre el món i, al mateix temps, la vida entre a l’aula per tots costats, amb portes i finestres obertes. Es veuen infants que escolten amb atenció, que es miren i parlen entre ells, asseguts al voltant d’una taula o al terra, que col·laboren, que prenen apunts, dibuixen, canten o fan teatre. No es veuen llibres de text ni es memoritza la lliçó. L’important no és repetir sinó aprendre a pensar i a expressar-se. Els recursos d’aprenentatge són molt diversos.
La relació educativa ja no es fonamenta en la fredor, la distància alumne-docent, la por i el càstig físic sinó en la confiança, la proximitat, l’estima i l’afectivitat. Per això el Don Gregorio de «La lengua de las mariposas» no pegava mai i sempre somreia, i el mestre que va prometre el mar es preocupava per la situació de cadascun dels alumnes i, si convenia, s’acostava a casa seva a parlar amb els seus pares. Un tracte més humanitari i, per descomptat, més eficient.
D’altra banda, el procés d’adquisició dels coneixements es fa de manera plaent i menys dolorosa, seguint la màxima horaciana de l’aprendre gaudint, una de les premisses per despertar la curiositat infantil i per aconseguir una millor comprensió i assimilació dels coneixements. I el bon ensenyament sempre té tocs de màgia que desperten un ah!, o un guau! És la màgia amb la qual Don Gregorio ho converteix tot en un conte fascinant. O quan el mestre del mar ensenya per primera vegada l’impremta als seus alumnes. Quines cares de sorpresa i admiració!
En el conjunt de la filmografia educativa republicana hi ha molt respecte, llibertat –també responsabilitat, curiositat i ganes d’aprendre. Ho diuen les expressions de felicitat d’aquestes criatures i, sobretot, ho recorden els exalumnes entrevistats d’aquestes escoles públiques.
Fundador de la Institución Libre de Enseñanza
Els corrents i les metodologies més innovadores de l’avantguarda europea van anar penetrant a l’Estat Espanyol a partir, sobretot del primer terç del segle XX. Va haver-hi, però, un projecte reformador anterior que s’enceta el 1876 i que arriba fins a la II República: la Institución Libre de Enseñanza, amb Giner de los Ríos i Cossío al seu capdavant. En tenim alguns testimonis visuals. També en tenim de l’aplicació del Mètode Montessori a les Cases d’Infants de Barcelona, una quinzena d’anys abans de la proclamació de la República. Uns vídeos molt ben fets encarregats per la Diputació i Mancomunitat de Catalunya on es veuen alumnes de parvulari manipulant el material Montessori. I, ja a la República, ja em parlat del mètode i les tècniques Freinet –text lliure, impremta escolar i correspondència escolar.
Català i valencià a l’escola
La reforma educativa republicana té molts pilars. Un altre és el bilingüisme. S’aprova un Decret on es reconeix la cooficialitat de les dues llengües a l’ensenyament: del castellà i el català-valencià, gallec i euskera. Aquest Decret provoca un gran debat –amb posicions enfrontades– i cada nacionalitat l’aplica de manera diferent. Als Grups Escolars de Barcelona s’alternaven les jornades i les assignatures amb els dos idiomes. El reconeixement de la llengua pròpia és inherent a la vinculació de l’escola amb la realitat. Per tant, la defensa del català-valencià sempre ha anat de bracet amb el coneixement del país i la renovació pedagògica. Ho dic d’una altra manera: no hi ha renovació pedagògica sense catalanització o valencianització de l’escola.
Això es veu nítidament al documental «Carles Salvador. La llarga vida de les paraules» (2012), produït per la Fundació Carles Salvador. S’alternen imatges actuals d’escola amb fotografies de Carles Salvador de diverses èpoques, reproducció de portades de les seves publicacions, textos i articles a la premsa –en va arribar a escriure sis-cents. El documental comença amb la simulació/representació d’un aula de primària on el mestre va explicant als xiquets la vida i obra de Salvador, a través de diversos testimonis: exalumnes, lingüistes, historiadors de l’educació… Aquestes veus recullen algunes autodefinicions del protagonista: Jo sóc un polític de l’idioma. I s’explica la seva doble tasca: de renovació i valencianització a les escoles on va treballar, sobretot a Benassal on va estar-hi més temps, i durant la República; i com a divulgació de la llengua i l’adaptació de la normativa de Pompeu Fabra –amb qui l’unia una gran amistat– al País Valencià.
El mestre que explica a la mainada la trajectòria de Carles Salvador va anotant successivament, a la pissarra, aquestes paraules: mestre, escriptor, gramàtic, valencianista, repressió i memòria. De tot això en parlen els testimonis, amb un acompanyament pobre d’imatges. També se’l recorda des de l’aula-museu-biblioteca-arxiu de la seva Fundació. Ressonen paraules com aquestes: Un bon mestre, entregat al poble, molt estimat; Era un militant valencianista d’esquerres, que evoluciona cap a un valencianisme molt exigent; Tenia l’amabilitat dels bons mestres. De major vaig saber tot el que havia fet –tantes coses!, no abans.
També es destaca la seva vinculació als Moviments de Renovació Pedagògica, amb aportacions, juntament amb Enric Soler Godes, un altre mestre innovador, com la ponència «Conversa sobre l’ensenyament», presentada a l’Escola d’estiu de la Generalitat de Catalunya l’estiu del 1932. I, sempre fidel a l’ideari republicà va participar activament al II Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes a la ciutat de València.
La natura com espai saludable, de socialització i d’aprenentatge
L’Ajuntament de Barcelona, abans de la II República va crear una xarxa pròpia d’escoles municipals a l’aire amb un doble objectiu: protegir els infants de la ciutat dels problemes de tuberculosi que patien de manera creixent, sobretot als barris amb més densitat demogràfica i vulnerabilitat social. Es construeixen tres centres: l’Escola de Bosc a Montjuïc (1914), L’Escola del Mar a la platja de la Barceloneta (1922) i Escola del Guinardó (1923). A aquesta preocupació per la salut infantil –d’acord amb el corrent higienista europeu de l’època– s’hi afegeix una clara aposta per la renovació pedagògica.
D’aquestes tres escoles públiques i gratuïtes, la més filmada ha estat l’Escola del Mar. La cadena municipal Betevé va produir un dels episodis de la sèrie «Va passar aquí» (2018), càpsules de cinc minuts filmades des dels llocs que recullen i recorden esdeveniments emblemàtics de la ciutat. Mentre un expert va parlant, apareixen imatges de grups d’infants a la platja, asseguts sobre la sorra en petites rotllanes, estirats a la gandula, fent salt de llargada.
Fotografia de Josep Dominguez. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Sobre la mateixa escola, i amb un propòsit més ambiciós, es produeix el documental «Han bombardejat una escola» (2010), dirigit per Mireia Corbera, Anna Morejón i Sandra Olzina, patrocinat per l’Ajuntament de Barcelona i per la Generalitat de Catalunya. Recull els testimonis de l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte (fil de Manuel Ainaud, cap de la Comissió Municipal de Cultura, un dels artífex de la revolució educativa), exalumnes i l’actual directora de l’Escola del Mar. En el transcurs del documental ressona més d’una vegada la màxima (la finalitat) de l’escola: Ensenyar a pensar, sentir i estimar, una síntesi de l’educació integral. Força imatges d’infants a la platja: enraonant, jugant als escacs, escoltant una història, dibuixant, pujant a les barques amb els pescadors, dutxant-se, banyant-se; i dins de l’escola, escoltant música de Mozart i Bach d’una gramola i en diferents activitats on es posa de relleu l’autogovern de l’escola, amb grups cooperatius –a cadascú se li assigna un color diferent– i la distribució dels càrrecs. Un dels més valorats és el de l’encarregat de la biblioteca, l’epicentre neuràlgic de l’escola, un espai de convivència i llibertat. Sempre es veuen moltes imatges d’infants llegint –aquí i en altres escoles– i també de persones adultes alfabetitzant-se. El cartellisme de propaganda hi contribueix força.
L’Escola del Mar a la Barceloneta va tenir un final tràgic. El 1938 l’aviació legionària espanyola, que no parava de bombardejar la ciutat, va deixar caure unes bombes incendiàries sobre l’edifici i, al ser de fusta, en uns minuts no en va quedar res. Als diaris només van aparèixer, al costat dels titulars: «Han quemado una escuela», «L’Escola del Mar en flames», fotografies de les runes. Només en van quedar quatre columnes que eren de pedra. L’escola va ser traslladada provisionalment al parc de Montjuïc i, de manera definitiva, al barri del Guinardó.
Amb un plantejament similar de salut, benestar i socialització educativa, es van organitzar les colònies d’estiu. Es conserva amb molt bon estat a la Filmoteca de Catalunya el documental, amb força imatges en moviment i fotografies de l’època, «La colònia escolar de Vilamar. Calafell. Estiu 1932», produït per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. És el retrat d’una jornada qualsevol dins i fora dels edificis blanquinosos de fusta. Així, es veu com es renten a l’aixecar-se, endrecen la casa, reguen les plantes del jardí, recullen herbes al camp i cargols amb els que fan collarets, agafen llibres de la biblioteca i llegeixen sota la pineda, escolten contes vora el mar i s’expliquen històries, arriba el tren de Barcelona, i qui té el càrrec de carter de la colònia recull i distribueix les cartes, fan exercicis gimnàstics, prenen el sol i es banyen, dinen sota els pins mentre la mainada ho va preparant tot, fan la migdiada estirats a la gandula, per grups van al poble i parlant amb els pescadors, fan jocs i curses… De tot plegat n’escriuen cròniques que llegeixen quan es pon el sol.
L’escola ambulant. Més enllà de l’educació formal
La reforma educativa republicana era molt ambiciosa, compren l’educació formal i la no formal. El mateix any 1931 s’aprova el Decret de creació de las Misiones Pedagógicas per part del Ministeri d’Instrucció Pública. Amb l’objecte de portar la cultura als pobles més llunyans i abandonats, a les persones que mai van trepitjar una escola o que per diverses circumstàncies de la vida van haver de deixar-la (el percentatge d’analfabetisme a l’estat espanyol arriba al 35%). Aquesta escola ambulant, una experiència romàntica i heroica de nomadisme pedagògic, va arribar en cinc anys a 1.300 pobles i es van instal·lar 5.442 biblioteques, amb la participació de 700 missioners. Cada missió durava al voltant d’una setmana.
Qui eren aquests missioners? Estudiants, mestres d’escola, catedràtics, pintors, músics, actors, dones i homes que es presentaven voluntaris per creuar barrancs, rius i congosts, sota la pluja o un sol de justícia. Alguns noms il·lustres com María Zambrano, Antonio Machado, Luis Cernuda i Pedro Salinas.
Hi ha un documental que ho explica molt bé. «Las misiones pedagógicas.1931-1936», produït per l’UNED (Universidad Nacional de Educación a Distancia) i retransmès per la segona cadena de TVE (26-1-2007). És una de les peces amb més filmacions i fotografies de qualitat, que s’ha convertit en un subministrador d’imatges per altres documentals. Es veu amb molta claredat diversos plans dels camions, carros i mules que avancen carregats de gramoles, projectors cinematogràfics, discos, cintes, llibres, instruments de música i altres recursos, que avancen per camins i senders. Exposicions de quadres. Jocs infantils. Representacions teatrals. Jocs infantils. Audicions musicals. Cors intergeneracionals. Ara bé, las imatges més espectaculars, que criden més l’atenció, són els primers plans de criatures i gent major, amb les boques obertes, amb una expressió de sorpresa i admiració indescriptible veient per primera vegada una pel·lícula. Se’n passaven moltes de Charlot (Charles Chaplin).
Federico García Lorca, de manera paral·lela, també acostava el teatre als llocs més recondits amb La Barraca. Teatro del carro. Hi ha un documental «Buscando Lorca», amb l’assessorament de l’hispanista irlandès Ian Gibson, on es parla de com s’anaven muntant les escenografies i els decorats a cada poble.
La preocupació per l’extensió cultural arriba al front durant la Guerra Civil, amb la creació d’un cos especial de mestres. En el documental sobre «Les milícies populars», hi ha fotografies de murals i cartells que fan una crida a l’alfabetització i a la lectura, de biblioteques ambulants i de soldats llegint a les trinxeres.
D’altra banda, la República també va ser molt curosa amb l’acollida d’infants refugiats que, a causa del conflicte bèl·lic, van haver de fixar una nova residència. El País Valencià és un bon exemple d’aquesta acollida, a través de la creació de colònies escolars, d’espais de pau en temps de guerra. A la 21a edició del certamen mexicà Contra el silencio, todas las voces es va presentar el documental «Colònia Bellús a Xàtiva. Espais de Pau», per a infants procedents de Madrid. S’hi veu alguna fotografia de l’edifici i els testimonis parlen sobre el diari elaborat per la mainada refugiada en que s’explica el funcionament d’aquest centre de convivència, residència i educació, a partir d’una peça trobada a l’arxiu de Xàtiva.
Mestres, el cor de la revolució educativa
He començat la meva intervenció parlant de mestres i l’acabaré tornar-ne a parlar. De fet, ja han aparegut al llarg de tots els apartats temàtics. Ara bé, aquí ens referirem a les produccions que en parlen d’una manera més específica i extensa. Cal dir, d’entrada que la creació audiovisual en aquest àmbit és molt àmplia, la més àmplia de totes. Ara bé, es posa de relleu al que dèiem al començament: un excés de testimonis i una manca molt notòria d’imatges, gairebé cap en moviment, i unes quantes fotografies.
Hi ha un primer documental «La República de los maestros» (2009), emès per la segona cadena de TVE, que a banda de situar els objectius i l’impuls de la reforma educativa republicana, i de reproduir unes quantes imatges ja comentades sobre las Misiones Pedagógicas, s’explica el moll de l’ós de la dignificació del Magisteri. Una de les primeres mesures que va prendre el govern fou pujar el sou dels mestres i la segona emprendre un ambiciós Pla Professional per a la formació inicial del professorat de parvulari i primària –hi ha qui diu i amb raó que encara no s’ha superat– que consistia en atorgar caràcter universitari als estudis normals, pujant el nivell dels continguts culturals, els coneixements pedagògics i metodològics i les pràctiques escolars, equiparant-los al mateix nivell i remunerant el primer any de pràctiques.
El segon documental és «Las maestras de la República» (2013), amb direcció i guió de Pilar Solano i textos de Josefina Aldecoa. Ha estat molt citat i reconegut perquè l’any 2013 va guanyar el Goya per al millor documental. A través de la recreació d’una mestra de l’època i imatges d’arxiu –no gaire– es mostra el llegat de les mestres republicanes que ha arribat fins al nostres dies. Suposo que aquest -–el de la recuperació de la memòria històrica– és el seu gran mèrit per rebre el premi, ja que formalment és molt convencional, didactista i feixuc. D’altra banda es podria titular perfectament «Maestras de la fete-UGT de la II República», ja que en les fotografies reunions, manifestacions, manifestos i altres referències hi ha un biaix claríssim a favor d’aquesta organització sindical. Al final, apareix aquesta dedicatòria: En recuerdo de las maestras republicanas que dedicaron sus vidas a la construcción de una educación basada en los ideales de igualdad, justícia y solidaridad.
Del País Valencià he comptabilitzat almenys set audiovisuals sobre mestres. La majoria d’ells pertanyents a la sèrie documental de la televisió À Punt que recupera la memòria de dones valencianes il·lustres i oblidades. Heus aquí el més destacable d’algunes d’aquestes mestres. Empar Navarro (1900-1996) va ser la primera presidenta de l’Associació de Mestres Valencianes i va participar en la fundació del Partit Valencianista d’Esquerres. Després de la guerra la van condemnar a tres anys de presó i la van apartar de la carrera docent fins el 1963. El format habitual d’aquesta sèrie consisteix en la conducció d’una periodista que entrevista una experta –sovint a la historiadora de l’educació Carmen Agulló, que algunes persones del públic ja coneixen– a exalumnes, familiars… En una escola o, com en aquest cas, en una aula-museu d’Ontinyent. Només fotografies d’Empar de diferents anys.
Enriqueta Agut (1912-1998). Els testimonis des del País Valencià i sobretot de Mèxic parlen d’una mestra feminista, republicana i comunista, molt compromesa políticament. Ara bé, la derrota i la desfeta republicana li va afectar de tal manera que a l’aterrar a Mèxic, on va arribar-hi amb el vaixell Sinaia, ple de refugiats espanyols, no va voler saber res del seu passat republicà i no en va dir ni piu a la seva filla, fins el punt d’arribar a enganxar un cartell a la porta de casa seva amb aquestes paraules. «Prohibido hablar de política». Si, en canvi, que va mantenir les tradicions populars castellonenques, com explica el seu nebot.
I Raquel Payà (1918-1972), va ser una mestra innovadora que va revolucionar les formes d’ensenyar i aprendre a l’Escola Normal de València, essent pionera en l’educació de les persones amb diversitat funcional. Una de les seves alumnes la veu així. «Les seves classes eren molt espontànies, res d’apunts, escoltava molt i ens feia pensar i parlar». Es va comprometre força amb el naixent moviment estudiantil antifranquista. També hi ha documentals sobre Carmen Valero, Guillermina Medrano, Alejandra Soler i Francisca Sanchis.
A «La escuela fusilada», d’Iñaki Pinedo i Daniel Álvarez es parla, sobretot, de la repressió del Magisteri quan es produeix la sublevació franquista el 18 de juliol del 38 i quan s’imposa el règim franquista. S’hi parla de 6.000 mestres depurats i expulsats definitivament de l’ensenyament, mentre d’altres ho van ser temporalment o els van desplaçar a exercir fora de la seva Comunitat Autònoma. Els mestres, per continuar exercint, estaven obligats a presentar-se als anomenats Tribunals de Depuració, on a partir d’informes eclesiàstics, de la Falange i de pares afins al nou règim, que tenien en compte la seva afiliació política i sindical, idees, costums morals, etc, es prenia una decisió sobre la seva continuïtat o expulsió.
El Magisteri va ser el cos de funcionaris més depurat i reprimit. Molts van ser detinguts i empresonats –i condemnats a mort, afusellats i llençats a les fosses comunes (com el mestre del mar) i molts van haver d’exiliar-se. No es coneixen les xifres exactes –o almenys jo no les sé– però van ser molts, moltíssims.
Recordem, per acabar, com va ser la mort del Don Gregorio de «La lengua de las mariposas». El 18 de juliol, o l’endemà, el detenen, el torturen i el pugen dalt d’un camió amb altres presos per afusellar-los a la sortida del poble, mentre Moncho, el seu alumne preferit i tan estimat, en una de les seqüencies cinematogràfiques més colpidores, li llença pedres mentre crida «¡Rojo, ateo!». El que fa la por.
I la mort del mestre que va prometre el mar no és gaire diferent. El detenen, l’arrosseguen pels carrers del poble perquè tothom ho vegi. Mentrestant obliguen tots els alumnes a anar a buscar a casa seva tots els llibres i quaderns de l’escola i els cremen en una gran foguera. El foc ha estat sempre un dels símbols i metàfores més emblemàtiques del feixisme. Després s’emporten el mestre a un camp, on l’afusellen amb un tret a la nuca. I el tiren a una fosa comuna, fins que fa pocs anys l’han rescatat de l’oblit. Una història dolorosament captivadora.
Final
Sempre que penso i parlo de la República em faig la mateixa pregunta. ¿On hauria arribat aquesta república, que amb sis anys va fer tants progressos socials i culturals, si no hi hagués hagut un aixecament i una dictadura franquista pel mig?
No ho sé. Només constato dos fets. El primer és que, malauradament, els períodes de progrés, d’autèntica revolució educativa i cultural, aquí (jo puc pensar en Catalunya i vosaltres en el País Valencià), duren poc, massa poc. El segon, però, és que el pòsit que va deixar aquesta República de mestres ningú ens el robarà i seguirem somiant amb noves utopies, entenen com deia Galeano que la utopia és el camí. El meu pare, acabava les seves memòries amb aquestes paraules, referint-se a la Guerra Civil: «Ens han derrotat, però no ens han vençut».
Jaume Carbonell Sebarroja
L’Eliana 16 d’abril de 2024
