Cada vegada que en companyia de la meua mare, Carmen Coll Torrent, he viatjat per les fotografies familiars que ella ha anat recollint al llarg dels seus 75 anys de vida i que guarda com pany en or en el fons d’un armari, sempre faig parada obligada en la mateixa imatge: Una foto colorejada, a l’estil de les velles pel·lícules de Hollywood, on apareixen tots els xiquets i xiquetes de la seua classe de pàrvuls disfressats per a una funció de teatre.
La simple visió d’eixa enternidora imatge provoca en la mare una riuada de records que ens transporta fins a l’any 1933. El dol que ella ha guardat durant la major part de la seua vida s’esborra per un moment dels seus ulls, que s’il·luminen com quan era una xiqueta de cinc anys. Eixa edat tenia quan, de la mà de la seua mestra de pàrvuls, Doña Isabel, protagonitzà una comèdia que, amb el nom de Las puntilleras, es representà a l’antic cine-teatre de la plaça.
“El cine estava pegat al palau dels marquesos i s’entrava pel carrer Puríssima, just davant de l’actual estanc, i l’escenari vindria a estar en el que ara és Bancaixa… Tota la sala es plenava per veure’ns actuar encara que només teniem cinc anyets”, reviu amb emoció. L’obra d’este Teatre dels xiquets tenia diversos quadres, escenes separades tant en valencià com en castellà, i la mare encara recorda no sols el seu paper de pe a pa sinó fins i tot també retrata la resta d’escenes.
El quadre de la meua mare es deia igual que l’obra, i ella i Carmen Peris interpretaven a dues puntilleres que renyien per vendre les seues mercaderies. “Hei!, puntilla barata, ¿Quien me compra a mi?”, torna a reviure després de tant de temps fins i tot imitant els gestos que feia damunt l’escenari: “Carmen recitava “Hei!, ligas de escarlata, ¿Quien me merca a mi?”, i jo li replicava “¡Impertinente, socarrona…!”, i ella em deia “¡Insolente, baladrona!”. Jo li amenaçava alçant el ditet: “Ya puedes salir de este sitio o con la ayuda de mi dedo…” i a continuació simulaven una rinya en la que s’estiraven del monyo”.
El xiquet encarregat de tancar el sainet era Alfredo Puertes, el ferrer del carrer General Pastor ja desaparegut, que feia de jutge i posava fi a la disputa amb l’ajuda d’un altre xiquet, Vicente García, amenaçant a les venedores amb enviar-les a la “galera”. El que ningú sap es que les dues xiquetes anaren més enllà de la seua interpretació quant caigué el teló i quasi arriben a les mans a l’hora de repartir-se els caramels amb els què el públic premià la seua actuació.
Sis anys després, quan acaba la guerra civil, la meua mare i els seus antics companys de l’escola de pàrvuls de Doña Isabel, que ocupava un pati del palau dels marquesos just al costat de l’actual taller de reparació d’automòbils del carrer Crist del Consol, varen reprendre la seua afició pel teatre amb la representació d’un Betlem al nadal de 1939.
La memòria de la meua mare em torna a sorprendre de nou, no sols recita sencer el seu paper de pastoreta, Sara es deia, sinó que també se sap el del seu cosí Daniel Torrent, també desaparegut, i que feia altre pastor que es deia Jonás, i el de la seua cosina Leonor Montaner, que “com era més xicoteta, jo li ajudava a aprendre el seu verset d’angelet”. Però es més, entre les fotos, conserva encara el paperet on tenia escrita la seua intervenció al teatre.
“En aquells temps de postguerra -explica- no hi havien fotocopiadores i tampoc diners per a comprar llibres, així que a Ricardo Ramón, que era molt “listo” i sabia escriure molt bé li encomanaren que copiara els diàlegs per tal de repartir-los entre tots els xiquets”. La lletra clara i de llibre que va eixir del plumí d’aquell xiquet d’aleshores 10 anys, avui metge jubilat, em condueix directament a aquest home de 74 anys que, amablement, m’obri les portes de la seua casa i dels seus records.
A l’igual que en la mare, la simple menció d’este teatre dels xiquets fa que la il·lusió somriga en els cansats ulls de Ricardo: “No recorde el meu paper, això que em va tocar escriure’l per duplicat eixe i tota la resta perqué com erem tants xiquets es feren dos grups. El que sí que no se m’oblidarà mai és l’alegria que tenia perquè m’havia tocat fer d’Antón, el mateix paper que va fer el meu pare, José Maria Ramón, quan era xicotet… Es coneix que per aquell temps no hi havia molts llibres i aquesta obra de Los pastores de Belén ja portava representant-se en el poble al menys una generació”.
Ricardo em sorprén explicant-me que ell també debutà als quatre anys en el teatre dels xiquets de Doña Isabel. L’escena que interpretava era en valencià i ell feia de fill de Conchin Prosper, que aleshores tenia sis anys, i de Salvador Blat, ja desaparegut. Juana Coll feia de germana de Ricardo i Ricardo Coll Torrent, aquest últim cosí de la meua mare, i Consuelo Coll, tots dos desapareguts, interpretaven a una criada que buscava faena i a un tractant d’animals.
El quadre representa a una familia de bon passar vinguda a menys on la mare apareix sentada recosint roba gastada i com no és capaç de dir-li a la xica que demana treball que mai podria pagar-la, la somet a un interrogatori esperant a que ésta li diga que no sap fer alguna cosa, però la xiqueta contesta que sap fer-ho tot.
Mentre encara está fent-li preguntes la mare a la criada, tornen d’escola els dos xiquets i Juana diu “Mare, el xic ha plorat en escola”, i Conchin li pregunta a Ricardo“Si fill, què t’ha passat?”, “Mare que tinc fam i em fa mal el ventre”, contestava el menut gemegant. Tot açò davant de la criada, que encara es quedava més espantada quan entrava el pare, Salvador, acompanyat per Ricardo Coll Torrent, al qui acabava de vendre-li el burro perque no tenien diners.
La meua mare i la mateixa Conchin em conten el diàleg final de l’escena: “Salvador li diu a la dona “Ara haurem de tirar els xiquets al fem!”, i Conchin li replicava asustada“Tirar els xiquets al fem, has dit?”, “No dona, vull dir enviar-los a plegar bonyigos” (En aquell temps els xiquets més pobres es dedicaven a replegar les deposicions dels cavalls per a vendre-les com combustible) . A continuació, Conchin agafava un xiquet de cada mà i s’acostava a la vora de l’escenari per ballar la següent cançó: “Quan la mare no té pa fa ballar la canalleta, quan la mare no té pa a la canalla fa ballar”, i caia el teló”.
Tornant al Betlem, ma mare detalla que els encarregats de representar-lo eren els xiquets i xiquetes que prenien la comunió, i al 39 eren molts els comunioners perquè“durant els tres anys de guerra no s’havien fet comunions, i per això ens juntàrem un gran grup d’actorets d’entre 10 a 12 anys”. L’interior de l’església havia sigut destrossat als inicis de la guerra, a l’estiu de 1936, els sants trets a la plaça i pegats foc al carrer per un grup de milicians “forasters”, em conta ma mare encara atemorida.
Durant els anys d’enfrontament armat, l’església es convertí en magatzem municipal del recent constituït Ajuntament i, posteriorment, en refugi de vàries famílies que escapaven del bombardejos del Grau de València. “L’església estava plena, fins i tot vivien en el campanar, i amb canyes i mantes feien tabics per dividir-se l’espai… Allí menjaven, guisaven i dormien…”, explica.
Tot i que la guerra acaba a principis d’abril del 39, ni l’estat fisic de l’església (sense sòl, ni imatges i amb tots els murs ennegrits pel fum de les fogueres dels refugiats), ni espiritual (els comunioners portaven anys sense anar a la doctrina), ni econòmic de la població, era el més propici per celebrar comunions.
La mare diu que el capellà, del qui no sap com li deien pero creu que era de Benaguasil, volgué fer les comunions en juliol, coincidint amb les festes de la Mare de Déu del Carme, “però les mares s’oposaren perquè després de tres anys de guerra no tenien diners i volien esperar a recollir el forment per replegar-ne uns pocs, així que, al final, ferem la comunió en Agost”.
La festa dels comunioners la va celebrar tot el poble, relata, ja que el pare d’Alfredo Puertes, el Tio Alfredo, el Ferrer, tenia un piano i eixa nit d’agost “el va traure a la porta de sa casa, a l’actual carrer General Pastor, on el veinat havia plenat el carrer de banderetes… Així que la música del piano va amenitzar un ball d’estiu del que disfrutaren grans i menuts”.
La representació del Betlem es va plantejar com una forma de recollir diners per restaurar l’església i va ser tot un èxit perque l’obra estigué representant-se desde Nadal del 39 a febrer, “fins que la gent es va cansar i ja no venia ningú, però durà molt perquè no hi havía una altra forma de divertir-se i les tres funcions que feien cada setmana (una el dissabte per la vesprada, una altra per la nit i una tercera el diumenge) omplien el cine de la plaça”, conta Ricardo.
En un principi, la idea de fer dos grups, senyala Ricardo, “era per si algú caia mal que es poguera representar l’obra, però després es decidí que cada grup actuara un cap de setmana i això ens va servir d’estímul per a esforçar-se i veure qui ho feia millor”.
Ricardo apunta que la direcció del Betlem estava en mans del “Tio Sento, el Forner, (Vicente Badia) el pare de Filomena, que era el que ens assajava, mentre que el Tio Alfredo, el Ferrer, ens ensenyava les cançonetes, i mon pare, que era fuster, va fer els decorats junt a altres pares i un que es deia Pepico, el Pintor, que quan es va casar se n’anà a viure a Llíria”.
L’obra tenia moments espectaculars, com ara el descendiment de l’angelet penjat d’una corda des de el sostre de l’escenari. L’encarregat de sostindre la corda era el pare de Ricardo, i aquest riu quan rememora l’escena: “Mon pare aguantava la corda de la què penjava una xiqueta, i aquesta va intercalar en el seu verset “Pastorcillos de Belén, he aquí un ángel de los cielos” un sonor “Mare, jo tinc por!” que va fer que esclataren les rialles entre el nombrós públic”. La xiqueta en questió era Asunción Montaner, una dona que, malauradament, va morir molt jove. El muntatge teatral cuidava fins als últims detalls ja que, entre acte i acte, el Tio Alfredo havia preparat unes cançonetes per a entretindre el públic mentre es canviaven els decorats. Un dels encarregats de cantar aquestes coples còmiques era el xiquet Ramón Miguel Badia, qui aleshores tindria uns 11 anys. Ma mare em canta una:
“Me diuen ramonet i jo no ho negue, jo no ho negue. I sé pegar botets com les cabretes, com les cabretes. I seré listo que en una miradeta encenc un misto, encenc un misto…”
Aquest Betlem i la funció de pàrvuls de Doña Isabel va encendre el gust pel teatre entre els xiquets i xiquetes d’aquella Eliana de la dècada dels anys trenta i davant l’èxit de los Pastorcillos de Belén un grup de jovenets continuaren representant obres de teatre per recaptar fons amb els quals continuar arreglant l’església i, de pas, passar-s’ho bé.
Ricardo Ramón m’explica que els dirigia Don Eliseo, el metge, i que a l’hivern, com feia fred, assajaven “en el forn del Tio Sento (posteriorment Forn de Micalet, i ara Forn Comes, al carrer Puríssima) i en el xalet de Don Eliseo, que tenia una pianola”. El xalet del metge ocupava tota la superficie sobre la què s’alça l’edifici de Mercadona del Carrer València i era una magnífica casa envoltada per camps de tarongers, llimeres i palmeres. Entre els jovenets que formaven part d’aquest grup de teatre, Ricardo recorda al ja citat “Daniel Torrent i la que posteriorment seria la seua dona, Choneta, (Presentación Marco, que al Betlem feia d’Arcàngel Sant Miquel), Carmen Coll i Carmen Peris (les dues puntilleres), Maruja Blasco, autora de la célebre cançoneta local del Pardalí, Ernesto Valero, Juan Cotanda, Vicente Garcia i Conchin Prósper, que també acabarien casant-se”.
Les casualitats de la vida féren que aquesta “penya de 12 ó 15 xiquets i xiquetes”, senyala Ricardo, tornaren a representar les seues obres a un lloc molt próxim a l’escoleta del palau on Doña Isabel els havia despertat la passió pel teatre. “Com que el cine de la plaça tancà, ens canviàrem al corral de la Tia Isabeleta, a l’actual carrer Crist del Consol”, i al mateix temps que aquest bon home ens conta que una de les obres “que més durà en cartell” fou El soldado de San Marcial, me’n adone que tal vegada el capritxos atzar ha volgut també que baix el lloc on entreviste a Ricardo -en la seua casa que s’alça sobre l’esmentat corral- fa vora 60 anys el públic aplaudia a rabiar les comèdies del teatre dels xiquets.
Unes rialles regalades en un corralot convertit en teatre que, per no tindre no tenia ni cadires. La colla havia d’anar a pels bancs de l’església abans de les funcions del dissabte i eixa mateixa nit “tornar-los immediatament al temple perquè el diumenge feien falta per a la missa… Però no ens importava, érem xiquets i teníem molta il·lusió pel teatre”, conclou Ricardo amb un ampli somriure que, si no m’enganye, déu ser molt paregut al què pintava la seua cara en caure el teló al Teatre dels xiquets.
Rafa Montaner Coll.
Periodista y president del Centre d’Estudis
Locals (CEL) de L’Eliana
(Article publicat al llibre de festes de L’Eliana de 2003)
