L’Eliana (In)sostenible
Un article de Rafel Montaner
Gràcies Josep Lluís
Ja està a punt d’acabar-se l’edifici del carrer Francisco Alcayde que s’ha alçat damunt de la casa més antiga del poble. De les nostres arrels com a municipi només ha quedat la façana. Més val això que res, no? El resultat pot agradar o no, però el segur és que no deixa a ningú indiferent. Tots els que passen per davant és queden sorpresos davant la presència d’uns arcs amb més de 300 anys d’història “sostenint” un edifici modern. Si més no, la metàfora arquitectònica que ens proposa l’arquitecte Josep Lluís Coll donaria per a escriure un llibre sencer.
Poc abans d’iniciar-se l’obra, quan tinguérem les primeres notícies de que s’anava a enderrocar l’edifici del convent dels carmelitans sobre el que s’ha alçat aquest poble, el Centre d’Estudis Locals, el CEL, i aquest humil columniste alçarem la veu contra el que enteníem i seguim entenent com un despropòsit: que l’ajuntament no haguera declarat Be d’Interés Cultural (BIC) la “pedra” fundacional de l’Eliana, l’Ermita i el seu convent del segle XVII.
Sabíem que el nostre crit s’anava a quedar en això només. És més, fins i tot no ens va crear més que problemes. Des d’aleshores el CEL passà de ser una simpàtica associació de “bons xics” que es dedicaven a replegar fotos antigues a esdevindre’s en l’enemic “número u” de qualsevol que volguera tirar una casa amb més de cent anys d’història. I, com no potser d’altra manera, la simpatia s’esdevingué en recel.
Pel que fa a mi, encara que l’únic que demanava era que l’ajuntament comprara l’edifici per a evitar el seu enderroc, fins i tot hi hagué qui em va mamprendre pel carrer al crit de “¡Tu quién eres para…!”, com si les poc més de 500 paraules que em deixen escriure en aquesta columneta mensual anaren a parar el bulldozer que ja estava a punt de tirar avall l’edifici.
Encara, que si he de dir-los la veritat, jo preferisc això a que em fiquen “paperets als cantons” a les esquenes. Però, no ens enganyem. Aquelles critiques a la desídia protectora municipal, per no dir negligència, tan sols serviren per a que ens prengueren el pèl anunciant des de l’ajuntament que una comissió de la Universitat vindria al poble a certificar que la casa era un edifici històric digne de protecció, un fet que només se li pot escapar al més ignorant dels planificadors urbanístics.
Així que, torne a repetir que ningú es porte a engany, si s’ha aconseguit salvar la façana no ha sigut pel CEL, que ja té prou amb ser el “Pepito Grillo” d’un poble sense consciència històrica; ni per l’ajuntament, que encara no ha estat capaç ni tan sols de declarar BIC l’Ermita; ni molt menys per mi. El responsable d’aquest encert ha sigut Josep Lluís. Ell va ser qui va convéncer el promotor de que es rascara la butxaca conservant la façana, un fet que no és gens fàcil en aquests temps de crisis, quan el
més fàcil i barat era haver-ho tirat tot. Ell ha estat qui, amb un gust arquitectònic digne d’elogi, ens ha descobert les pedres amb més història de l’Eliana que s’amagaven baix la cal d’emblanquinar. Per tot açò, gràcies Josep Lluís.
rafelmontaner@gmail.com
Publicat originalment a l’Eliana 2000 i al blog del CEL
