UNA CANTATA PER A UN POBLE
Antoni Ferrer i Vicent Roncero
INTRODUCCIÓ
Una “cantata” és una peça musical bastant extensa en què, a diferència del que ocorre en la “sonata” o música sonada –és a dir, només instrumental–, intervé també la veu humana: la d’uns solistes i, fins i tot, la d’uns cors. És, per tant, una peça cantada a una o a diferents veus, que versa sobre textos profans o sagrats i que sol anar acompanyada per una formació instrumental. Tal com ha vingut desenvolupant-se en la història de la música occidental, la forma cantata ha arribat a ser una manifestació d’alta cultura, un luxe estètic que fa possible el doble miracle de transmutar la veu humana en música i els instruments de l’orquestra en paraula.
Nascuda a Itàlia en el segle XVII, la forma cantata anava més enllà de la severa polifonia renaixentista, com ara la de Palestrina o T.L. de Victoria, amb el seu joc contrapuntístic de quatre veus, i inaugurava una arquitectura musical que expandia les veus en cors i multiplicava així vertiginosament els seus efectes sonors. La combinació dels cors amb el progressiu creixement dels conjunts instrumentals anà fent la resta; la moda es va generalitzar, i , per sota de la diferent destinació –religiosa o profana—de cada peça, les composicions anaren fent-se més extenses i adoptant una estructura essencialment comuna: la seua ordenació sobre la base d’una clara distinció entre ària i recitatiu, l’ús de clavecí per a l’execució del baix continu, la seua distinció entre estrofes més senzilles, destinades a ser cantades pel públic, i d’altres més complexes que havien de ser cantades per professionals, o, per fi, la mateixa aparició i intensificació, al seu si, de les tendències melodramàtiques.
Una estructura complexa, doncs, la de la cantata, al servei, déiem adés, d’un luxe estètic: d’un contingut celebratiu. Perquè, allò a què tota cantata aspira amb la seua conjunció de veu i música és a una celebració: profana o sagrada, del món o de Déu, del naixement o de la mort, de l’amor, de la joia o del dolor, de la glòria de les nacions o de les seues tragèdies, de la fugacitat del temps o del destí dels hòmens i dels pobles. Així, són explícitament cantates les més de dues-centes que J.S.Bach ens ha llegat i que tenen, sobretot, un caràcter religiós –cantates d’Advent, de Nadal i de Pasqua—o de celebració funeral. Però, de cantates, no només en tenim de Bach. N’hi ha moltíssimes més. De Haydn, per exemple, es poden considerar cantates tant “La Creació” com “Les quatre estacions”. Beethoven ens n’ha deixat set, profanes, entre les quals una ben curiosa: el “Moment gloriós”, sobre el Congrés de Viena de 1814. Franz Liszt ens ha deixat “La llegenda de Santa Cecília”. De Brahms, tenim els seus “Quatre cants seriosos”, la “Rapsòdia per a contralt” i el mateix “Rèquiem alemany”. I podríem afegir-ne encara –sense fer la llista massa llarga—algunes del segle XX, com ara la “Cantata profana” de Bela Bartók (1930), ”Alexander Nevsky” de Prokófiev (1938), “El cant dels boscos” de Xostàkovitx, la cantata de Nadal “Hodie” (1955), de Waughan Williams, o la mateixa cantata popular “Santa Maria de Iquique”, del grup Quilapayún, sobre la brutal repressió dels miners del salnitre xilens a primeries del segle passat. Fins arribar, per fi, a la peça que ací presentem, “ELIANA, CANTATA JUBILAR”, en celebració del cinquanta aniversari de la constitució de l’Eliana com poble segregat, com municipi de ple dret: en celebració, per tant, d’una història d’esforç col·lectiu i d’un projecte identitari en procés de realització.
EL PER QUÈ D’UN TÍTOL: DEL NOM-ADJECTIU AL NOM-SUBSTANTIU
Ja des del primer canvi d’impressions al voltant de la proposta que se’ns feia, hi va haver consens sobre el to general que havia de tenir, com a punt de partida, el text a musicar: en una celebració com la que l’oportunitat exigia, l’evocació dels aspectes locals –imprescindibles perquè els elianers ens hi trobàrem reflectits i identificats— no hauria d’impedir la projecció, diguem-ne universal, a què havia d’aspirar una obra que es volguera homenatge a la voluntat fundacional d’aquells “pares del municipi” i, al mateix temps, memòria col·lectiva i patrimoni artístic del poble que feren nàixer amb la seua decisió i lucidesa.
Aquest valor universal del que, en el cas de l’Eliana, era i és celebrable, venia donat per la seua incardinació dins els grans relats emancipatoris, de tot tipus, presents en la tradició cultural que ens és pròpia i en el món mateix que estem vivint: des de l’Èxode bíblic fins a la nostra Transició política, tot passant per la potència icònica de les gestes de colonització imaginades pel Seté Art, per l’efervescència dels variats i persistents“moviments d’alliberament” del món modern, o per la dramàtica escalada dels fluxos migratoris i globalitzadors d’ara mateix.
Donat aquest marc genèric, calia, tanmateix, anar introduint matisacions que ajustaren el projecte a la realitat del cas concret de l’Eliana: ací, ni havíem viscut cap èxode –literalment, eixida d’un indret, d’un territori–, ni havíem marxat pel desert a la recerca de cap terra promesa, ni ens havíem alliberat –i menys encara mitjançant una revolta èpica, al vell estil—de cap situació d’esclavatge o servitud. Res d’això: ací només –i no menys– ens havíem segregat administrativament d’un nucli de població major i havíem esdevingut un municipi de ple dret, amb totes les prerrogatives, i amb totes les càrregues i obligacions, que tal cosa comportava. Així, més que d’un “èxodos” –eixida, en grec–, s’hi tractava –i perdone el lector els vocables —d’un “éisodos”, d’una entrada, d’un viatge a la interioritat, al sentit d’allò que, per fi i després del noble intent que es va produir durant la República i que la rebelió militar i la Guerra van frustrar, assumia el poble per primera vegada i que no era sinó la vida de tots els dies, amb els problemes i alegries de sempre i en els llocs de tota la vida, sí, però viscuts des d’una responsabilitat i autonomia noves: des d’un segon naixement, des de l’accés a la, podríem dir-ne, majoria d’edat municipal i comunitària. Es tractava, per tant, d’evocar una re-fundació de la comunitat humana que ha arribat a ser l’Eliana. I una refundació des de les arrels: en primer lloc, des del topònim mateix, com a símbol i xifra del que un poble és: de la seua identitat col·lectiva i de les seues aspiracions i projectes de futur; però també, i a més, una refundació des del seu entorn i des del seu territori, des dels avatars de la seua història i des de les condicions i canvis del seu present.
La primera de les arrels, la principal, era el nom –en principi, encara un nom-adjectiu només (eliana, com adjectiu derivat del nom del profeta Elies ), en l’esperança que el poble, en el decurs de les seues decisions de nàixer i créixer, de trobar-se a si mateix, anara convertint-lo en un nom-substantiu, en el nom propi (L’Eliana) del qual havia de ser digne. Les altres arrels eren, òbviament, la terra que s’havia de cuidar, i, sobre tot, el grup humà que hi havia de reconéixer-se en la continuïtat i en la represa, en la vella identitat i en el nou començament. Els eixos o línies de força que havien d’impulsar la cantata havien de venir suggerits, així, per aquestos quatre punts, diguem-ne cardinals: les persones, el nom, el territori i la decisió de ser.
LA CANTATA EN ELS SEUS MOVIMENTS
Quatre punts o elements bàsics que,combinats i recombinats de diverses formes, van estructurant i organitzant els cinc “moviments “ de la cantata.
Així, l’Obertura, que emergeix llunyanament com un fons de percussió i va articulant-se en un lent crescendo –i que retrata una mena de no-res, d’una col.lectivitat anònima immersa en la no-existència, sobre la qual, tanmateix, plana, com l’alé creador sobre el caos primordial, el lament per un nom ja escrit, però perdut i que cal retrobar, i la indomable voluntat de ser–, culmina en una coral impetuosa que, amb tota propietat, converteix els inarticulats sospirs inicials en un poderós “vine!”, en una crida a l’existència conscient, en una recuparació i proclamació del nom col.lectiu, en l’impuls a nàixer a una vida responsable i plena.
En el segon “moviment”, eixe nom, “eliana”, elegit honestament en la solitud insubornable del Desert –en el dur i sincer reconeixement del camí i destí propis, enfront de fugides alienants–, és encara, de forma paradoxal –encara no ha d’arribar a esdevenir topònim propi–, només un adjectiu: l’adjectiu eliana que qualifica el substantiu brisa, tot lligant-lo a l’íntim convenciment de la veritat i destí trobats, i en clara referència a l’origen patronímic del poble: al profeta Elies, qui, enmig del desert, no troba la presència vivificant de Déu sinó en la brisa suau portadora de promesa i de futur: d’un desert ara erm, però demà esclatant de vida. En aquest moviment, el caràcter decisori i compromés de l’elecció es tradueix, en el pla musical, en l’encertada i intimista alternança de cors, recitatius i intervencions solistes.
Un futur que, en el tercer moviment –Pacte–, apareix lligat al compliment d’unes condicions indefugibles: a la consecució d’un consens que, superant les desavinences diguem-ne naturals –tan expressivament concretades en l’aparent caos coral amb què s’obri aquesta secció de la cantata–, convertisca la mera agregació d’individus en una comunitat humana capaç de somniar i projectar el seu futur, d’acceptar els seus compromissos i reptes, i d’aplanar-li el camí optant per la vida. Aquest moviment, que ha començat de forma aparentment tan desordenada, acaba així harmoniosament, a mesura que hi va imposant-se la veu “Pacte!”des de dins de la mateixa dinàmica de la música, amb una coral que s’obri a la utopia: el grup, ja humà, s’hi posa en marxa com un tot.
En marxa cap a una utopia que, en el quart moviment –Promesa—, es mostra en tota la seua esplendor i amb tota la seua exigència, i que se centra en la consciència assumida de ser poble: de posseir-se, de recordar-se i celebrar-se com poble “jubilar –superada la prova dels cinquanta anys d’existència– i lliure ”, i en el compromís de mantenir-se com a tal, de “renovar la promesa / de dies clars, la voluntat de brisa”, de “mantenir fidels el somni de l’Eliana / treballada de solcs i paciència”. És ací, per fi, on l’inicial adjectiu eliana apareix ja com a nom, com el topònim propi que és. I apareix voltat d’una vida que s’albira plena i que s’expressa en metàfores de clara proposta ecològica, de fort sabor mediterrani i de venerable tradició cultural. En el pla musical, la combinació d’intervencions corals i solistes va adquirint, en aquesta quarta part, un lirisme i una alegria creixents.
Una alegria que esclata i es vessa, per fi i en un to local i universal alhora, clarament hímnic i noblement popular, en el cinqué i últim moviment de l’obra: en Poble: “el somni d’una Eliana nova”. És un moviment que té tals pecularitats en l’estructura musical, que el fan, si cap, més proper i entranyable: pensat per a que el poble en puga cantar i fer seues les estrofes més significatives, aplega tradició i modernitat, projecte de futur i identitat històrica, memòria viva i obertura al món d’ara, compromís amb la naturalesa i acollida als nouvinguts. Tot això, però, introduït per una extensa secció d’uns vuit o nou minuts i exclusivament instrumental que, al llarg de diferents evocacions musicals d’aspectes ben reconeixibles de la vida quotidiana –el ventijol, la llum del matí en els carrers, el despertar de l’activitat, l’ambient viu del mercat o de la festa, el volteig de les campanes…–, situa de ple a l’oient dins del cor sonor del poble, inconscientment internalitzat i, per això mateix, tan intensament viscut com l’aire que respirem
Finalment, el centre de les estrofes hímniques d’aquest cinqué moviment–cantables, amb el temps, per tot el poble– està constituït per un extens recitatiu en homenatge concretíssim als topònims locals més nostres, normalment de les partides rurals, que són el cor identitari de la població. El recitatiu, el flanquegen tant fragments per a solistes com les parts corals per al poble, a què hem al.ludit, i que insten a continuar posant l’Eliana, i el seu ser i sentir, el seu cor i el seu cap, al servei de la pau i de la vida. I dels seus nous reptes.
Musicalment parlant, aquest himne final podria expressar amb tota claredat, si el poble arribara a fer-lo seu, que l’Eliana ha alçat el cap i s’ha posat definitivament en marxa, en camí cap al millor d’ella mateixa.
Això és, almenys, el que voldríem els promotors i els autors d’aquesta, nostra, “Eliana, cantata jubilar”. Molts anys. I fins al Centenari.
L’Eliana. Abril de 2008.
