LA BANDA: Del romanticisme a la professionalitat. Per JANTO GIL, membre del CEL
De sempre la música ha estat i estarà present en qualsevol esdeveniment social i, per descomptat, el poble de l’Eliana no podia ser alié a este art. Des que l’Eliana té memòria s’han celebrat les bodes i comunions amb el ball de torn: pasdobles, jotes o cobles de moda. Un acordió o una guitarra acompanyant a la melòdica bandúrria bastaven per a fer la festa. De fet, una de les primeres formacions musicals del poble que es recorden va ser la rondalla formada a meitat de la dècada del segle passat (1945) i en la que estaven: els dos germans Capallest, Ricardo i Vicent, el Tio 
Danielo Barraqueta, Ricardo El Blanco, Vicent García El Figuero i Juan Cotanda. La rondalla, junt amb la de la Pobla i baix el nom de “La Llauroreta”, va arribar a desplaçar-se fins a València per a tocar en el llavors anomenat Teatre dels Obrers- Hui Talía- en el Certamen Provincial de Rondalles obtenint el primer premi.
L’afició a la música era i és gran a l’Eliana i no hi havia festa patronal que no comptara amb una banda que amenitzara els carrers amb els seus cercaviles i donara solemnitat a les processons. Però la banda era contractada en els pobles veïns perquè l’Eliana no disposava d’agru pació musical per a aquestos menesters. Em conta el fill d’un músic de Benaguasil que la banda d’eixe poble era contractada per a les festes de juliol, allà pels anys 30, i els seus components pernoctaven en la Torre del Virrei per a continuar amb la festa del dia següent.
Trenta anys més tard, quan l’Elliana ja és reconeguda de nou com a poble independent amb tots els seus drets -mai ho va deixar de ser des de l’any 1937-i sent alcalde D. Enrique Daries, es forja l’embrió del que seria la primera banda del poble. Un grup de xavals, entre dotze i setze anys, il·lusionats amb la idea acudixen a casa de Paco el Xurro, el de la tenda de pinsos del carrer Major i, allí, entre atendre els clients i marcar el quatre per quatre, el tio Paco (Fcº Molina) els ensenya els primers rudiments de la solfa, que ell dominava perquè havia pertangut a la banda d’Alaquàs.
Després d’any llarg amb la monotonia del do re do re la mi, els jóvens ja estan impacients per bufar un instrument i l’Ajuntament tramita l’adquisició d’uns de segona mà a la banda de Riba-roja. Eren roïns, requeterroïns, diuen els músics ara jóvens iaios sexagenaris. El Tio Sebastià Martí, que havia sigut músic militar, del poble veí La Pobla de Vallbona i lligat a l’Eliana perquè era casat amb Carmen Comes, germana del Tio Micalet el del Forn, s’encarrega d’ensenyar el seu maneig als principiants músics. El Tio Sebastià era enorme, enorme, quasi tant com la seua afabilitat i paciència. Venia des de la Pobla amb una bicicleta que tenia reforçat el selló perquè no s’afonara amb el seu pes. Després venia amb una Mobilette també reforçada que a males penes suportava l’immens cossot. El Tio Sebastià, impartia les classes en la planta baixa del que hui és el modern Ajuntament. Li pagaven els mateixos estudiants una misèria al mes, però ell es va posar a la tasca com si d’un projecte propi es tractara. Inclús alguns diumenges, recorden els que van ser els seus alumnes, se’ls portava a la Pobla perquè els músics de la banda d’allí els donaren classes “magistrals” amb el saxo, el clarinet o el trombó i així anar desentranyant els secrets de cada instrument…
Per aquella època l’Ajuntament de l’Eliana tenia només activitat a la vesprada ja que el secretari era el mateix que el de Benaguasil i pels matins atenia en aquella plaça. Els principiants músics escarotaven i desafinaven encara que la paciència del Tio Sebastián anava fent que allò anara sonant a poc a poc a música, a pasdobles, que era el que majorment s’assajava. Això no llevava perquè sonara irritada la veu del secretari: Xé Sebastià, vols dir-lis que no facen tant de soroll. Així no és pot treballar! Els assajos no eren sempre al mateix lloc. Moltes vegades havien d’anar a casa d’algun company perquè a l’Ajuntament hi havia una reunió o s’esperava quelcom visita. Però dia a dia la xicoteta banda anava sonant i estava preparada per a eixir al carrer. Es van canviar els instruments nefastos per altres que es van comprar, fiats, a la banda de Benaguasil, també usats, però no tan trastos com els anteriors.
La colla de jóvens amics ja era una banda musical, sense uniformes, sense estar federats, però era una banda : la banda de l’Eliana. O com molts la recorden amb afecte, la Banda del Tio Sebastià. Era l’any 1962.
Ara ja sonaven més clars i afinats els pasdobles i amb el Tio Sebastià al front van eixir a acompanyar els cercaviles de les doloroses o les clavaries patronals…
Llavors els diners era escassos i l’Eliana mantenia la seua condició de poble agrícola; encara no tenia, de cap manera, l’esplendor amb què hui se la coneix, encara que ja alguns grups de xalets començaven a alçar-se per la zona de Montesol. Però l’Ajuntament no podia pagar els instruments que s’havien adquirit a la banda de Benaguasil i el Tio Ernesto, l’alguatzil, va haver d’anar casa per casa arreplegant els instruments per a tornar-los. Els músics que integraven la banda eren: Juan Vicente Coll Badía, José Torrent Badía (Barraqueta), Juan josé Montaner Giner, Vice
nte Navarro Pelechà (Vichi), José Escrivá Martínez, Daniel Romero Sierra, Salvador Rubio Desco, José Coll Peris (el de Fausto) Vicent Espinosa Calaforra (Tico del Landia), José Manuel Coll Vicente, José Coll Soler (Lolo), Ricardo Calaforra Moliner, Luis Navarro Pelechà (Vichi). 
Al poc de temps mor el Tio Sebastià i, encara que hi ha algun intent de refer la banda, esta ja no torna a eixir al carrer amb els seus pasdobles i alegria. El poble queda una altra vegada sense banda.
Han de passar més de 20 anys perquè la idea d’aquell efímer embrió musical es torne a reprendre. És l’any 1985, amb la democràcia ja assentada en el país i sent alcalde Vicent Tarrazona, quan, com el Fènix, ressorgixen les inquietuds musicals i els jóvens d’aquella primera i romàntica banda d
el Tio Sebastià –ara pares de família- se sumen al nou projecte que proposa l’Ajuntament. 
Es contracta a Vicent Campos com a director i mestre i es comencen les classes en una aula de la Casa de la Cultura i Biblioteca Municipal (Hui Casa de la Joventut). Allí estan també els ara veterans Daniel Romero, Salvador Rubio, José Coll, Vicente Espinosa, Ricardo Calaforra i Luis Navarro que es mesclen amb els novells i ajuden en el que poden. Salvador Rubio, més conegut com “El Xerif” és el president de la nova Societat Musical. Perquè la banda, ara, ja està federada i té la seua junta directiva. Inclús es confeccionen uns uniformes per als músics i músiques, perquè en esta segona etapa el percentatge de participació femenina és alt, eixint de les seues aules destacades intèrprets com, entre altres, Pradi Marco, Mara, Maite Lairón, Alicia Izquierdo o Susana Marco que obté el lloc de primera trompeta al Liceu de Barcelona.
La Unió Musical s’instal·la com a societat docent en els baixos del mercat municipal. Abaixant una angosta escala s’arriba a unes aules que no reunixen les condicions idònies per falta de ventilació i de llum o per falta d’eixides d’emergència, però l’alumnat creix i creix any rere any. I la banda va afegint nous components any rere any.
Santa Cecília, la patrona dels músics, marca puntualment la incorporació dels nous memebres. Vicent Campos, el primer director, passa la batuta a Marcos Ros Cerezo i el president és ara Lorenzo Alabau. I a la banda de 1985 comencen a eixir-li branques: La Banda Sifónica que compta amb més de 100 músics, la Bandeta, que dirigix Amadeo Guillot o el Grup d’Instruments de principiants a càrrec de Miguel Peñarrocha. L’Orquestra de Guitarres, que té per mestre i 
director a Germán Cotanda que s’encarrega també de L’Orquesteta de guitarres per a principiants. El Cor de la Unió Musical que inicia Josep Manuel Campos i que acaba prenent el ressonant nom d’Orfeó dirigit per Juan Francisco Ballesteros i que es va nodrint del planter del Coret Infantil que dirigix Maite Lairón, flautista al mateix temps de la Banda. Es formen també distintes xarangues entre els amics músics i que són contractades per diverses falles o per a festes d’altres pobles. Inclús naix una orquestra de ball, la Nou Ritme Orquestra que a l’estiu recorre la geografia espanyola amenitzant els saraus nocturns dels pobles.
Els baixos del Mercat es queden xicotets per a albergar tanta activitat i es planteja l’obligació d’ampliar el local. Sense abandonar el mateix edifici i aprofitant que el mercat té escassa activitat com a tal, es condiciona la part ran de carrer per a noves aules i gran sala d’assajos i concerts. Ara la Societat Unió Musical ja té una seu moderna i feta a la seua mesura i l’alumnat continua creixent i creixent: actualment compta amb 600 alumnes. Trenta professors –molts d’ells eixits de la mateixa banda- s’encarreguen d’impartir les classes de solfeig i teoria musical així com de l’ensenyança dels distints instruments entre els que es troben alguns que no són els habituals d’una banda, com el piano, la guitarra, violí, cello o contrabaix. Però açò permet que es puga comptar també amb una Orquestra de corda.
La Banda ja no toca només pasdobles i marxes de cercavila. Ni es limita únicament a les eixides en dies de festa: acudix a certàmens, al Palau de la Música, a distintes poblacions, a l’estranger i organitza grans concerts amb motiu de Santa Cecília o altres esdeveniments…
El repertori es modernitza i es fan els arrenjaments oportuns per a la interpretació de peces de complicada execució com Carmina Burana de C. Orff o de compositors actuals com a Ferrer Ferràn. Inclús alguns dels seus membres componen peces per a la banda, com Javier González ( El pasdoble Les Nieves, Fanfàrria de l’Eliana) o Amadeo Guillot (Pasdoble l’Eliana).
I la banda augmenta en repertori, en components i en qualitat tenint als seus vitrines i estanteries trofeus que acrediten el seu bon fer.
Gràcies a Vicent García (Tio Figuero) a Luis Navarro (Vichi) i a Amadeo Marco per tota la informació que van aportar per a confeccionar aquest article.
Janto Gil, membre del CEL
