De l’Eliana a Mauthausen. En memòria de Juan Coll Valero

De l’Eliana a Mauthausen
En memòria de Juan Coll Valero

per Vicent Rubio (Cronista oficial de l’Eliana)
24 de febrer de 2020

(Aquesta crònica es complementa amb l’article Mauthausen 2010. Estudiants de l’Eliana reten homenatge a Juan Coll, de Vicen Córcoles, que ens conta la visita al camp de Mauthausen d’un grup de jóvens elianers)

Des que el 1936 Juan Coll Valero va eixir de l’Eliana per a ingressar en les files de l’exèrcit republicà, la seua família no en va saber res, de quina havia estat la seua sort.

El 2003, la incertesa del destí de Juan va donar pas a la dolorosa evidència que, com altres milers d’espanyols, havia sigut víctima de la barbàrie nazi en el desgraciadament cèlebre camp de Mauthausen.

Tot i que tots aquells espanyols van ser abandonats per Franco en l’infern dels apàtrides, el seu record va quedar en el cor de les seues famílies.

Famílies i xicotetes pàtries, que són els seus pobles.

Gràcies a la tasca de l’Amical de Mauthausen (https://amical-mauthausen.org/ca) i al ferm compromís dels supervivents amb el record, avui comptem amb un relat nítid del crim nazi i milers de famílies com la de Juan han pogut reconstruir i donar forma a la memòria dels seus éssers estimats.

Avui, volem donar nitidesa a les dures imatges de la iniquitat; també, i al costat de la seua família, el seu poble vol rebre Juan com a part honrosa de la nostra memòria coŀlectiva.

Juan Coll Valero, veí de l’Eliana

Juan va nàixer a l’Eliana el 19 de març de 1912 i va morir el 20 de desembre de 1941 a Mauthausen-Gusen. Fill de Juan i Vicenta, el tercer de sis germans amb Rosario, Mercedes, Concepción Vicente i Miguel, tots ja morts, recordat en l’actualitat pels seus nebots.

Juan Coll Valero, militar

Quan esclata la guerra que es va desenvolupar a Espanya entre 1936 i 1939, Juan té 24 anys, ingressa en l’Institut de Carrabiners, s’allista a l’exèrcit republicà i passa a ser xofer d’un oficial.

No pot imaginar que serà un dels republicans espanyols que morirà assassinat al camp nazi de Mauthausen-Gusen. Tindrà el trist privilegi de ser un dels primers soldats que, com a presoner de guerra integrant de l’exèrcit francès, anirà a parar a un camp d’extermini nazi.

La batalla de l’Ebre és sense cap dubte la més cruenta i important de la guerra que es desenvolupa a Espanya entre 1936 i 1939; a partir de la pèrdua per part de la República d’aquesta batalla, el govern republicà crea el Grup d’Exèrcits de la Regió Oriental (GERO) amb la finalitat que defensen Catalunya de l’imparable avanç de les tropes franquistes. Juan és un entre els milers de soldats republicans que es veurà obligat a retrocedir fins a la frontera francesa.

La frontera s’obre a les tropes republicanes en la nit del 5 al 6 de febrer de 1939. Des del dia 28 de gener milers de civils i els soldats ferits ja havien passat a França.

Només travessar la frontera, en el mateix moment que les tropes republicanes espanyoles trepitgen sòl francès, a part del lliurament obligatori de tota classe d’armament, ja siga pesat o lleuger, i municions, se’ls roba qualsevol objecte personal que en l’escorcoll li agrade al gendarme o al militar que l’està duent a terme: estilogràfiques, màquines d’afaitar, polseres, medalles i calçat són els preferits, molts republicans prefereixen tirar al buit alguns objectes personals abans que els guàrdies els els lleven.

Juan Coll Valero, presoner a França

La solidaritat que Juan esperava trobar en sòl francès desapareix en aquell moment, a partir d’ara l’allez, allez, començarà a martellejar les oïdes d’un soldat que no entén que, en plena joventut ha passat de ser un lluitador per a salvar la llibertat del seu país, a estar presoner i humiliat en camps de concentració en un país que no és el seu.

Tot i això, per a Juan i uns milers de soldats de la República el pitjor està encara per arribar.

Als camps francesos al principi només hi ha sorra, cel, filferros com a parets i soldats senegalesos per a vigilar-los. No hi ha latrines, no hi ha aigua corrent i res que ajude a suportar el fred intens que hi fa. A poc a poc, però, la situació en els camps va fent-se més suportable; els mesos van passant un darrere l’altre sense que Juan vulga tornar a l’Espanya franquista.

Quan al setembre de 1939 esclata la II Guerra Mundial França necessitarà els soldats republicans que encara romanen a les platges i en altres camps de l’interior de França. Els soldats republicans s’allistaran, uns pocs a la Legió Estrangera francesa, altres pocs als Batallons de Marxa, però molts altres s’allistaran a les Companyies de Treball Militaritzades.

Juan s’enrola en una d’aquestes companyies, la destinació de les quals és la Línia Maginot. Aquestes companyies faran, principalment, treballs de fortificacions. Quan els alemanys envaïsquen França, totes les companyies que estan treballant a la Línia Maginot seran fetes presoneres per les tropes alemanyes.

Juan Coll Valero, presoner a Alemanya

Juan, en ser fet presoner, és portat al camp de presoners alemany Stalag II- E, situat al nord de Polònia, a la ciutat de Born Sulinowo. Estarà en aquest camp com un presoner de guerra més, portarà el número de matrícula 28.633. Allí es trobarà amb un altre valencià que arriba al Stalag el mateix dia que Juan i que porta el número de matrícula anterior al de Juan, el 28.632; es diu Vicente Gallego Gil, és natural de València i seran companys fins que a Vicente l’assassinen a Gusen.

Juan romandrà en aquest Stalag fins al juny de 1940, quan serà traslladat al Stalag XII-D, situat a Trier, població alemanya situada al costat de la frontera amb Luxemburg. Vicente va amb ell.

Però quan a l’agost de 1940 se signe l’armistici franco-alemany, el president del govern francès, mariscal Petain, no reconeixerà els soldats espanyols com a integrants de l’exèrcit francès; els alemanys informaran el govern franquista que tenen presoners espanyols, Franco no voldrà saber-ne res; contestarà que no són espanyols i, a partir d’aquell moment, els soldats espanyols seran considerats
apàtrides.

Els nazis ja tenen decidit que els enviaran al camp de Mauthausen, considerat com de tercera categoria, la pitjor. Tot aquell que arribava al camp no aconseguia eixir-ne amb vida. Això els nazis ho portaran tan rigorosament que vora 123.000 éssers humans seran assassinats a Mauthausen i els seus camps annexos.

En el Stalag XII-D els espanyols ja estan separats de la resta dels presoners. El 22 de gener de 1941 són portats a l’estació de Trier. Juan, juntament amb 774 republicans espanyols més, entre ells Vicente, són carregats en vagons de bestiar amb rumb desconegut. El viatge dura tres dies. Quan arriben a Mauthausen hi ha més merda i orina en el sòl dels vagons que aigua per a beure. Els espanyols que moren durant el viatge són posats en un extrem del vagó.

En obrir-se les portes el dia 25 de gener de 1941 i baixar dels vagons, els espanyols s’adonen que alguna cosa ha canviat, per primera vegada veuran els SS: els crits, els colps, els gossos bordant són novetat per a Juan, però el pitjor encara està per venir.

Juan ingressa a la presó XII (Trier) amb el núm. 28633 de Mauthausen.

Quasi al mateix temps de l’annexió d’Àustria, el 13 de març de 1938, per l’Alemanya nacionalsocialista, el cap de les SS, Heinrich Himmler, i el responsable de les SS en matèria econòmica, Oswald Phol, inspeccionen les pedreres de granit de Wiener Graven, pròxima a la població de Mauthausen i les pedreres de Kastenhof i Gusen, a prop de la població de Gusen, que es troba a 5 quilòmetres de Mauthausen.

Unes poques setmanes després, el 29 d’abril de 1938, és fundada a Berlín l’empresa Deutsche Erd und Steinwerke GmbH (DEST), controlada per les SS, que s’encarrega de la producció i l’economia de tots els materials relacionats amb la construcció, principalment granit, rajoles i sorra. Els primers projectes importants de la DEST són la construcció d’una gran fàbrica de rajoles en Buchenwald i Sacheesenhausen i l’adquisició i posada en funcionament de les pedreres de Flossenburg, Mauthausen i Gusen.

Juan Coll Valero a les pedreres de Mauthausen

Les pedreres de Mauthausen i Gusen eren propietat de la ciutat de Viena. Els comandaments de les SS no van tenir cap problema en què les noves autoritats municipals de la ciutat vienesa, el mes de maig de 1938, arrendaren a les SS l’explotació de les esmentades pedreres.

Per la seua banda, les SS obtenien un crèdit per part del govern alemany de 9 milions i mig de marcs alemanys per a finançar les activitats de la DEST. Serà amb part d’aquests diners que es finançarà la construcció del camp de concentració de Mauthausen.

A més de les pedreres, Mauthausen també oferia dues característiques per les quals s’hi va instaŀlar el camp: una d’elles era la facilitat per accedir-hi, per riu i per ferrocarril, per transportar tant les persones com els blocs de granit. A Mauthausen es podia arribar per tren des de qualsevol punt d’Europa. L’altra era que Mauthausen es troba a 24 quilòmetres de la ciutat de Linz, que Hitler volia convertir en la nova capital austríaca en detriment de Viena i, per a això, hi pensaven construir grans edificis i modernitzar tota la ciutat, així que la proximitat d’un camp on la mà d’obra no escassejara i fora gratuïta era fonamental per dur a terme els projectes delirants de Hitler per a la ciutat de Linz.

Per als nazis qualsevol presoner del camp de Mauthausen era un ser al qual calia despersonalitzar, convertir-lo en animal i, fins el moment del seu assassinat, ser només un simple número. Calia exterminar-los mitjançant l’explotació i extenuació en el treball; la vida no significava res, no importava gens. A Mauthausen els nazis van unir la mort i els negocis, els beneficiaris dels quals van ser les SS i l’estat alemany; calia assassinar els éssers humans i convertir-los en fum, no importava quants en moriren, perquè els presoners esclaus, amb nova mà fresca per a treballar, mai no faltaven. Però alhora que a Mauthausen la destinació dels presoners era la mort, calia traure’ls totes les energies que encara quedaren als seus cossos en el menor espai de temps possible, així que els presoners pagaven, amb el seu treball inhumà i esclavitzat, d’una banda, les despeses que havien ocasionat a l’estat alemany i, per una altra, autoproveïen amb el seu treball, econòmicament i administrativament, el camp on eren detinguts i, finalment, proporcionaven beneficis als seus carcellers i botxins.

Mauthausen, doncs, va ser considerat, des de la seua fundació l’any 1938 fins al seu alliberament l’any 1945, un camp per als irrecuperables, els que arribaven al camp com a presoners, més prompte que tard, mitjançant l’explotació en el treball, havien de morir. Els valencians que van aconseguir sobreviure a la barbàrie del camp de Mauthausen ho van fer, simplement, perquè van tenir més sort que els que van ser assassinats. A la sort s’hi afegiria, també, una voluntat fèrria de sobreviure. A Mauthausen i els seus comandos cap presoner no podia triar el treball, eren els SS, els caps de les colles de treball i els kapos els qui els decidien. Quan assignaven els presoners a les colles de treball no es donava cap importància a la seua formació professional o acadèmica; cada valencià que aconsegueix eixir amb vida del camp té una història i una sort diferents.

Juan Coll Valero a Mauthausen-Gusen

Juan serà al camp central de Mauthausen fins al 8 d’abril de 1941; pràcticament hi romandrà en el que es denomina el període de quarantena, i treballarà, per poc de temps, a la pedrera de Mauthausen. Però si les condicions de vida a Mauthausen eren d’esclavatge, a la destinació de Juan, el camp de Gusen, les condicions encara seran pitjors. No sap que li queden huit mesos de vida.

Juan arriba a Gusen el mateix dia que ix de Mauthausen, el 8 d’abril de 1941.

Allà, Juan passarà de dir-se el 3643 a dir-se el 12158. El seu amic Vicente eixirà aqueix mateix dia també per a Gusen; li queda mes i mig de vida: l’assassinaran el dia 31 de maig de 1941. El 8 d’abril de 1941 van arribar 35 valencians al camp de Gusen. No en sobreviurà cap.

Gusen es troba a uns 5 quilòmetres del poble de Mauthausen. Sense cap dubte qualsevol cosa que signifique sadisme, crueltat, patiment, assassinats, vexacions, tortures, càstigs, pallisses… a Gusen era el normal. Ni el camp central de Mauthausen ni cap altre dels seus camps annexos van superar l’extermini de Gusen. Com ho diuen els deportats i historiadors: Gusen és, simplement l’infern.

Allà la mort anava molt més de pressa.

El major nombre de republicans de la Comunitat Valenciana, com de la resta de l’estat espanyol, que moren assassinats als camps de concentració i extermini nazis es dona al camp de Gusen. Baste dir que dels 366 republicans valencians que són assassinats al complex del camp de Mauthausen, en moren a Gusen 218 l’any 1941; 73 l’any 1942; 3 l’any 1943; 3 l’any 1944 i 1 l’any 1945; la qual cosa fa un total de 298.

Sobreviure a Gusen va ser quasi impossible per a tots aquells que els va tocar treballar a les seues pedreres. Els valencians que es van salvar va ser bé perquè van treballar en alguns dels treballs interns del camp, bé perquè van estar sota la protecció d’algun dels caps de les pedreres. Si la pedrera de Mauthausen era un infern, les de Gusen la sobrepassaven en brutalitat; l’any 1941 va ser el de major extermini per als republicans espanyols, incloent-hi els valencians. L’esperança de vida en Gusen se situava entorn dels sis mesos, el pes dels presoners rondava els 45 quilos.

Els primers republicans espanyols van arribar a l’escorxador de Gusen el dia 24 de gener de 1941. Als dos dies van començar a morir els primers espanyols. El primer treball que se’ls va encomanar fou la construcció d’un mur que donara la volta al camp, que estava voltat de filferro d’arç electrificat. La colla principal de Gusen i la que més morts causà als republicans valencians va ser la de la pedrera de Kastelhofen, la pedrera més gran de totes les de Gusen i la que tenia un nombre més gran de deportats.

El cap més sagnant per als espanyols d’aqueixa pedrera va ser un alemany anomenat el tigre; els espanyols li deien així perquè es distingia de tots els altres per la seua brutalitat i el seu sadisme amb tots els deportats que estaven sota les seues ordres. Una de les

distraccions que més li agradava era fer apostes de cigarrets amb altres caps de Gusen a veure qui era capaç de matar més deportats en un dia.

Juan va treballar en la pedrera de Kastelhofen. Quan va haver-hi una major mortaldat de republicans valencians va ser l’any 1941; el treball consistia a anar descobrint la pedra de la pedrera retirant la terra que la tapava. Amb aquesta terra es va construir l’esplanada principal del camp. Posteriorment, es va anar arrancant la pedra a costa d’un gran nombre de vides. L’enemic principal que tenien els deportats, a part de la brutalitat i el sadisme dels caps, la falta d’alimentació i l’escassetat de vestuari (molts deportats treballaven descalços), era el clima infernal tant a l’hivern com a l’estiu que els deportats havien de suportar; és igual que nevara, ploguera o fera una calor infernal, el treball en la pedrera no podia parar.

En aquesta pedrera, a més de tot el sofriment que havien de suportar els presoners, hi havia també un comando de càstig, dirigit per un alemany anomenat Max. En aquest comando de càstig anaven a parar tots els presoners que arribaven a Gusen amb la indicació d’eliminar-los amb rapidesa, o bé aquells presoners que al camp de Gusen havien tingut algun problema amb algú que els manara com ara caps de barraca, caporals o membres de les SS.

Juan mai no pogué tenir cap mena de tranquiŀlitat a Gusen, quan s’arribava a la barraca amb la intenció de descansar de l’esgotadora jornada de crueltat, pals i patiment, es descansava al jaç sempre en companyia d’un fins i tot dos presoners, era tal l’esgotament que no importaven els polls, ni les escasses cinc hores que tenien per a dormir, ni que un altre presoner et trepitjara si eixia a la nit al lavabo, ni l’olor nauseabunda a brutícia i suor que hi havia dins la barraca, no importava res, només volien estar ficats al llit per a tractar de recuperar, sense saber d’on podia eixir, una mica de força per a sobreviure l’endemà, perquè una altra dura i esgotadora jornada els esperava. Només la por a la mort que sempre els estava rondant els feia a vegades agafar el son. Però els SS a Gusen no podien consentir que els presoners tingueren un mínim de descans encara que només anara de cinc hores, així que ideaven situacions per a destrossar aquest descans: A Gusen, un dels mètodes que més s’utilitzava era despertar els presoners a qualsevol hora i revisar si hi havia brutícia al seu cos, principalment als peus. Els presoners que no passaven les proves eren trets a la plaça on es desenvolupava el recompte i havien d’esperar en posició de ferms, no important la temperatura que fera, fins al recompte diari que es realitzava tots els matins abans d’anar al treball.

Els presoners dels peus bruts que morien a la nit no eren trets de la plaça fins que el recompte del matí s’havia dut a terme. En les fitxes de defunció se’ls posava mort per causa natural.

Una altra manera de distraure’s els SS a la nit era que, quan plovia torrencialment, els presoners de les barraques que triaven eren obligats a despullar-se per complet i els treien a la plaça de recompte, no important ni la temperatura ambient, ni la temperatura de l’aigua. Els mantenien en posició de ferms mentre durava la tempesta; centenars de presoners van morir a conseqüència de la congelació que aqueixa dutxa els va proporcionar.

A Gusen, el que significava la mort segura, que és el que li va ocórrer a Juan, era caure malalt o tenir algun accident en el treball i que et tocara anar a la infermeria. Era a les barraques número 27, 28, 29, 30, 31 i 32, en elles es trobaven tots els presoners

les condicions físiques dels quals els feia impossible fer qualsevol treball.

El mètode que aplicaven els metges de les SS a la infermeria era molt senzill: com que la infermeria estava a vessar tots els dies i cada dia que passava el número de malalts augmentava considerablement, la qüestió era simple, calia assassinar tants presoners com calguera perquè la infermeria no tinguera problemes de falta d’espai.

Era igual que foren 100 o 300 els presoners que es mataren diàriament, tots morien per causes naturals o per atacs cardíacs. A Juan, quan ja no tenia gens d’energia en el seu cos, el van ingressar per a assassinar-lo a la infermeria. No solien durar més d’una setmana. Al seu poble natal estaven preparant, en la postguerra espanyola, el nadal de l’any 1941, sense saber els seus familiars on es trobava Juan. El dia 20 de desembre de 1941 Juan era assassinat a la infermeria de Gusen.

Aqueix mateix dia assassinaven tres valencians més, naturals de Montanejos, Xátiva i València. El mes de desembre de 1941 els nazis van assassinar seixanta valencians al camp de Gusen.

A Juan, com a la resta de republicans espanyols, el van assassinar d’alguna d’aquestes formes: eren trets de la infermeria i portats a una espècie de banyera on els pegaven a les cames fins fer-los caure i un kapo o un SS els trepitjava el cap fins que s’ofegaven;

si els nazis tenien molta pressa, simplement els disparaven un tir al clatell; hi havia, encara, una última manera d’assassinar, l’aplicació d’una injecció de benzina al cor.

El dia que el van assassinar, Juan tenia 29 anys i feia 11 mesos que havia entrat per la porta del camp de Mauthausen.

Van tenir raó els nazis quan en arribar al camp de Mauthausen i en el discurs de benvinguda els van dir als 775 espanyols que formaven aquell dia al pati de revistes «ací heu entrat per la porta» i assenyalant-los la xemeneia els deien «per allí és per on eixireu».

Dels 7165 republicans espanyols que van ser deportats a Mauthausen, 4800 van eixir pel fum de la xemeneia.