Asunción Montaner Montaner i Carmen García Montaner
Conservar, però també innovar
Vaig a parlar de l’encant d’una tendeta, la merceria, que s’ubica al carrer Alcalde Daries de l’Eliana. La merceria, eixe recurs proper i càlid al qual totes i tots recorrem quan necessitem alguna cosa que tinga a veure amb la roba. I és que ací ens trobem amb Susi “la Xata” i Carmen “la Xateta”, filles de l’Eliana de tota la vida. Aquesta tenda va començar a caminar l’any 1982, a l’abril de l’any vinent, ens recorda Susi, faran quaranta anys. L’inici del camí, sempre difícil, va començar amb la venda de roba, amb l’ajuda dels pares i els sogres, aconseguiren, Susi i Pepe (el seu home), posar-la en marxa. Susi era molt jove, novençana, amb moltes ganes d’encetar el negoci perquè a ella fer labor li ha agradat sempre molt. Des de ben xicoteta va aprendre a cosir i brodar. Cosa que continua fent en l’actualitat. I Carme, la filla, ha heretat el gust per la costura, a la que ella afegeix la creació, aleshores ella va pensant quines innovacions poden anar afegint al negoci per a mostrar que tradició i innovació es poden ajuntar per fer coses precioses. De les mans creatives d’aquestes dones sorgeix una explosió de colors, formes i brodats en coixins, tovalloles, llençols, coixineretes per l’esmorzar de l’escola, motxilles, cistelles per a les nounades i els nounats… tot personalitzat, fet amb tendresa, gust i molt d’amor.
Però una de les coses que jo destacaria de la merceria és la pau que es respira dins del local. Sempre que he entrat a la tenda m’ha imbuït una espècie de pau interior que m’encuriosia i em feia pensar per què es produïa. I, ara, crec que, ja ho tinc clar. Allí dins el temps passa d’una altra manera. No hi ha pressa. Pots dedicar-te a mirar els colors del fils, perfectament organitzats en gradació de color, les cintes, les gomes, els coixins, els calcetins, les caixes de calces, els draps de cuina… mentre pots anar escoltant paraules com: coixinereta, puntilles: “la puntilla brodada”, la “puntilla de boixets”, passamaneria de fantasia, de lluentons (lentejuelas), biaix, beta, cua de ratolí, espagueti, cinta de mussolina, goma elàstica (que ara es torna a dur a les escoles com a joc de pati), gafets, automàtics o clecs, fil de punt de creu, cabdells per fer punt de ganxo… una infinitat de paraules que t’acaronen l’oïda i et fan acostar a un món molt femení i a una cultura del treball manual amb el fil i l’agulla poc reconeguda si no oblidada.
Encara que continua sent un lloc de pau, la relació entre compradores i venedores ha anat canviant al mateix temps que la societat ho ha anat fent. Abans les dones venien i, fins i tot, s’asseien a parlar, del que passava en el poble, de com anava la família… ara la gent té més pressa i per tant ja no és igual. Però elles, com relata Carme, intenten mantindré eixe ritme relaxat i tranquil que requereix una bona atenció a la clienta o al client. Tenen una concepció del negoci on prima l’atenció personalitzada, lenta, de bon gust i oferint tot allò que pensen pot enlluernar a qui dedica el seu temps a anar a comprar al seu negoci. Una cosa que han notat que ha canviat és la presència de més homes. Alguns que venen a comprar eines per cosir o arreglar alguna peça de roba i d’altres que venen a comprar alguna cosa per regalar a les dones, el més habitual, comprar calces.
L’aparador, eixe espai situat a la façana de la botiga, que ens mostra, als qui passem pel carrer, què és el que ens ofereixen, el munten unes quatre vegades a l’any i ho fan de manera col·laborativa, en aquest cas Pepe també ajuda, intentant col·locar elements que mostren el que hi ha al negoci, combinant els elements de tota la vida amb allò que ofereixen com a novetat. Les dues coincideixen a dir que el que cal, per a mantenir el negoci, és fer una mescla entre tradició i innovació. Conservar i innovar. Atenció pausada i atenta. Somriure. Estris de tota la vida i innovacions pensades, dissenyades i cosides per elles. Aquesta és la merceria, una tenda que acull, regentada per dues dones amb qui dona gust teixir els fils de la conversa.
Conxa Delgado i Amo
