Museu Obert

L’avantguarda escultòrica valenciana en temps de canvis.
Compromís social, ètic i artístic

Podem afirmar que valència durant els anys 20 i 30 del segle xx i fins a la guerra civil va ser un focus artístic de renovació de primera magnitud, es van donar cita grans representants de la denominada avantguarda del segle xx, alguns van arribar a adquirir gran prestigi i notorietat tant a escala nacional com internacional, uns altres romandrien molts anys en l’exili interior.

En el moment de la II República apareixerà un grup d’artistes joves i inquiets que juntament amb el seu impuls renovador en l’artístic se’ls uniria un fort contingut de compromís polític i social com a ideologia.
Havien crescut en un escenari replet de grans mestres, però ara la mirada estava posada en el futur.

Va ser un moviment constituït per grups amb inquietuds diferents que, d’una banda, sorgien com a contestació al compromís social i ètic en la seua cerca cap a un futur millor i, d’altra banda, responien davant la necessitat de desvincular-se del naturalisme, l’academicisme i la tradició.

Ens situaríem, com a data de màxima esplendor d’aqueixa floració d’artistes valencians, entorn de finals dels anys vint i començament dels trenta, encara hui continuen constituint un dels moviments més coherents i valuosos que el nostre art va aportar a la renovació.

Des del punt de vista polític, cultural i estètic rebran el suport de Josep Renau, es propugnava un art no burgés que participara en el procés de canvi social i que elevara la consciència de canvi.

Això pressuposaria un elevat compromís polític dels artistes «L’Art com una arma propagandística». Les noves directrius artístiques van tindre com a referents immediats les aportacions cubistes, expressionistes i surrealistes.

Aquest nou model estètic tan lligat a la qüestió ètica, aconseguiria la seua plena implantació poc després d’iniciar-se la Guerra Civil.En el pla de la creació escultòrica valenciana uns pocs noms encarnaran les propostes que encara sense ser estrictament avantguardistes sí que van plantejar concepcions avançades realment innovadores.

Destacarem tres noms:
Ricardo Boix Oviedo (1904-1994)
Antonio Ballester Vilaseca (1910-2001)
Rafael Pérez Contel (1909-1990)

No valorar el gran esforç d’aquests escultors en una València poc connectada a l’exterior seria molt injust.
Ens van aproximar la seua plàstica avantguardista, no serien totalment revolucionaris de l’escultura, però sí que van oferir respostes alternatives.

Va suposar un avanç important cap a la modernitat.

Amb la finalització de la guerra i les seues conseqüències es va obstruir el decidit camí d’uns artistes amb un considerable grau de creativitat, desitjosos de contribuir al desenvolupament i transformació de l’escultura moderna.

Ricardo Boix Oviedo
És l’escultor valencià més decó, amb gran domini i qualitat en el seu treball, no solament en l’escultura, era un gran dibuixant, de la mà del seu germà Arturo rebria els primers ensenyaments artístics.

Compromès artísticament, reservat i introvertit va connectar ràpidament amb el grup de joves artistes emergents i renovadors.

Les seues obres denoten les seues aptituds en el dibuix, la seua finor estètica i el seu equilibri compositiu.

Antonio Ballester Vilaseca (Tonico)
Fill, germà i cunyat de grans artistes, iniciaria els seus estudis en el taller familiar.

La influència del seu amic i cunyat Josep Renau serà fonamental en la seua obra, company d’estudis en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles entraria en la seua òrbita política i estètica.

Aconseguiria grans assoliments professionals i reconeixements també fora d’Espanya.

La seua obra rebria la influència de l’Art déco i el cubisme, posteriorment a la Guerra Civil i a causa de les seues conseqüències haurà de captar i assimilar diferents estils artístics.

Rafael Pérez Contel
Amb ell tanquem el capítol de l’«avantguarda escultòrica valenciana».

La seua obra tindrà influències no solament del seu professor Vicente Beltrán, també del cercle de Renau i Ballester, depuració tècnica i influències cubistes.

La seua labor pedagògica serà fonamental, pintor, escultor i professor. Amb els seus ensenyaments va promoure el coneixement de la cultura, el patrimoni i la investigació.

Va viatjar a París, on va contactar amb l’avantguarda europea, i al seu retorn va exercir la seua tasca docent en les Missions Pedagògiques.

Després de la seua llarga trajectòria acadèmica, a escala nacional i internacional, patiria un exili interior, però això no va significar que Pérez Contel entenguera que l’educació per l’Art fora una eina fonamental en la formació de les persones, i per això va desenvolupar un mètode didàctic humanista creatiu i innovador.

El conjunt de l’aportació escultòrica d’aquest període representada fonamentalment per Boix, Ballester i Contel, es va presentar a vegades més avantguardista en el pla de les aspiracions que no en el de les realitats, en uns anys coincidents amb una València poc connectada a l’exterior i amb alguns sectors poc propensos a la introducció de novetats.

Es van sentir atrets per l’art modern i avantguardista, tot i que la veritat és que el pes de la tradició també era important en la seua terra, però aquest grup d’«avantguardistes» va suposar un avanç important cap a la modernitat.

Amb la fi de la Guerra Civil es va obstruir el decidit camí d’uns artistes dotats d’un alt grau de creativitat, desitjosos de contribuir al desenvolupament i transformació de l’escultura moderna.

Potser ací en aqueix període històric quedaria frenat l’intent més gran de la història de la nostra col·lectivitat de superar i llevar-se de damunt el pes de la tradició acadèmica.

A partir d’aqueix moment començaria un llarg parèntesi al desig d’expressió i vitalitat que només anys després es reprendria.

Reyes Belvis