Quan viatges pel món et passen coses, vius situacions, coneixes persones, ambients, cultures, tradicions, etc., mantes vegades tan distintes a les habituals de la nostra, més o menys monòtona, vida.
És un tot d’impactes visuals i sensitius que no tan sols ignoraves fins eixe moment, sinó que mai hagueres sospitat que pogueren haure al món. Som tan egocèntrics que pensem que no existeix més vida que la nostra, ni més forma de viure que la que ens envolta.
Aqueixes sensacions i experiències són les que jo he viscut als molts viatges que, per una o altra causa, he fet al llarg i ample del món.
En aquestes pàgines d’informació del CEL, vull fer-vos partícips d’alguna d’elles, donat que han tingut com a principi i final de ruta L’Eliana, i com a etapes intermèdies llocs d’allò més variats.
Aprenent i volent comprendre les diverses formes d’entendre la vida, des de la Urbanita dels Neoyorquins fins la molt Natural dels Siberians, el que més m’ha sorprès ha estat la constant presència del “masclisme” a les diverses cultures que he conegut, manifestat de moltes i variades formes. Una vegada era la violència domèstica, altra la desqualificació, el bandejament o el ningunisme, però sempre hi era present.
Un clar exemple va ésser el costum (avui abandonat afortunadament), que tenien els antics Buriats, segons relat d’un vell d’Irkutsk, que a continuació contaré.
L’any 1.982 vaig fer el meu primer viatge amb el Transiberià. És quasi impossible de transmetre el cúmul de sensacions que una experiència com aqueixa et procura i ompli, malgrat tot vull dir-vos que, en ultrapassar els Urals, t’introdueixes en una seguit de macro-regions on els quilòmetres es conten per milers, i on els rellotges no saps molt bé per a que et serveixen, donat que travesses vuit fusos horaris.
Les dimensions de Sibèria són aclaparants, tot és enorme, diríem sense límits, amb una superfície de 12.8000.000 km2, és a dir 24 vegades Europa, la creuen 53.000 rius i es troba puntejada per més d’1.000.000 de llacs, entre els que destaca amb una força extraordinària, el llac Baikal.
És una reserva natural tant pel que fa a la vegetació, amb cedres de 50 m., avets amb troncs de vàries braces de circumferència, bedollars que omplin els ulls de tota la paleta dels verds i els grisos, com pel que fa a la fauna, sobretot de fines pells, com ara l’ondrata, el castor, el visó, el mart gibelí, o el guillot polar, sense oblidar el tigre blanc o els óssos polars.
Sibèria és un mot format per dues partícules tàrtares, “SIB” que significa “Dormir” i “BIR” que vol dir “Terra”, és a dir que Sibèria és una “Terra Dormida”, i jo voldria que ho fóra per sempre més, donat que si per desvetllar-la cal que arribe la indústria descontrolada i la super-materialista vida urbana, a l’estil del món occidental, es perdrà la reserva natural més imponent que el gènere humà en té com salvaguarda del futur.
Després de sis dies i sis nits de travessar aquest món, arribes a la ciutat d’Irkutsk, capital de la Sibèria oriental, la qual amb més de 300 anys d’història i vora de 800.000 habitants, ha estat centre comercial i de cultura per a tota la magnífica gent siberiana. Ubicada a la riba del riu Angarà, única sortida i per tant desguàs del llac Baikal, dista 70 km. d’ell, on es troba el petit llogaret de Listvianka, centre turístic on tots acudeixen per tal de començar la visita del llac.
Baikal n’és una impressió per al visitant quasi impossible de transmetre, amb els seus 30.000 km2, (la mateixa extensió de tota Catalunya), amb una llargada de 650 km., una amplària mitja de 40 km. i fondàries que assoleixen els 1.620 m. La cinquena part de l’aigua dolça del món es troba dins seu.
Quina meravella de llac i d’entorn. La seua transparència produeix el miratge de fer creure que el fons es troba a l’abast de l’observador, quan realment pot ésser de vàries desenes de metres. El llac està alimentat per 336 rius, mentre que l’única sortida n’és el riu Angarà, el qual va a trobar-se amb el Yenisey formant un dels més importants rius del món.
Com he dit anteriorment, un vell Buriat, (ètnia mongola pròpia de la zona), em va contar la llegenda del Déu Baikal, qui tenia 337 filles fadrines de les quals la més intel·ligent i formosa n’era Angarà. La pretenien molts prínceps, però a ella no li plaïa ningú fins que va conèixer el brau príncep Yenisey.
En enamorar-se decidiren casar-se quan Yenisey tornara a fer la proposició a Baikal, quedant compromesos en secret, i lliurant Yenisey un ocell blanc a Angarà en prova del seu amor.
Pocs dies després de la partença de Yenisey, un altre príncep de nom Irkut va presentar-se davant Baikal, causant-li tan bona impressió, que va decidir lliurar-li la seua filla Angarà sense consultar-ho amb ella.
Quan Angarà es va assabentar de la decisió paterna, va enviar un missatge amb l’ocell blanc a Yenisey per tal que vingués el més ràpid possible, però el temps va anar passant i ell no tornava des del seu llunyà país. Angarà desesperada va agafar un cavall i sense que son pare ho sabera comença a córrer cap a les terres de l’Oest on Yenisey vivia.
En assabentar-se el pare, colèric, ple de fúria, va llençar una enorme pedra cap al camí de la seua filla, per tal de tallar-li la fugida, però va fallar i la pedra va caure en un lloc a la vora del llac, constituint el que avui es coneix com la “Roca del Shaman”.
En eixe temps, Irkut i el seu germà Akha varen tornar, i en saber el que havia ocorregut fustigaren els seus cavalls per tal d’atansar Angarà, però primerament el cavall d’Irkut va desplomar-se exhaust i després al de Akha li va passar el mateix, així que Angarà pogué arribar al palau de Yenisey i casar-se amb ell.
Les 336 filles fadrines restants continuaren aportant el seu cabal al pare Baikal, mentre que Angarà continuà essent l’única a treure les aigües cap a Yenisey.
Avui, al lloc on va caure Irkut, el riu Irkut vessa les seues aigües dins l’Angarà, i on va caure Akha ho fa el riu Akha.
Aquesta història no tindria més importància si no fos perquè la Roca del Shaman, que va llençar el Déu Baikal, amb un acte de prepotència i dominació contra la seua filla, va transformar-se en un lloc sagrat per als Buriats, on es permetien jutjar la fidelitat de les seues dones.
Segons em va contar aquell home d’ulls oblics, vius, llestos i profunds, la tradició mil·lenària del seu poble havia estat la utilització de l’illot o Roca del Shaman com a pedra de prova de la fidelitat de les dones, mai dels homes, els quals mai devien demostrar res.
I com ho feien?
Doncs, quan un home sospitava de la fidelitat de la seua dona, li ho manifestava al Cap del poblat, qui en un acte summament cerimoniós i protocol·lari convocava els habitants.
A la dona en qüestió hom li lligaven els peus i les mans, i traslladant-se a la Roca del Shaman, pregaven les oracions escaients, sempre en presència de l’home, i davant de tot el poblat, llençant seguidament la dona dins les aigües del llac.
Segons ells, Baikal és un Déu i les seus aigües són sagrades, per tant en té el poder de jutjar la culpabilitat de la dona.
En arribar el cos lligat a l’aigua i produir-se el judici del Déu Baikal, podien ocórrer dues situacions, una que la dona fos culpable, en eixe cas el seu cos s’afonava dins la profunditat del llac, però podia ocórrer que el cos de la dona surés sobre les aigües, això volia dir que n’era tan dolenta i enormement culpable, que ni el Déu la volia dins les seues pures i sagrades aigües i per tant la treien del llac, essent condemnada a mort.
És impactant que aqueixes mateixes lleis no s’aplicaren als homes .
En acabar el relat, jo, de la vora del llac estant vaig tindre un tendre i sentit pensament per a les dones que hagueren patit aquella iniquitat al llarg de la història, sotmeses al “Judici” d’uns homes amagats darrere del subterfugi de la decisió divina, en aquell illot tan admirat pels turistes, els quals generalment reben informació sobre la primera part de la llegenda, però de no tindre la sort que jo vaig tenir de conèixer un vell buriat que m’ho contara, seguiran ignorants per sempre més, de la cruel realitat, com tantes altres situacions de submissió exercida per les persones amb poder sobre els altres, siga per gènere, poder, armes, o qualsevol altra manifestació de la part negativa de la condició humana.
Por Víctor Iñúrria Montero , Arquitecte
Membre del Centre d’Estudis Locals (CEL) L’Eliana
