Quan l’any 1.972 em vaig vindre a viure a L’Eliana, primer com estiuejant i dos anys més tard com a resident empadronat, el nombre d’habitants d’aquesta localitat n’era de 2.492. Avui hem assolit vora dels 14.000 i no és el sostre màxim, potser aviat arribarem a ésser 20 o 25.000. Tan sols cal veure la gràfica de creixement (únicament els empadronats, que no els que realment hi viuen), i a analitzar les causes i circumstàncies que han permés aquest desenvolupament.
Les circumstàncies de creixement de les localitats són molt distintes en funció de diverses variables, com ara la capacitat econòmica, el desenvolupament social, els serveis que s’ofereixen als residents, la proximitat a nuclis de determinada qualitat i atractiu, etc.
L’any 1.958, un grapat d’hòmens de L’Eliana amb gran esforç, il·lusió i dedicació varen per fi assolir allò que l’any 1.937 varen intentar i el 1.939 els varen furtar, la independència com a poble, deslligat de qualsevol altre nucli, plantant la senyera de la seua personalitat diferenciada i amb la fita en un futur propi què somniaven potent i esperançador.
A partir d’aquell moment, amb la major de les il·lusions, començaren a potenciar l’estructuració del terme municipal, suplint en principi la manca de Plans urbanístics coherents amb dedicació i la millor de les intencions; oferint a les famílies de València l’opció de tindre un habitatge de cap de setmana a la zona de Montesol, el qual en desenvolupar-se es va transformar en un nucli residencial amb una determinada personalitat, origen del que després serien els “Xaleters” de les zones de creixement, com ara Montealegre, Hendaya, Gallipont, Entrepins, etc.
N’eren pocs i la majoria “Grauers”, es a dir valencians, amb l’ús de la nostra llengua com pràctica habitual i quotidiana, la qual cosa feia que es pogueren integrar fàcilment amb la gent elianera, de la qual la llengua natural era el valencià, i tenien els costums, menjars i altres trets, similars als dels “nous elianers”.
I des d’aleshores fins avui, Noves Urbanitzacions, Plans Urbanístics, Ajuntaments Democràtics, Alcaldes Triats pel poble, Regidors Elegits, la C-234 (Autovia a València), Autobusos, Metro, Macrocentres comercials, Escoles Municipals, Col·legis privats, Instituts, Centre de Salut, Banda de Música, Comissions de Falla, esperances de futur cada vegada més properes, etc.
I sobre tot això unes gents ultrapassades en principi per tot el que se’ls venia damunt, però que saberen reaccionar de dues maneres.
Una tancant-se en els seus costums i tradicions com ara les festes, els Clavaris de la Mare de Deu del Carme i els fadrins del Crist del Carmel, les Doloroses, la Mona a Entrepins i la partida de Birles, el Ball al carrer en Falles, Sant Antoni i la “Fesolà”, el Tren Faller, la Pilota al Carrer (encara que hui ha estat mig oblidada), i l’ús de la nostra dolça i maltractada llengua.
L’altra obrint-se als nous arribats, acceptant canvis d’hàbits i modernització d’estructures, rebent com a imatge de “Modernor” l’establiment de multinacionals, que aporten els seus empleats, els quals s’arrelen en aquesta terra, passant els seus fills a ser els nous i futurs elianers, i també enormes àrees comercials les quals aporten nous criteris d’oferta però que malauradament colpegen l’estructura comercial familiar de les petites botigues tradicionals, a les quals és tradicionalment fàcil obtindre allò que enlloc més es pot abastar, es a dir el tracte directe amb el/la botiguer/a, qui et pregunta pel teu fill o la teua mare o simplement quin és l’oratge del dia, al temps que te recomana com pots fer les bledes o farcir el lluç per tal que el dinar isca més sucós.
I el cor del poble? I els seus carrers i places?
Que vos diré que no sapieu. Circulació de vehicles per l’antigament còmode i tranquil centre del poble. L’estranya sensació de creuar-te pel carrer amb persones les quals no coneixes i que malauradament no saludes, per més que t’agradaria dir-los “Bon dia i benvingut a aquest nostre/vostre poble”. El perill de la pèrdua de la llengua pròpia, com a conseqüència d’una mal entesa hospitalitat i atenció cap al nou-vingut, etc.
Tot açò ha conformat l’evolució de L’Eliana fins arribar un moment en que, s’ha transformat en un lloc d’acollida de gents provinents no tan sols de tots els racons d’Espanya (vora del 60% dels residents són nascuts a indrets de fora de les terres valencianes), sinó de diversos països (Alemanys, Anglesos, Francesos, Holandesos, Italians, Croates, Servis, Marroquins, Nord i Sud-americans, etc.). I en eixes estem, en el punt de plantejar-nos què volem que siga L’Eliana. Potser un conjunt de grupuscles aïllats, cadascú amb uns costums separadors i alienadors ?. O serà molt millor una societat cohesionada, integrada per pobles diversos però agermanats, que es respecten mútuament i dels qui puguem aprendre moltes coses al temps que els hi ensenyem eixos nostres costums i llengua?.
Cal obrir-se a l’altre sense perdre la personalitat pròpia. Cal ser fort en allò que ens distingeix però sense xovinisme, menyspreu o bandeig del nou vingut.
¡ Ningú és millor que l’altre, però tampoc pitjor. !
Jo propose un futur sense perdre allò propi, al qual ens trobem “Tots plegats i closos com un puny”.
La unió fa la força i assegurarà eixe futur que avui es pot veure i sentir en les rialles i jocs dels xiquets, els qui als nostres col·legis juguen als patis sense distingir origen, color, vestimenta, etc. Que aprenen i es senten fills de L’Eliana, que acudeixen a la línia en valencià, encara que a casa parlen l’idioma original de la seua família.
Els Clavaris de la Mare de Deu del 2.002 tenen l’ocasió d’obrir les portes a tots ells, d’oferir la casa per tal que, amb el degut respecte, tots formem una gran família que assegure un fort fonament sobre el qual enlairarem una societat tolerant i respectuosa, forta i variada, amb una llengua pròpia i oberta a les altres, essent un exemple d’allò que diuen serà el futur de la societat europea i que nosaltres tenim l’oportunitat de demostrar que és possible i positiu.
Desitge unes Bones Festes, Unió, Respecte i una meravellosa Utopia per als nostres (de tots) fills.
Por Víctor Iñúrria Montero , Arquitecte
Membre del Centre d’Estudis Locals (CEL) L’Eliana
Article publicat al llibre de festes de L’Eliana de 2002
